Permisos, títols i carnets

SAMSUNGLa vida és plena d’exàmens, proves i oposicions per obtenir permisos, títols i consideracions necessàries per a l’ego, la feina, la vida quotidiana i l’oci.

En el meu cas, sempre m’ha costat molt. Per exemple, no tinc carnet de conduir malgrat el tradicional oferiment de la meva mare que rebo cada any per Nadal, pel meu sant i pel meu aniversari de regalar-me el carnet de conduir. La seva insistència em sembla un exemple gairebé heroic d’esperança inesgotable. Tinc 38 anys, això vol dir que des dels 18 anys han passat 20 anys. Multiplats per 3 (Nadal, sant i aniversari) donen 60 intents fallits que jo passi per unes classes, superi una por còsmica que tendeix cap a l’infinit i obtingui un carnet que, certament, em faria la vida molt més fàcil i agradable.

Un altre cas complicat per mi va ser la universitat. Dels 19 als 35 anys he estat matriculada successivament a enginyeria tècnica industrial especialitat empresa química (UPC), empresa internacional (UB), empresarials (UOC), humanitats (UOC), filologia catalana (UB) i, finalment amb èxit (mediocre), estudis literaris (UB). Segurament, si hagués fet cas del 99% de les recomanacions dels meus professors de batxillerat hauria anat directament cap a lletres però durant anys va guanyar l’esperit de voler aprendre allò que em semblava més llunyà.

He recordat tot això mentre em sorprenc pensant en la complexitat dels acords que dues persones fan per esdevenir amants. L’observació d’un grup humà que no coneix les normes bàsiques amb què normalment funcionen els amants em fa imaginar que potser he trobat un àmbit on podria ser útil una formació reglamentada. Pensant en aquest perfil personal he recollit tres recomanacions bàsiques:

  1. Es recomana no molestar.
  2. Es recomana no fer retrets durant la fase precoïtal.
  3. Es recomana no escriure més de cinc missatges seguits per telèfon. Si no et contesten, comunica’t amb algú altre.

Se m’acudeix que potser la llista no seria gaire més llarga, de manera que donaria carnets d’amant força ràpid. O potser no perquè aquestes tres recomanacions no són fàcils de complir.

Bé, hi ha una quarta recomanació que convé tenir molt present:

  1. Es recomana que el sexe sigui la bomba.

Totes les coses a la vida es poden fer de moltes maneres. Ser amant també es pot fer de mala manera, de manera mediocre o de manera excel·lent.

 

La maledicció de la funda nòrdica

FundesNòrdiquesÉrem més joves que ara. Érem joves de debò i vam fer un viatge. Potser vam tenir sexe o potser no. Érem molt joves i no sempre teníem sort però ens en moríem de ganes. No ens feia mandra res i ens esforçàvem moltíssim per tenir sexe (bo o dolent). Vam dormir fora de casa. Lluny. Una mica lluny. Ells no parlaven català ni castellà i nosaltres no parlàvem anglès. Feia fred. Recordem poca cosa més a part que bevíem cervesa i que als llits hi havia fundes nòrdiques. Aquest va ser l’origen de la gran confusió d’una generació. De sobte el món es va dividir en tres grans grups: el món de les fundes nòrdiques, el nostre petit món conegut i avorrit, i el gran món desconegut pendent de ser explorat. Teníem una única certesa: el món de les fundes nòrdiques era millor que el nostre: millor música, millor cervesa i més sexe. Cal alguna cosa més?

Vam tornar a casa i vam ser joves durant molts anys. Teníem més diners que ara. Vam anar a comprar a l’Ikea. O a qualsevol altre lloc si érem una mica més snobs. Vam marxar de casa i just abans vam comprar la nostra primera funda nòrdica com qui compra un paquet de condons. Han passat molts anys. Reflexionem. Quants anys fa que dormim en llits amb fundes nòrdiques? I, digueu-me: què ha canviat? El mite que només cal estirar una mica la funda nòrdica i que el llit ja està fet és només un mite més. Fer-se el llit al matí fa molta mandra. Canviar els llençols encara més. Rentar-los i estendre’ls, més. Treure taques lewinskyanes és una murga i no cal parlar-ne. Però tot això seria normal. El que no és normal és la incomoditat infinita de ficar el farcit dins de la funda nòrdica cada vegada. Una tasca absolutament dificultosa i incòmoda, interioritzada com a normal, silenciada i acceptada amb una resignació pròpia d’altres temps, i tot això conviu amb els mateixos problemes de sempre: estimem o no estimem, ens sentim sols o ens molesta tot. Què ha millorat?

La funda nòrdica va ser una il·lusió òptica. Somiar que gràcies a una millora en l’alimentació ens hauríem tornat més intel·ligents que els nostres pares i avis. Imaginar que no ens casaríem, ni ens separaríem, ni deixaríem d’estimar, ni deixarien d’estimar-nos. Esperar (amb el lliri a la mà) que ser pares seria fàcil, que viatjar ho solucionava tot, que estudiar obriria totes les portes, que l’esforç era l’únic secret, que no tindríem mai un cos lleig, que seríem unes màquines sexuals eternament, que triomfaríem, que tastaríem el millor de la vida cada cap de setmana i, sobretot, que superaríem amb nota la mediocritat i la grisor de l’abominable mitjana edat on dormien els nostres pares. Tot això i molt més gràcies a un tros de roba immens anomenat funda nòrdica. Doncs no.

Cases i personatges habituals

Estrelles juliol 2015Algunes derrotes quotidianes poden obrir portes increïbles o simplement fer saltar de pantalla d’una vegada. És la fi del món i hi ha una onada de calor. Imagineu un camp de mines on juraríeu haver plantat i regat flors cada dia. Sempre hi ha una onada de calor o una gelada forta quan l’amor fereix; és una llei estúpida segons la qual, de cop costa respirar, s’oblida el mecanisme del somriure, el temps no passa i estar despert es converteix en una condemna que sembla eterna.

Però saps que la capacitat de sorpresa de la vida és la millor droga del món. Al final d’algun dels aparentment infinits túnels per on passes a velocitat de cargol hi torna a haver una esperança basada en l’experiència. Perquè sí. Perquè així com pot ensorrar-te fins al fons d’un pou d’una bufetada injusta sense que puguis defensar-te -ni ser capaç de dir les dues o tres paraules que et salvarien-, la vida pot fer regals. Amb la mateixa força imparable i el mateix esperit atzarós, un dia pots empassar-te una traïció i un altre dia pots rebre un regal. Ets lliure de fer el que creguis oportú amb cada cosa: ets lliure d’interpretar què passa i ets lliure de triar posar l’accent en unes coses o en unes altres.

Trigues una estona a endreçar la superposició de fets i d’emocions. Mossegues el teu company Fracàs fins que dius prou i decideixes fer sola un camí que t’han dit que no és bo fer sense ningú. És això o desaparèixer i decideixes no desaparèixer. A l’altra banda ja fa estona que algú va marxar. Per distreure’t del dolor, recordes quantes vegades has somiat que casa teva serà algun dia un bon record per a algú. Una altra vegada és pels volts de Santa Marta que les estrelles semblen més brillants que mai. Potser hi ha núvols però no hi seran per sempre.

Ateneuesfera 21

(Photo of Ed Asner as Lou Grant from the premiere of the television program Lou Grant)
(Photo of Ed Asner as Lou Grant from the premiere of the television program Lou Grant)

El passat dijous es va celebrar la 21a Ateneuesfera amb un tema de partida molt estiuenc: veiem l’estiu com un moment per fer vacances de blog o més aviat com un bon moment per reprendre l’escriptura?

Malgrat que alguns blogs seguim en un estadi d’hibernació que esperem que no esdevingui perpetu, el fil conductor de la trobada va començar així i va avançar cap al fet que hi ha tipologies diverses de blogs segons temàtica, extensió de les entrades, periodicitat, objectiu del blog, etc. Per posar un parell d’exemples, alguns blogs són vistos pels seus autors com un laboratori de proves on fer recerca que, posteriorment, es publicarà en altres espais mentre que d’altres blogs són vistos pels seus autors com el producte final del contingut que presenten; i alguns blogs posen el focus d’atenció en el potencial col·laboratiu i inspirador dels comentaris mentre que d’altres se centren en els continguts dels apunts que ofereixen.

Un altre tema va ser la consideració que reben els blogs i els seus autors. Hi ha contextos on es dóna poca importància als blogs. Com s’observa aquesta consideració? En la manera com es presenten els autors dels blogs. Presentar algú i afegir al final “…. i també té un blog” o “del blog …” no és el mateix que presentar algú com “l’editor del blog”. El tema és reflexionar sobre quina és la connotació que es dóna al fet de tenir un blog, si es menciona com un afegitó poc rellevant en la biografia d’una persona o si es menciona reforçant la tasca d’editor i d’autor, respectivament.

Les trobades de l’Ateneuesfera es caracteritzen per generar debat al voltant de temes de “cultura digital” (no només sobre blogs) i vida quotidiana. D’aquesta manera, per exemple, va sortir el tema de complementar l’atenció mèdica usant eines socials, com pot ser Whatsapp, i quines implicacions pot tenir: si algú paga, si és fiable i segur, si hi ha un interès de fidelització per part del professional que ho fa, si això pot formar part d’un servei organitzat, si pot ser simplement una idea inspiradora per començar un llibre de ficció, etc.

Un altre tema va ser el dret a l’oblit a Internet amb diversos exemples interessants. Des del fet que segurament serà poc interessant en un futur trobar fotografies de temps d’oci, passant per les consideracions sobre si això pot comprometre la recerca de feina, fins al fet que alguns continguts del BOE es trobin actualment disponibles només en PDF. També va sortir el tema de la discreció a l’hora de parlar o de mostrar una pantalla d’ordinador (de mòbil o de qualsevol altre dispositiu) en un lloc públic, i l’ètica d’allò que es pot fer amb aquesta informació que pot arribar a algú, involuntàriament.

Com ha esdevingut tradicional en aquestes trobades, vam gaudir d’uns minuts de debat a favor i en contra de Twitter. No sé quant temps durarà aquest debat però encara dóna joc. A títol personal, diria que Twitter ha deixat enrere la seva millor època. Amb la professionalització del seu ús, ha passat a ser una eina ràpida d’obtenció d’informació i ja no és -com crec que va ser- un laboratori de proves on passaven coses que no passaven a cap altre lloc.

Sobre professionalització, també vam parlar de blogs d’empresa que s’han convertit en una eina més de comunicació de l’empresa i que justament per això, com a blogs, a alguns ens sembla que tenen poc interès perquè l’espontaneïtat i la llibertat de continguts -principals encants dels blogs- no són les característiques principals d’aquest tipus de blogs.

Es va parlar també d’un cert ressorgiment de Facebook com a espai lúdic que facilita el contacte entre persones que són lluny o que no formen part del dia a dia d’una persona. Segons això, Facebook funcionaria com una mena de finestra oberta on compartir espais de quotidianitat i intercanviar informació sobre esdeveniments d’interès.

En aquesta trobada vam decidir deixar els temes polítics per a després de les postres en un intent que l’actualitat política no monopolitzés la conversa. Quan vam arribar a les postres es va parlar de qüestions de civisme: les maratons esportives i l’ús –o no- dels lavabos públics per part dels seus participants i també es va parlar de les persones que dormen al carrer des d’un punt de vista humà, social i de salut. No va haver-hi consens sobre aquests temes i aquesta falta de consens sembla indicar la riquesa d’aquestes trobades però també la dificultat de trobar polítiques que satisfacin a tothom.

Cap al final de la trobada es va proposar organitzar un blog que aglutinés articles breus i diversos, com un mosaic d’opinions i de “varietats” que, en el millor dels casos, constituirien una fotografia d’un(s) temp(s). Aquesta idea va provocar que durant una bona estona el grup desenvolupés l’esquelet d’un projecte de blog definint criteris com ara: l’objectiu del blog, la seva periodicitat, l’extensió de les entrades, el títol del blog, la compra d’un domini a Internet, la valoració i la selecció de la millor plantilla per al tipus de blog que es voldria fer, la durada del projecte, la tipologia i el to dels continguts, les consideracions sobre qui escriu què i quan, la línia editorial, etc.

A banda que alguns vam gaudir recordant la mítica sèrie Lou Grant, tot plegat va ser un bon exercici. Les persones que formen part d’aquestes trobades poden tenir opinions diferenciades sobre aspectes polítics, culturals, etc. però compartim una experiència: tots som editors i autors de blogs des de fa anys i sabem quins són els punts clau i els punts febles a l’hora d’organitzar i tirar endavant projectes d’aquest tipus.

Com a conclusió personal d’aquesta 21a Ateneuesfera, diria que el debat que es va generar va servir per posar damunt de la taula l’heterogeneïtat dels participants de l’Ateneuesfera, justament un dels factors més interessants d’aquestes trobades.

Nesquik, Colacao o Vit?
Nesquik, Colacao o Vit?

La meravellosa i terrible fase u

Km. 0Ara no ho sabràs fer. Com es feia? Mira que ho has fet vegades però ara no et surt. No saps com posar-t’hi. Asseguda o estirada? És igual. Tant és. Però com es feia? Has perdut la pràctica. És com si fos la primera vegada. No. Pitjor. Molt pitjor. Potser la memòria t’enganya però diries que la primera vegada va ser ràpid i fàcil.

I ara què? Sort que tens un portàtil i te’l pots endur aquí i allà a veure si t’inspires. Finestra o balcó? T’has canviat de pis. Ara pots triar però ja no veus cap tros de muntanya i ho trobes a faltar de la manera incòmode i sorprenent com les coses més imprevistes, de cop, un dia es troben a faltar. Però aquest no és el problema. El problema és tenir alguna cosa a dir. Saber-la escriure. Fer que tingui sentit. El món és ple de gent que diu que tothom ja ho ha dit tot de totes les maneres possibles però, per sort, saps que això és veritat i mentida a la vegada, exactament igual com juga l’amor les seves cartes.

Avorriment. Un portalàmpades trencat. El mires i mires el telèfon. Cap paraula útil escrita ni al telèfon ni a l’ordinador. No passa res. Pensem en el portalàmpades per no pensar. Pots escollir l’home que podria arreglar-te’l i pots trobar-te que ningú no te l’arregli. Una altra opció seria llençar el portalàmpades. Pots creuar els dits. Pots conviure amb un portalàmpades trencat durant anys. Pots especialitzar-te en portalàmpades trencats. Pots escriure sobre portalàmpades trencats el dia que podries parlar de roses i de llibres. D’aquí vuit dies el portalàmpades pot continuar trencat. És una possibilitat. D’aquí vuit dies les roses es marciran. És una seguretat. D’aquí vuit dies pot passar qualsevol cosa: potser jugaràs bé, seràs valenta i guanyaràs alguna partida. És una possibilitat també.

Hi ha coses més urgents a fer que arreglar un portalàmpades trencat. Estimar més o estimar menys, i escriure. Hi ha dies que dispares paraules i somies petons. Hi ha dies que necessites paraules. Hi ha dies que plou el desig. Hi ha dies que obres portes, dies que tanques portes i dies que et tanquen portes. Hi ha dies que sents que ja no cal dir res més.

No passa res o passa tot junt i barrejat. A la tercera nit d’insomni endreces emocions per no fer tan mala cara a l’endemà. Comptes fins a vuit i crides al buit fins a esgarrapar-lo. T’inventes una llei universal basada en el desig i en l’experiència, a parts iguals, segons la qual saps que tornaràs a flipar com si fos la primera vegada amb un petó, una música o un cel al matí, al vespre o a la nit. Et trobaràs molts cops encara endreçant emocions noves i velles com podràs, i riuràs. Riuràs endreçant la vida. Al calaix de dalt el que et fa feliç, al del mig les possibilitats i al calaix de sota els mals endreços. Sempre tornem a començar. Desordenem-ho tot. Ràpid o a poc a poc. No importa però que sigui intens i de veritat. No et rendeixis.

L’art d’entomar derrotes

Sol d'hivernSota el sol del migdia d’un diumenge d’hivern escoltes Hallelujah de Leonard Cohen. Sense respiració, l’emoció; recordes els teus errors i els del teu amor, abraces el record i surt de la teva boca tancada un desig petit que regales a l’aire glaçat de la muntanya. Vas jugar-te el coll cada matí, cada tarda i cada nit per algú. Una ferida et va fer plorar i vas construir un mur. Vas deixar passar el temps i vas preparar menjar avorrit mentre esperaves un gest. Van passar les hores, els minuts, els segons i les llàgrimes. El gest que necessitaves no va arribar. Només va arribar l’hivern. Amb el temps perdones l’absent. Cuines per tu i comences de nou la partida. La ferida es cura i et fas forta de cop. Entomes derrotes amb una força que no saps explicar d’on neix. Has apostat fort a un milió de cavalls coixos que no podien guanyar. Al final guanyes tu i el record d’un vespre llunyà que semblava que tot podia ser. Construir un palau bonic amb tots aquests maons és l’esperança.

El joc de l’oca

Natura i ruïnaUn dia l’home que estimes et diu que no t’estima i la fantasia que aixecava el castell bellíssim de la vostra història s’esquerda, cau a terra i desapareix. L’endemà, flors de colors creixen damunt del tros de terra on hauries jurat haver vist créixer el castell més bell del món. L’impacte, de fet, no ha estat violent en el moment; un parell de frases tòpiques ben intencionades i la sentència: “No t’estimo”. Després, l’abraçada protocolària i el mateix sexe de sempre. Mentida. El mateix sexe de sempre no va tornar mai més. Ho vas saber més endavant.

Pensar que has estat sola durant la millor història de la teva vida és una merda. Si ha estat així o d’una altra manera, només els anys ho sabran però diries que no existeixen els testaments de sentiments i que, si existeixen, no és fàcil que arribin mai als seus destinataris, especialment ara que gairebé ningú no escriu cartes de paper i de tinta de les que es poden cremar o guardar. Vertigen de pensar en tots aquells enamoraments escrits als marges de la vida. S’esborraran de la memòria dels amics còmplices igual que s’esborra un email. Trist final dels equilibris que s’han passejat pel fil invisible de l’esperança.

Quan les flors ja s’han convertit en un jardí botànic, el vell amor un dia et busca com si encara fóssiu en el minut zero. El seu desig, abans lluminós, ara et sembla previsible, endevines la conversa i anticipes el primer petó. Somrius. Somrius perquè estimes un altre home i un desig immens de fidelitat t’omple el cor d’amor en majúscules, així: A M O R. Suaument converteixes el petó que ha prescrit en abraçada familiar i marxes. Tornes a casa i l’home a qui has volgut honorar i a qui vols premiar amb una ració triple de sexe ha marxat per sempre. Cap explicació. Cap raó. Cap opció. Desitjar ser fidel a qui estimes és un regal que no has pogut entregar avui. A vegades la vida et recorda el joc de l’oca i res més.