Un francès

La pitjor botiga de vins de Barcelona sembla un bolet enmig del bonic barri del 22@. És una botiga petitona i moderneta i hi entro amb ganes de comprar un regal, un bon vi.

Un senyor alt, amb barba, m’obre la porta fent broma. Per no sembla gaire malcarada somric una mica. Enlloc de deixar-me mirar la botiga tranquil·la, l’home em demana què vull. Em sento  una mica incòmoda perquè de sobte em veig forçada a buscar paraules i a construir una frase que no caldria. “Volia comprar una ampolla de vi”, dic.  I penso que  és una de les frases més  poc interessants que hauria pogut dir i, a sobre, m’ha sortit en un to una mica  solemne. Em vull fondre.

L’home parla. M’adono que fa moviments nerviosos amb els braços i les cames. Diu paraules que no recordo. Em ve a dir que he dit una cosa massa  general. De nou, enlloc de deixar-me mirar la botiga tranquil·la, l’home em demana que li especifiqui una mica més què vull exactament. Per cap motiu en especial em veig a mi mateixa construint un sintagma nominal inesperat: “Vi francès”.

El senyor diu que en té dos. M’explica que el beaujolais és una mica picant i una mica metàl·lic. Fa servir metàfores de parvulari, imatges gens complicades, adjectius belenestebanístics i un cert toc Jaume Sisa per catalanitzar l’efecte global de la descripció. No m’agradaria gens tenir relacions sexuals amb aquest home, penso, mentre em parla de cantimplores metàl·liques antigues que  potser  ni conec perquè es veu que sóc molt jove.

És així com entenc amb violència allò de les metàfores i que tot relat és un viatge. Quan diu “coca cola esbravada” viatjo al sentiment de llàstima per la dona que hagi pogut enamorar-se d’ell. Quan diu “és una sensació” viatjo al país del fàstic, on tot és lleig i depriment i a la vegada fals i gros i brillant. Quan diu “pica, pica” viatjo als quadres de la seva camisa i recordo altres camises i altres homes.

Quan acaba amb el beaujolais es passa a la segona opció: un borgonya. Em diu que és una altra història. Exactament em diu “És com comparar un noi de quinze anys amb un senyor de cinquanta”. Aquí no hi ha metàfora. Em quedo parada. Què ha volgut dir? Em suicido lingüísticament i dic: “Senyor de cinquanta. Està clar”. És culpa de la metàfora de la cantimplora, ho sé. Segur que el beaujolais era millor però m’ha volgut encolomar el borgonya i ho ha aconseguit. Desconfio de tot. Sospito que m’he equivocat. Tinc temptacions de deixar-ho estar i marxar de la botiga.

L’home agafa el borgonya i el posa dins d’una bossa. “Sí, home!”, penso. Amb un somriure que intenta ser dolç i parlant fluixet i molt a poc a poc dic: “Que emboliqueu per regal?” i em contesta una cosa molt complicada sobre uns estoigs que quedarien fantàstics però que no té perquè se li han acabat. Diu que només té aquella bosseta. No somric. L’home intenta arreglar-ho i m’explica que pot posar-hi no sé què perquè quedi millor. Accepto i dic: “Si queda bé, estarà bé”. L’home s’amaga a la rebotiga. Un segon abans de fer-ho es gira i anuncia que ho donarà a la Maria perquè ho emboliqui. I qui cony és la Maria?, penso.

Mentre a la rebotiga la Maria realitza unes tasques misterioses que duren força estona (tinc temps d’imaginar-me el pitjor…), un altre client entra a la botiga. L’home l’atèn mentre jo em quedo sola amb el beaujolais mirant-me de reüll. L’home diu al client: “Quan t’he enganyat jo, quan? Intentar-ho, sempre, però fer-ho mai. Creu-me, Antoni, aquest vi és boníssim”.

Passa l’estona i l’estona i l’estona. La Maria deu tenir problemes, és estrany que trigui tanta estona. Faig cara d’avorrida perquè no es noti que, de fet, em diverteixo notant el patiment de l’altre client que també desconfia. El venedor deixa que el client “s’ho pensi”, em mira amb cara de “sempre ho he de fer tot jo” i m’anuncia que va a veure si la Maria ja ha acabat.

Efectivament, la Maria ja ha acabat i surt de la rebotiga amb la mateixa bossa del començament amb el vi a dins (espero) i dues novetats: un tros de cinta adhesiva tanca la bossa i un tros de cordill vermell està lligat a una de les nanses i fa un petit llacet. Dóna la bossa a l’home. “Ara fa regal”, m’explica. Ha passat molta estona, intento somriure, agafo la bossa, dic gràcies i marxo. M’oblido de pagar i l’home  s’oblida de cobrar-me. El Nadal em sembla una meravella i una estupidesa immensa.

La llibreta

Espero l’autobús asseguda a la parada amb el bolso damunt de la falda. Veig que el cel està tapat i que hi ha una llum malaltissa que ho embruta tot i penso en tu. Què deus estar fent? Deus estar veient aquesta mateixa llum que jo veig o deus estar fent la migdiada? Deus estar veient una pel·lícula o potser estàs llegint un llibre? Quins llibres deus haver llegit últimament?

Obro el bolso per treure un paquet de kleenex (tinc mocs) i per buscar la targeta de l’autobús per quan arribi. A vegades penso que els conductors d’autobusos no suporten que la gent no els esperi amb la targeta a la mà i quan veuen que puja algú que encara ha de buscar la targeta, normalment fan frenades brusques o girs violents. Quan portes talons això pot ser molt perillós pels teus turmells.

Regirant trastos dins del bolso topo amb la meva llibreta taronja on ho apunto tot. La trec i escric: “On porten la llibreta d’apuntar coses els homes que no porten bolso?”. Somric i veig un home amb una motxilla immensa. Ho deu tenir difícil per trobar la seva llibreta, cas que sigui home-de-llibreta.

Torno a somriure i em giro cap a l’esquerra. M’han cridat? No, és només una d’aquelles mirades intenses que notes al clatell. Llenço un interrogant telepàtic però la mirada continua clavada damunt meu. No s’aparta, no dissimula. Més aviat noto que m’observa amb més atenció. Què s’ha pensat? Ara apunta alguna cosa. I riu. De què riu?! És una noia de la meva edat amb una llibreta i un bolígraf a la mà. M’observa. M’està observant a mi.

Porta un bolso molt original. Està més prima que jo i segur que té un nòvio guapíssim. Em vénen ganes d’aixecar-me i treure-li la llibreta de les mans. Llegir què hi està apuntant i fer-la vomitar si té un blog, si és escriptora (somiatruites, antipàtica o encantadora) o si només està apuntant que ha de comprar suavitzant i cent grams de gall d’indi per sopar (i no engreixar-se massa ara que diuen que ve Nadal).

Pujo a l’autobús i busco on puc seure. Torno a treure la llibreta i el bolígraf i apunto amb lletra tremolosa: “Afegir a la carta als Reis: que la paraula “bolso” aparegui al diccionari del DIEC abans que em mori; “bossa” no em satisfà gens i les cursives em maregen”.

Solters per un dia!

Si no teniu parella i encara no heu perdut l’esperança que qualsevol moment i qualsevol lloc pot ser bo per trobar l’home dels vostres somnis i que això no exclou cap lloc ni cap moment, sento dir-vos que us heu equivocat. Les nits dels dilluns, dimarts, dimecres, dijous i divendres just abans de Nadal és millor que us quedeu a casa. No val la pena que aneu a cap bar a remenar el cul. El que podreu trobar difícilment us satisfarà més enllà d’un parell o tres d’horetes.

Les nits dels dilluns, dimarts, dimecres, dijous i divendres abans de Nadal proliferen els sopars d’empresa com s’omplen les nits de mosquits prop d’un riu qualsevol nit d’agost. No gasteu les vostres energies si no teniu parella i en voleu! Durant aquestes nits exemplars aparellats fingiran que són solters de somni que tractaran de seduir-vos amb paraules respectuoses i mirades dolces. Us sentireu com una estrella de Hollywood però la ficció no durarà gaire!

Individus prou bufons us parlaran i us recordaran èpoques daurades del vostre currículum amorós. Gastareu a gust la bateria de preguntes i respostes formals que us semblava que ja estaven passades de moda sense que us diguin cap obscenitat, ni us mirin les tetes, ni us toquin el cul, ni us proposin d’anar a follar als deu segons. Autèntics bons nois normals us explicaran que feia dies que no sortien (primer senyal d’alarma) i us diran que no tenen parella  una mica compungits i una mica rígids (segon senyal d’alarma). Es mostraran davant vostre com uns xais bondadosos i càlids i provocaran una revolució inesperada de les vostres hormones assedegades i els vostres instints més animals desitjaran clavar queixalada en els seus colls d’aparença digna i solitària. I ara ve el dilema.

Si us aguanteu les ganes i continueu fent i contestant preguntes formals, finalment l’home us acompanyarà a buscar un taxi i mentre dubteu si preferiu tenir un futur projecte de nòvio amb qui anar al cinema els dimecres, o bé llençar-vos a un present més atrevit convidant-lo a casa vostra i raonant de manera molt madura que, de fet, les dues opcions no haurien de ser excloents, ell us abandonarà en un atac de sinceritat on gairebé de genolls us demanarà disculpes i us dirà que sou meravellosa però que no ha estat del tot sincer amb vosaltres i que prefereix no demanar-vos el telèfon tot i que s’ho ha passat molt bé. És probable que acabeu així la nit: sentint-vos estafades marxareu cap a casa amb aires de Rita Haywort suada i decebuda i sense mirar enrere suplicareu -per orgull- que l’home us cridi tot i que és probable que no recordi el vostre nom.

En canvi, si no us aguanteu les ganes de res, sou naturals i us decidiu a fer una petita mossegadeta en el seu coll, l’home d’aparença sincera farà una visita fugaç al vostre pis (després de fer una trucadeta misteriosa), us dirà que sou meravellosa i us demanarà el telèfon abans de marxar. No us trucarà però haureu passat una nova nit memorable i amb l’alegria que us caracteritza  afegireu una nova història al vostre registre d’aventures sentimentals que no van enlloc. I qui dia passa, any empeny.

Conjur

Merda de colom, ungla de gat, pols de llibre, làtex de menta, cotó fluix de color blau,  perfum de coco. Necessito un gest, una paraula, una mirada, un got d’aigua, ALGUNA COSA. Maleït hivern de silenci angoixant. On s’amaga l’amor? On s’amaga la passió? On són totes aquelles nits de riure i de sexe? Què és aquest buit mortal? Per a què ha de servir tot aquest mal humor? Quin sentit té aquesta estúpida espera de lletres impreses i aire gelat? Qui pagarà les factures? Qui esborrarà les arrugues? Qui canviarà les bombetes? Qui matarà les aranyes? On ets amor meu? On se suposa que he de desar l’oblit d’aquests últims anys malaguanyats i equivocats? On t’amagues amor autèntic i salvatge? Quin sentit té aquesta absència? M’avorreixo com una ostra. Qui es pot creure que tots els dies han de ser excitants? Merda de colom, ungla de gat, pols de llibre, làtex de menta, cotó fluix de color blau, perfum de coco.

En Fede i jo (II)

M’encanta mirar el programa d’en Josep Cuní al matí. M’encanta mirar-lo els dies que he de trucar a la feina per dir que hi aniré més tard i en Fede neteja el pis per fer-se perdonar. Utilitza els productes de la seva botiga i ho deixa tot perfecte. Jo només baixo a comprar un parell de croissants mentre ell es canvia de roba i neteja el lavabo, el primer que fa.

Tot seguit canvia els llençols del llit. Té una gràcia especial per fer-ho. Sempre deixa els llençols ben tibants i la flassada molt toveta. Després col·loca els llençols bruts a la rentadora, va a buscar les tovalloles del lavabo i també les posa a la rentadora. Posa sabó i suavitzant i el programa de 60 graus amb extra d’aigua. Després torna a l’habitació i treu la pols de les tauletes de nit i de l’armari.

Continua al menjador. Treu la pols a la llibreria i a la tele. Després obre les finestres i neteja els vidres mentre jo menjo el croissant i bec un suc de taronja asseguda a la taula del menjador mirant-lo i llegint el diari per sobre. Quan acaba, s’asseu amb mi i menja el seu croissant. M’aixeco a mirar els vidres i sempre li dic que no entenc com s’ho fa per deixar-los tan nets. Segons ell hi ha secrets per a tot i a ell li agrada saber una mica de tot. M’encanta.

Passa a la cuina i mira si hi ha algun plat per fregar. Frega el que troba, ho eixuga tot i ho col·loca en el seu lloc. És molt observador  i normalment m’ho deixa tot tal com ho tenia i així no tinc problemes després per trobar les coses.

Frega per dins i per fora els armaris de la cuina i mira si tinc el forn net i si el tinc brut hi fa una bona passada. S’hi està una bona estona a la cuina i a mi em sembla perfecte. Mentrestant jo torno al sofà, agafo una manteta si fa fred i continuo veient en Cuní.  A vegades agafo un llibre i gaudeixo de moments de mandra infinita. Quan acaba amb la cuina passa al lavabo, acaba de netejar-lo i posa tovalloles netes.

És hora de passar l’aspiradora, els gats s’amaguen i jo m’espabilo. Després frega tot el pis i els gats i jo ens relaxem. Tot està net i perfecte i jo li perdono tot. En Fede és un bon tio. Com que ha treballat tant li dic que es dutxi i quan ha acabat es torna a posar els pantalons, la camisa i la corbata. Mira si tinc llençols per planxar i els planxa.


En Fede i jo (I)

Heu tingut mai una conversa amb una tieta? Parlar amb en Fede és com parlar amb una tieta. En Fede és amable, considerat i agradable. Mai no parla de sexe ni de religió com no sigui per fer un acudit apte per a tota la família. En Fede duu un rellotge enorme (no sé si us imagineu de quina marca) a la mà esquerra i és l’amo d’una drogueria.

No era el primer cop que parlàvem però aquell dia em va  explicar quin tipus de pintura és la millor i per què. “Cada superfície requereix unes característiques o unes altres” recordo que m’explicava. Va fer el mateix amb les brotxes i havia fet el mateix en altres ocasions amb els detergents, amb els suavitzants i amb aquell producte que serveix per desembussar l’aigüera. En Fede és un clàssic del barri, sempre que tinc un problema, un dilema o un dubte, el seu assessorament ric i gens pretensiós és una garantia infalible de sinceritat i honestedat professional.

Tot va venir perquè aquest estiu vaig aprofitar per pintar el menjador de casa i el dormitori i vaig haver d’anar a comprar pintura.  Era una tarda d’agost (me’n recordo perquè tenia vacances) i vaig sortir de la botiga esbufegant amb un pot de pintura a cada mà i dient allò de “Faré dos viatges perquè pesa moltíssim”. En Fede va aparèixer del fons de la botiga (m’havia despatxat ell però a l’hora de cobrar havia marxat i m’havia deixat amb una altra persona) i em va dir “Espera. T’ho puc portar quan plegui si et va bé. On vius?”. Vaig fer veure que em resistia una miqueta però em faig afanyar a dictar a l’aire l’adreça de casa tractant de no somriure massa.

Recordo perfectament que aquell dia un nen petit m’havia vomitat a sobre a l’autobús i que a la feina les coses havien anat fatal (millor no us ho explico). Tenia ganes de parlar amb algú i li vaig oferir una cervesa i unes olives. Sembla estrany, oi? Recordo que duia una camisa negra i uns texans. Em va explicar que anava molt cansat, que treballava molt, i em va preguntar si tenia parella. Pocs minuts més tard va marxar. Vaig pensar que era un bon tio.

No es tracta d’atabalar-vos ara amb detalls que no vénen al cas però no vaig tardar gaire a descobrir que sota d’aquella bata blava que normalment en Fede duu a la botiga s’hi amaga una corbata rosa que alguns matins de vuit a deu fa gestions diverses, jo inclosa. En Fede reserva alguns matins per veure proveïdors i per reunir-se amb uns i altres i parlar de negocis i coses diverses que ni m’imagino.  En Fede participa en la junta d’un parell d’associacions de comerciants, milita en un partit polític (us imagineu quin?) i em visita periòdicament.

En Fede és molt estalviador tot i estar farcit de diners. Normalment pica a la porta, entra a casa somrient,  es treu la jaqueta (la deixa ben posada en el respatller d’una cadira) i obre un maletí que porta. Sempre en surt algun detallet que em fa riure i sempre em diu “Ja sé que voldries un diamant enorme però avui només he pogut portar-te això. Què puc fer per fer-me perdonar?”.