Imprevist

Diuen que és perillós descobrir allò que ens fa por. Diuen que és tan perillós com cuidar una serp o obrir la porta a un llop si ets una caputxeta vermella. En la pel·lícula “El cel protector” es censura el fet que algú expliqui els seus somnis. Diria que surt una frase tipus: “No suporto que la gent expliqui el que ha somiat. Els somnis són sempre tan depriments…”.

L’altre dia vaig somiar que pujava una muntanya. Dalt de la muntanya hi havien molts edificis en obres. Era el projecte d’un parc temàtic sobre el concepte de la justícia i era impressionant ple de construccions altíssimes, materials increïbles i estructures immenses. Era una barreja entre l’horror de la ciutat de la Justícia i la bellesa de les descripcions que hi ha en el relat “El diamant gran com el Ritz” de l’Scott Fitzgerald. El cas és que alguna cosa d’aquell paisatge m’indignava moltíssim i deia enfadada que tot allò era un despropòsit, una merda arquitectònica, una aberració i un vòmit, i cridava que ho tiressin tot a terra d’una puta vegada perquè era horrible.

I ja està. El somni acabava aquí. Vosaltres us creieu aquells que sempre semblen forts? Jo no.  Hi ha moltes coses que em fan por i algunes d’aquestes coses que em fan por a vegades passen. Potser he tornat a perdre les claus de casa. Potser se m’han trencat uns pantalons just pel mig del cul mentre feia una classe. Potser algú m’ha engegat a fer punyetes. Potser em sento culpable per alguna cosa. Potser m’han dit una veritat desagradable i molt certa. Potser m’han humiliat d’una manera penosa. Potser m’he desenamorat. Potser m’han acomiadat. Potser he reenviat per error un correu personal i massa compromès al meu cap. Potser he relliscat amb un cagalló de gos i he caigut a terra d’una manera ridícula. Potser m’han fet una fotografia horrorosa. Potser m’ha sortit un gra enorme el dia abans del meu casament. O potser no.

Ja et pots preparar fins a l’infinit que la vida et sorprendrà -per bé i per mal- sempre per algun lloc. No us sembla un bon motiu per continuar vius? A mi sí. Absolutament sí. Apassionadament sí. Avui he somiat l’abraçada de mil paisatges d’arbres, cels i muntanyes de l’Alt Urgell i t’he imaginat feliç i m’he vist feliç. En un moment ho he vist claríssim. Els silencis i les absències de la pel·lícula El Sur  (un altre regal imprevist) m’acompanyaran sempre amb fidelitat i la il·lusió també. Els meus somnis són millors que les meves pors. No sé què passarà demà. Ni demà passat ni l’altre. Diuen que és perillós descobrir allò que ens fa por. També és perillós descobrir allò que ens fa il·lusió?

Publicat per

Marta Millaret

Aquí, de moment.

11 pensaments sobre “Imprevist”

  1. No, no em crec aquells que són sempre forts, perquè tots tenim febleses. Qui no les mostra, se les guarda, no és que no en tingui.

    La vida ens sorprèn sempre, és cert. Jo que sóc de pensar les mil i una explicacions d’una situació, és a dir, de fer-me pel·lícules, no l’encerto mai. La realitat, el desenllaç, mai és cap dels que havia pensat. Aquesta idea m’ajuda una mica quan els mals pensaments em venen i em comencen a insistir amb que alguna cosa dolenta està passant. Però no sempre em crec. I bé, potser sí que per això val la pena viure, que si fóssim capaços de predir tot seria massa fàcil. Però que a una il·lusió la pot seguir una gran desil·lusió, també és cert.

  2. sempre es parla de la vida i les motivacions humanes com la gestió del plaer, malgrat tot, sempre he cregut que el que realment pot dur-te la felicitat és la superació de la por, sobretot la por a mirar-se al mirall

    ara m’han vingut ganes de veure la ciutat de la justícia, ves a saber! 🙂

  3. Podem viure sense les nostres pors? I sense els nostres somnis? No són somnis i malsons dues cares de la mateixa moneda? Somnis per superar pors, malsons.

    I de vegades penso que aquells que semblen tan forts de vegades són justament els més febles…

  4. La por ens alerta del perill i ens permet prendre mesures per protegir la nostra integritat o la nostra vida. És una emoció vital.
    La il·lusió és l’estímul que ens mou a caminar.
    Totes dues son la sal da vida!
    Respecte de la descoberta de la por; de vegades, hi ha pors que estan sobredimensionades i ens paralitzen, com per exemple la por a parlar en públic, i el fet d’analitzar-les és la primera clau per retornar-les al seu lloc i permetre’ns superar-les.
    L’article, ‘Parlar en públic, un repte quotidià’ ens en dóna algunes claus:
    http://coachingcat.wordpress.com/2010/12/17/parlar-en-public-un-repte-quotidia

  5. Fa poc una molt jove psicòloga argentina que treballa amb autistes em preguntava: Y tú… ¿No sientes miedo? Com que es referia als espais salvatges que tant em plauen vaig poder evadir-me de la veritable resposta: La por que sentia davant la seva embruixadora mirada a un pam de la meva.

Respon a Lluís Cancel·la la resposta

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s