Una tarda lluminosa de juliol els carrers són plens de gent. És estiu i les terrassetes, els gelats, els granissats i l’orxata semblen alguns dels millors invents de l’home.
A: No sé si agafar un gelat o una orxata.
B: Ostres quina bona pinta que fa tot el que tenen. Jo agafaré un granissat de llimona. Sí, sí, sí. I no m’ho penso més o començaré a tenir dubtes i al final no sabré què demanar. Em sembla que m’agrada tot. Mmmmmmmm!
Tres minuts més tard apareix el cambrer sense fer soroll.
C: Ja saben el que volen?
B: Un granissat de llimona.
A: Jo també un granissat de llimona.
C pren nota i marxa.
B: Ho has tornat a fer, no m’ho puc creure.
Set segons de silenci còmplice (una petita eternitat). Tres hores més tard, pluja d’estiu i una nit llarga.
Potser sí que tot depèn d’actituds i de matisos molt lleus. I suposo que aquí hi ha una paaula clau: “còmplice”. En llenguatge policial, és el que col·labora en un delicte, no? En fi, dos apunts en dos dies!
Vet aquí. Somriure amb complicitat, parlar amb complicitat fins i tot arribar a discutir-se amb complicitat. Posats a seguir amb el llenguatge policiat que esmenta en Lluís: millor ser còmplices que víctimes. Dic jo, vaja.
Lluís, potser no són actituds ni matisos tan lleus, potser són actituds radicals cap a la vida (marcar distàncies o adaptar-se, respectivament) i fílies i fòbies que no sabem ben bé d’on surten però que ens fan estar totalment oberts o totalment tancats. Aleshores o bé tot és irritant i difícil, o bé tot és suau i fàcil. Aquesta era la idea de parelles impossibles o possibles que tenia al cap amb aquests dos apunts. La paraula “còmplice” és la clau, sí. Però això que dius del llenguatge policial, se m’escapa totalment.
Eulàlia, i aquesta complicitat que dius jo la posaria en els ulls i en la pell, a més a més de en el llenguatge. Sobre això del llenguatge policial o policiat d’en Lluís, ni idea, em sembla que no ho veig gaire però, en canvi, aquesta referència a les víctimes que has tret m’ha semblat interessant. Víctima i agressor es necessiten mútuament, diria jo ara, i no sé ben bé per què.
sovint necessitem una mà que ens guiï
Jesús M. Tibau, el tema és aquest i la dificultat és que no sempre és fàcil sentir-nos còmodes i còmplices.