Dies sense rímel

VidaUna notícia cau sobre el teu cap com un llamp però t’obligues a continuar com si res. Esperes estar sola per plorar i plores. Plores com una criatura petita. Crides i podries cridar molt més però no ho fas. Per a què? Cap resposta… Un enigma que et mareja. Un instant de bogeria momentània o una planificació al mil·límetre. Què importa? Només una obsessió: I si en lloc de fer-ho, hagués fet qualsevol altra cosa?

Què estúpids i miserables podem arribar a ser sobrevalorant la fortalesa humana, la suposada resistència a la merda quotidiana amb què vestim, per no sentir-nos malament, les nostres pífies vitals. De quina manera més ferotge pot ferir de mort l’absència d’amor, una pregunta no contestada, una sobredosi d’incertesa, una esperança ignorada, la crueltat i la traïció. Tots som botxins i víctimes. De botxins construïm edificis horrorosos de justificacions i de víctimes construïm edificis horrorosos de greuges. Al final, tenim poc més que un ridícul empat de lletjors i un desordre infinit que ofega i que no aporta res a ningú.

En el millor dels casos, algú apreta a córrer i interromp la partida. Final del trajecte. Empasses saliva, respires, dorms i esperes. Simplifiques. Matines i et preguntes com ompliràs tot aquest dia. Només per recordar el so de la teva veu dius “Bon dia” (si és de dia) o “Bona nit” (si és de nit) amb més o menys convenciment al primer ésser humà que trobes. El dolor i la injustícia són personatges habituals, igual que el desig i la felicitat. Periòdicament canvien les altres cares i ja està. Durant uns quants dies portaràs ulleres de sol i faràs veu de carxofa. Potser no contestaràs el telèfon. Potser esquivaràs alguna rutina. Potser no podràs mirar als ulls a algú i patiràs pensant que has fallat en tot.

No passa res. També aquest dolor és provisional. Un secret: no val la pena la tristesa. És deu mil vegades millor riure i estimar la teva boca i la teva veu, notar l’efecte de les meves paraules en el teu cos i jugar a endevinar que sé exactament com seria passar una nit amb tu. Demà encara no em posaré rímel a les pestanyes. Demà passat, potser sí. I si no, potser demà passat l’altre. I l’altre -si et portes bé-, et convidaré a beure vi amb qualsevol excusa meravellosament absurda. Res com una altra derrota per poder venir a buscar-te. Si veus que no vinc, vine tu.

Estiuejants

Bitter FanteEstiuejants… Grups humans que dormen en una habitació igual que la teva durant un parell de nits a l’estiu. Estiuejants… Grups humans amb qui comparteixes hores llegint un llibre o el diari amb roba insuficient i ridícula, ulleres de sol i un barret, en el millor dels casos.

Estiuejants… Grups humans que pagaries per veure vestits de persones normals, saber de què treballen -si treballen- i descobrir de quin color són els llençols dels seus llits. Estiuejants… grups humans que jugues a classificar en dos grups: els que durant l’any viuen en una caixa de mistos com tu i els que durant l’any viuen en llocs espectaculars.

Estiuejants… Avorriment i neurosi. I si tota aquesta gent són estiuejants tot l’any? I si tu ets l’únic que ha pagat per ser aquí? I si ells formen part d’una professió secreta que omple hotels, hostals, albergs, apartaments, pisos i pensions, i que van d’un lloc a un altre com els firaires, i de nit fan quilòmetres i quilòmetres en furgonetes plenes de robes per disfressar-se d’alemanys, americans o francesos?

Estiuejants… Neurones emigrant del teu cervell reescalfat cap al no-res. Encara més avorriment. L’emoció centrada en la temperatura, la pressió i la humitat exteriors. Sol. Calor. Xafogor. Una mica d’airet. Ara sembla que s’està bé. Ara fa fresca. S’està tapant. Mira quines bromes més negres. Plourà. Plou. Llampega. Trona. Ha plogut. Ha refrescat. Quanta estona trigaran a estar eixutes les gandules? Haurem de comprar mitjons? On? Vam agafar el paraigües? Pànic és un estiu infinit sense roba adequada.

Estiuejants… Qui va inventar les previsions meteorològiques potser era un estiuejant que va voler ajudar a d’altres estiuejants com ell, morts de fàstic, amb un tema de conversa. Hem baixat el nivell d’exigència al mínim. La novetat del dia és una conversa d’ascensor amb desconeguts en bermudes. Farà sol? Farà calor? Fred? Pluja? Pedra? Epidèmia d’hipòtesis sobre la fi de l’estiu. Autocontrol. Pacte de no agressió.

Estiuejants… Grups humans pendents del temps que, com tu, somriuen per educació però que preferirien estar follant com bèsties en lloc de beure un altre vi suposadament boníssim en família. Estiuejants… Grups humans que gairebé no parlen entre ells però que s’observen angoixats i desitgen un saludable i refrescant intercanvi de famílies mentre llepen un gelat.

Avaluació d’amants. Fase troncal: satèl·lits, salut, justícia i conversa

Les èpoques entre guerres sentimentals tenen dos objectius principals:

1) Adscriure a la nostra vida un número d’amants igual o major que u.

2) No morir de tristesa per l’últim amant estimat que ens ha deixat estabornits.

Pel que fa al primer objectiu cal tractar i avaluar algunes qüestions troncals quan coneixem algú nou: satèl·lits, salut, justícia i conversa. I sí, mentre nosaltres avaluem, en el millor dels casos també som avaluats.

L’assignatura sobre satèl·lits fa referència a esbrinar quines relacions properes hi ha i saber quants anys, mesos, dies, minuts o segons han passat des de l’últim contacte, saber si són simultànies a nosaltres, amb quina freqüència es presenten i si hi ha recidives. Es recomana fer un inventari de personatges importants en circulació: parelles, exparelles, fills, pares, sogres, cunyats, cosins, amics, amics invisibles, mascotes, companys de feina, pisos, cases, masies, castells, cotxes, cavalls, vaixells, comptes corrents, empreses, herències i deutes.

L’assignatura de salut se supera amb l’administració de qüestionaris sobre salut mental, consums de drogues legals i il·legals, greixos i sucres. Cal valorar autoestima, estat anímic i trastorns de personalitat (no oblidar, per exemple, la síndrome de lletjor percebuda, definida només -que jo sàpiga- per Martin Amis). Aquesta assignatura pot incloure dues pràctiques: una sobre higiene personal i d’espais comuns i una sobre gestió del temps.

L’assignatura de justícia tracta sobre delictes, imputacions, estafes i robatoris. No és fàcil establir uns criteris d’avaluació consistents en un país que pot semblar que excel·leix en qüestions d’ambigüitat econòmica i fiscal. Val a dir, però, que aquesta assignatura és optativa.

Finalment, l’assignatura de conversa consisteix en un treball oral on es tractaran en persona qüestions sobre política, sexe i religió, els tres temes que es recomana evitar en societat. En la fase precoïtal normalment un ésser humà mostra la seva millor cara i si algú ja ens indigna en aquesta primeríssima fase podem conjecturar que molt probablement ens indignarà encara més en una fase avançada i/o deteriorada de la relació, és a dir, amb sabatilles, de mal humor i trenta-dues hores després de l’última dutxa.

Un cop superades aquestes assignatures troncals estarem en condicions de quantificar coincidències i elaborar una prequalificació de la relació que, evidentment, no serà garantia de res. Malgrat que la minimització d’inconveniències es pugui treballar fins a l’infinit, no serà mai suficient si no hi ha, al mateix temps, una maximització ambiciosa d’amors i plaers compartits.

Tal i com la vostra intuïció segurament ja us haurà avançat fa estona, la fase troncal fa referència a qüestions que no s’han tractat aquí i que, afortunadament, no es poden planificar ni preveure. L’amor és una cosa meravellosa i brutal que no es pot controlar mai del tot. Aquesta és la gràcia.

La dona trenta minuts

Un matí qualsevol, massa tard, obres els ulls i encara és fosc. Això no és ni un somni ni un malson; ets tu donant voltes a un llit buit mentre penses que no tens son. Per la finestra veus un cel groc, malalt i ennuvolat. Com un autòmat et dutxes, et vesteixes i surts de casa sense fer-te el llit i sense cap esperança.

No ha de trucar-te ningú i ningú que pugui trucar-te no dirà el que necessites sentir avui. Mires per la finestra i el dia et sembla encara més fosc, més groc i més tens. Si tinguessis la sort infinita de creure en algun déu li preguntaries: Quanta estona més ha d’aguantar el dia tanta lletjor estèril?

Esperes l’ascensor amb el cervell i el cor en blanc. Al replà se sent el soroll d’una porta que s’obre. Et planteges fugir per l’escala però simplement redreces l’esquena, empasses saliva i prepares el somriure de cada matí de dir “bon dia” i mirar el terra.

Després del soroll d’unes passes, apareix el somriure d’una dona molt vella que diu que no cal que l’esperis. És igual. L’esperes perquè tu sempre esperes. L’esperes perquè t’ha dit que no cal que l’esperis. L’esperes perquè l’esperes. Sense parar de somriure la dona t’explica que aquest matí ha estat mitja hora al terrat prenent el sol i aprofitant el dia perquè resulta que fa una estona -diu la dona- feia un dia tan i tan bonic. El dia de merda que fa ara mateix, penses, com és possible?

Potser la dona té la  vida més trista del món però no te l’explica. En lloc d’això, t’explica que tots el dies mira per la finestra i que quan veu que fa sol i no massa calor (i el seu marit malalt no la necessita), puja al terrat i pren el sol encara que sigui només mitja hora, que abans anaven a la platja i que ara fa això, i se li il·lumina la cara explicant-t’ho.

Ploraries i demanaries perdó mil vegades a la vida. Sents una mena de cosa que no saps ni dir ni escriure. Un tall al mig del cor, una bufetada a l’ànima i, al final, el consol inesperat però infinitament desitjat d’una abraçada invisible de totes les persones que estimes i que t’han estimat.

Intentes memoritzar la lliçó mentre dius una frase que no s’entén i afegeixes un “Adéu” amb un somriure. Comences a caminar i plou. Agraeixes que la pluja t’eixugui les llàgrimes. T’has fet gran però especialment avui ets una nena petita castigada a copiar mil vegades una lliçó que saps de memòria, que massa sovint oblides i que sempre et sorprèn: vull aprofitar els bons moments.

De debò cal aquesta fiblada al cor per valorar la vida? De debò que no és possible fer les coses més fàcils? De debò que no és possible fugir d’allò que fereix i simplement estimar encara més?

Missatges, temps i estrelles

sorra del marEls blogs han mort, diuen. Quin bon moment, doncs, per escriure com qui llença un missatge dins d’una ampolla llençada al mar, especialment ara que el clàssic d’una ampolla amb un tros de paper i tinta a dins seria rar perquè abans llençaríem l’ampolla al contenidor de vidre, el paper al contenidor del paper i la tinta hauria desaparegut passats uns mesos.

Avui m’he enamorat d’uns ulls que han sortit de darrere d’unes ulleres de sol posades damunt d’un cos masculí que diu que detesta fer-se vell. M’explica que per a ell, els anys són fronteres que dificulten l’entrada al paradís del sexe en companyia i que aprofiti el moment perquè cada cop t’aturen més funcionaris que després de fer-te obrir el maleter i demanar-te la documentació, amb cara de pomes agres acaben decidint que passis o que no passis.

El senyor dels ulls bonics explica que el problema no és tornar-se invisible sinó trobar-se la frontera tancada cada dia i cada nit. S’ha tret les ulleres de sol un moment per dir adéu i com qui comenta el temps que fa, explica que no té pressa, ni plans per aquest vespre, ni per cap vespre, ni per a l’estiu i que va amunt i avall fent encàrrecs, visitant metges, recordant històries passades i cossos joves. Diu que l’únic lligam entre ell i el protagonista de les seves històries són els ulls que troba al mirall i que la vida és una estafa.

Mentre l’home parla, el record d’un somni m’atura el pensament. És el somni pendent d’escapar-me a la muntanya i dormir sota les estrelles amb algú. Se’m fa curta la vida quan penso tot el que tinc ganes de fer. Se’m fa llarguíssima la vida quan veig que passa el temps i no ho faig. Quina importància tindrà el fet que llenci les paraules per aquí o que les llenci al mar? I si són paraules alegres o tristes, què importarà, què canviarà? La distància entre el somni i la vida serà la resposta. El meu cor i el meu cos són plens de vida, de moment. Per què deixar d’escriure, per què deixar d’estimar, per què deixar de somiar?

Continua la lectura de Missatges, temps i estrelles

Cinc minuts

solarCom qui s’espolsa una mosca del nas, apartes l’element problemàtic de la teva vida i construeixes un relat tranquil·litzador al voltant de la teva crisi. L’amant t’ha deixat i repeteixes mil vegades que no passa res perquè que només era un joc sense importància. Canalitzes el dolor, negues el dolor, transformes el dolor: t’apuntes al gimnàs i vas al metge. Estrés, dius.

Cap problema fins que et mires al mirall i veus la cara del teu pare. Qui voldrà anar-se’n al llit amb tu, ara, gratis? El pànic és això. No passa res. Amb la teva dona comparteixes despeses, naixements, velleses i intendències; les primeres arrugues, les primeres malalties, els primers impossibles, les infelicitats cròniques i els llagostins dels dinars de Nadal.

Després del gimnàs tornes a casa més relaxat, sopes qualsevol cosa ecològica, macrobiòtica, probiòtica, sense sucre, sense sal i sense blat. Conversa, got d’aigua i pastilla per dormir. Et rentes les dents i t’amagues rere un dispositiu electrònic últim model. M’agrada, no m’agrada, m’agrada, no m’agrada, copiar, enganxar, copiar, enganxar, una cançó, una foto, un video, tres emoticones. No passa res. La teva dona s’adorm al sofà amb la tele engegada i el seu dispositiu electrònic igual que el teu i tu te’n vas al llit a carregar el teu dispositiu i a intentar adormir-te amb un llibre d’autoajuda disfressat de llibre de temes d’empresa.

Potser demà a les set del matí, al fons del túnel de l’últim somni abans del despertador, et destrossarà el record de la pel·lícula remasteritzada, i segurament molt millorada, dels cinc minuts que trigaves a despullar l’amant que no t’estimaves. No passa res. Aquells anys de sexe salvatge, periòdic, secret i sense amor no tornaran però en vindran d’altres. Només la mort és un final.

Llum, desig i acció

Acció solarA vegades notes exactament com el guió de la teva vida fa un gir inesperat. Una mirada, un gest, una manera de parlar, de menjar, de viure i de riure i alguna cosa s’atura. Canvies de capítol. Oblides coses, abandones coses, elimines coses. Neix un desig nou i fàcil que et sembla que ha estat sempre amb tu. No saps explicar la recepta del que passa però passen els dies i el gran dubte serà descobrir qui aguantarà més estona sense tirar-se damunt de l’altre. Serà tan emocionant de veure com emocionants seran de viure els dos segons abans del primer petó. I el que passarà després. No sabràs com però les peces s’acabaran de col·locar i el foc que crema avui en una mirada, aviat serà munició dolça de l’única guerra digna d’aquest món: dos cossos lluitant nit i dia pel plaer propi i de l’altre i que només descansen per dormir, treballar i tenir cura de l’hort, la casa i els fills. Hi ha dies que no veus ni una sola porta tancada. T’empasses la por, t’aixeques, somrius, et pentines i decideixes estimar amb força. Confies en la teva manera de viure i en la teva misteriosa habilitat de saber caçar plaer i aventures al vol.