La fantasia de la senyoreta Pepis

Mil vegades vaig somiar-ho i es va fer realitat mentre sonava Rocky Horror Picture Show.

‘Give yourself over to absolutely pleasure, wim the warm waters of sins of the flesh. Erotic nightmares beyond any measure and sensual daydreams to treasure. Can’t you just see it ? Don’t dream it. Be it’.

Quan ens despedíem em va dir ‘Escriu-me un email’ i em va venir al cap la imatge del Petit Príncep suplicant-li al pilot d’avió ‘Dibuixa’m un xai’.

Adorable i adorada criatura,

La primera veritat que et mereixes saber és que em vas fascinar. La segona és que espero no tornar-te a veure mai més (estic mentint, en part) perquè no sóc forta i sé que em moriré si et veig. I, al mateix temps, em moro de ganes de follar mil cops amb tu. Sóc tan puta com idiota.

Un cop rere l’altre m’adono que no estic feta per a la vida que m’enganxa i que és l’única cosa que realment m’agrada. No m’agrada fer-me mal (penso) però necessito, adoro, les coses que no són les que explica la gent ‘com cal’ encara que al final sempre m’acaben fent mal. El dolor de saber que no es tornaran a repetir, que no són reals, que no són sanes, que no porten mai a enlloc. El dolor d’enamorar-me d’allò que no pot ser. El dolor de llençar-me a totes les piscines que no tenen aigua just després de mirar que no tinguin aigua… És una condemna a la infelicitat i el que és pitjor: penso que per desfer-me’n hauria de renunciar a la possibilitat de sentir plaer, a sorprendre’m. No crec les persones que diuen que juguen a això sense fer-se mal.

Aquest plaer va lligat amb el dolor. Per tot això penso que sóc i que seré molt desgraciada. El plaer només vindrà a ‘onades’ (com a la cançó Comfortably Numb de Pink Floyd) i com més gran em faci, menys en tindré. Per acabar de dramatitzar resulta que voldria fer compatible tota aquesta passió malaltissa amb una mena d’ideal convencional que també tinc al cap que vull per a la meva vida, no vull morir-me sense haver fet una família i no vull ser una mare massa gran.

M’he decidit a escriure’t després d’haver-me mort d’enveja llegint el teu web. Estic farta de no expressar tot el que vull expressar. I de semblar vulgar. I de ser-ho! Tinc massa coses al cap i un impuls creatiu que d’una vegada vull donar via lliure. I no me’n surto. No tinc ganes d’idealitzar-te. Ni a tu ni a ningú. Tinc ganes de ser jo la protagonista d’una vegada. Però això ja és un altre tema.

La tercera i última veritat que mereixes saber és que sempre t’estaré agraïda i que no t’oblidaré mai. És el primer cop a la meva vida que faig realitat una fantasia. I, a sobre, va i la fantasia se’m folla com un àngel… increïble però cert. Em sembla que ja no follaré mai més (estic mentint).

La tele fa angúnia però la realitat és pitjor

De com de perillós pot ser anar al supermercat si veus massa la televisió.

Avui he anat a comprar al supermercat que hi ha just al costat del supermercat on vaig sempre i m’ha sobtat que he vist molta gent a la micropeixateria que hi ha, dins del supermercat mateix, al fons a la dreta, de manera que no he pogut evitar apropar-m’hi encuriosida.

La imatge era brutal. Una peixatera digne de la Boqueria en aquella micropeixateria de supermercat de barri ple de supermercats que se sentia com si estigués a la Boqueria. Cridava als clients, els gastava bromes i els feia recomanacions i propostes sobre el que els venia. Aquest surt bo, aquest m’agrada fet així, aquest és com aquell però surt millor de preu, d’aquest no en tinc però te’n guardaré demà, etc.

En un estat proper a la hipnosi he acabat comprant-li un parell de talls d’emperador i aleshores ho he entès tot: la peixatera era la doble de La Biblioteconomista Inma, il·lustre participant del Gran Hermano d’enguany. Les dues criatures, a part de tenir estils semblants, parlaven també d’una manera molt semblant, es tractarà de l’accent propi d’algun lloc o d’una raresa compartida més?

La impaciència

No només a Vendelplà el veterinari és l’home més bo i més guapo de tots. També a la meva vida. I res com uns gatets petitons per tenir-hi un apropament. I res com la impaciència per tirar-ho tot per terra.

Un altre cop la impaciència
i la pressa han traït l’esperança
M’he menjat el que no hauria d’haver cuinat
No puc aprendre’n?
Escriuré les poques idees que vull per a la vida
Tranquil·litat i passió. Cadascuna al seu temps
Previsió i improvisació. Sense barrejar
Amor i fredor. Només quan calgui
Un cap per pensar i un cor per estimar
I si el que semblava bo s’esvaeix
Potser no era tan bo!
Aquesta pesada pressa
No em deixa donar l’opció
Al bo de donar-me per bona.
Deixa el mediocre
Que quedi en evidència
Si t’emportes el mal
Serà que l’has temptat!
Les coses boniques donaran fruits i sorpreses
El dia escollit per aparèixer de la terra
Només és a les meves mans cuidar totes les terres
Que el meu criteri estimi com a fructíferes
No forcis el temps
No temptis la sort
Si no ets prou fort
-ni prou mediocre-
Que marxin els que no volen quedar-se
Prou que en vindran més
De millors i de pitjors!!

El joc comença. Miau Miau

Recordo que et vaig fer una pregunta i vas respondre ‘Potser Berlin’. Vas demanar-me el telèfon i aquella mateixa nit dos gatets van decidir instal·lar-se a casa meva.

L’altre va quedar lluny de tot això, sobretot quan va dir ‘No és que no m’agradin els gats, és que jo no els agrado a ells’.

Deixa’t encisar només
Per qui no es trenca
La certesa sense fortalesa
Fa perdre tota riquesa
Saber el què i no el com
Desencisa i trenca tothom.
La vella recepta d’amor lent i suau
Sense gaire interès per un contratemps clau
de moviment intens dins d’un desordre preciós
a cada segon intensament gloriós i fos
Aquests segons no tenen escola ni previsió
Arriben quan ho vol l’atzar i prou
Lluita per agafar-los al vol
O et cremarà el sol, tan sol.

Quan s’acosta el meu aniversari, tremolo

Corria un 20 de setembre del 2004 i vaig decidir-me a torturar un innocent full en blanc amb un bolígraf i uns quants pensaments com a armes. El paper ha quedat com a testimoni d’aquest acte que, afortunadament, no té víctimes.

No sé què passarà amb la meva vida
I penso que qui diu que ho sap menteix
La línia mira cap amunt i se sap feble
Els instants se superposen amb certa il·lusió
I només una miqueta de por i de passat
Penso que fa anar poc a poc allò que es mou
Hi ha estones que la línia es torna invisible i indeterminada
Perduda en un escenari que ni m’intueix ni em sap
I quan l’estona marxa, sense notar-hi poder
Em torno a sentir mestressa, en part, del camí
Poc importa el final del camí
Si només puc influir en el pas
I ja és prou feina omplir-lo de flors
Si les flors tenen una vida limitada
I jo adoro la vida quan són vives
He de passar de pressa buscant-ne més sempre
Si no tinc temps per pensar si m’equivoco
Penso que no sé si m’estic equivocant
I en aquest no pensar penso que puc pensar
Sense deixar d’estar viva i adorant la vida.

Quan rellegeixo això penso que just després d’escriure-ho la línia que mirava cap amunt va destirotar-se i va començar a moure’s en totes direccions. Què hi farem. Les línies, com tot a la vida, a estones apunten cap amunt i a estones no.

Aquí comença la història

Del dia que vaig tornar a escriure després de molt de temps de no tenir-ne ganes.

Viurà per sempre
No em voldrà perdre
Qui em sàpiga entendre
Perdré la por i la pressa
Quan arribi l’enyorada certesa
Ni teatre ni mentida apresa
Només espai i temps per a la sorpresa
Els anys de dolor
Ja ningú no els vol
El consol de l’esperit
Ningú no me’l donarà
Estimar sense por
Només a qui ho vol

Era el 10 de setembre de 2004 i vaig entrar a comprar un bolígraf verd i un quadern a la papereria del carrer Tallers i pocs minuts més tard vaig trobar-me amb el personatge que va motivar la meva crisi creativa, l’home que vaig estimar i que em va estimar, després de cinc anys. Curiosa la seva presència lligada al drama i a la virtut creadora.  Sobretot perquè ell també estava bloquejat i havia perdut la inspiració. Recordo que va ser el primer cop que vaig tenir la sensació de mirar algú als ulls i veure-hi dins. El físic havia desaparegut.

Les línies escrites, però, fan referència a un altre home i a una altra història. El temps no s’atura mai.