Grans moments de la biografia secreta d’una persona

Un dels plaers de la vida és jugar a fer certes coses amb discreció, maduresa i dignitat. L’altre dia vaig entrar a una farmàcia perquè necessitava comprar ibuprofèn i vaig veure que hi havia preservatius XL. Em van fer gràcia i vaig pensar que m’aniria bé tenir-ne i vaig demanar-ne  amb tota la tranquil·litat del món. La dona que em va atendre em va respondre amb una pregunta inesperada: “Un o dos?” i em vaig quedar una mica contrariada.

“Quina merda de pregunta és aquesta?” vaig pensar. Vaig respirar ràpid i vaig respondre amb dignitat: “No, no. Una caixa. Dotze si us plau”. I la dona em va explicar que millor que n’agafés dues caixes perquè així em sortirien molt millor de preu. “Una passada” em va dir de manera apassionada mentre em deia el preu d’una caixa i el preu de comprar-ne dues caixes aplicant no sé quin descompte que no vaig entendre. El meu cervell, això sí, va notar que la diferència era realment considerable i vaig vacil·lar durant uns segons crítics.

Però al final vaig respondre amb veu clara i mirada de bona persona: “Dóna-me’n una caixa i ja està. Millor així”. I és que no em vaig voler arriscar a rebre cap càstig del destí segons el qual em vaig imaginar arribant a la fi dels meus dies amb noranta anys i vint-i-tres preservatius enormes caducats en un calaix. Millor que en sobrin onze que no pas que en sobrin vint-i-tres, vaig pensar. D’aquesta manera, fins i tot en el pitjor dels escenaris possibles tot plegat serà menys humiliant. No he de perdre de vista que la vida és efímera i que els amants també.

Més enllà d’aquesta minúscula precaució la veritat és que vaig sortir de la farmàcia vermella com un tomàquet però molt contenta. D’una manera inesperada (hi ha res millor?) vaig experimentar cert plaer comprant aquest producte i imaginant el pensament de la dependenta i de tota la gent que feia cua per comprar. Ho tornaré a fer!

Tot s’aguanta per un fil

Hauria volgut baixar de l’autobús quan s’ha començat a emplenar però m’he quedat quieta mirant per la finestra. Estava asseguda al final. Ha entrat el revisor i l’home que havia estat assegut al meu costat s’ha aixecat per baixar i ha començat a cridar que el deixessin passar, que no el toquessin, que allò no era el seu problema. A l’home li passava alguna cosa amb la targeta, potser no havia pagat, i intentava defensar-se amb un discurs ofès. I es repetia i cridava i el revisor no el deixava baixar i li deia alguna cosa.

Ha vingut un altre home. Han parlat tots. L’home ha tornat a repetir a crits el seu discurs de víctima. Que no el toquessin i que ja estava bé, que ell només volia baixar i que no tenia cap problema, que allò era problema del revisor, no pas problema seu, i que el deixessin en pau. L’home ha dit que els pensava denunciar a tots perquè no el deixaven baixar i perquè l’havien tocat.

L’escena ha deixat de tenir interès. Fins que l’home s’ha posat nerviós i s’ha mogut de manera violenta i ha començat a donar empentes. L’han frenat. Han vingut més homes. D’on sortien? Un home ha dit que baixéssim tots i que ens fiquéssim en un altre autobús però els que estàvem asseguts més enrere de l’última porta no podíem sortir perquè l’home violentat i violent es trobava just allà i tallava el pas (ni que fos d’una manera simbòlica).

Així, un grup de persones ens hem convertit en un grup de persones una mica atemorides que miràvem l’espectacle sense dir res. És de suposar que desitjàvem que  allò acabés aviat i a la vegada tot tenia un punt emocionant com de pel·lícula. La dona del meu costat estava molt més nerviosa que jo i això m’ha tranquil·litzat i m’ha ajudat a gaudir del moment.

Han passat els minuts. Des de fora la gent mirava dins de l’autobús. Devia fer mala pinta l’escena. Un home nerviós, quatre o cinc homes uniformats i dotze espectadors involuntaris amb cara de pal. Teníem por. Un home ha preguntat alguna cosa i un altre home (dels uniformats) ha contestat que havíem d’esperar que vingués la policia i a partir d’aquest moment el temps ha començat a passar molt a poc a poc.

La policia hem d’esperar? I per què hem d’esperar nosaltres la policia? Un autobús immens buit i amb totes les portes tancades i nosaltres, una colla de desconeguts, apretats al final de l’autobús sense fer res més que esperar la policia?

Han passat més minuts i hem dit que volíem sortir, que no hi fèiem res allà ficats. L’home ha dit alguna cosa però s’ha apartat i ens ha deixat passar. No sé com haurà acabat la història. He tingut por però al final l’home m’ha semblat més ingenu que perillós. Però hauria pogut passar qualsevol altra cosa. Tot s’aguanta per un fil i això, justament això, m’ha fet certa impressió avui.

Conclusió: Quan em mori vull anar al cel amb el millor dels meus amants i vull que anem a tot arreu caminant o en núvol.