La visita

És l’agonia d’un amic admirat i em diuen que estàs al final. Com sempre em sento lluny i no sé què he de fer. Vaig a l’hospital i demano per tu. No tenen el teu nom. Vaig a una altra finestreta i tampoc. Em sento imbècil. Em demanen el teu segon cognom i no el recordo. Al final em diuen que t’han donat l’alta.  Sé que no és exactament això i vaig cap a casa teva. Camino sense veure res. Sé que no et veuré.

Truco. M’obren. Silenci. Silenci com si un nen petit dormís però no hi ha cap nen petit dormint enlloc. Em trec el jersei. Entro cap a dins. Reparteixo petons. No sé fer altra cosa. M’assento. Explico perquè sóc allà. Parlem de temes poc importants. Esteu esgotats. Estic nerviosa. Sóc egoista. Us miro dins dels ulls. Em sembla que revifeu. Sóc una persona inesperada que ve de visita i sóc freda, distant i absurda. Voldria ser càlida i amable i no ho aconsegueixo. Vint minuts després marxo.

Ingènuament contenta, feliç, animada, il·lusionada, em penso que aquest Nadal podré regalar-te un altre llibre. És el Viatge al voltant de la meua cambra de Xavier de Maistre. No us ho dic. Us pensaríeu que tinc els ulls massa tancats i que no m’adono d’on som.  I és veritat: segueixo suplicant una pròrroga. Vosaltres potser ja no. Visc en un núvol. Vosaltres ara em sembla que ja no podeu. No sé què fer ni com posar-m’hi. Odio l’agonia i odio la mort. Desconec com estàs, què penses, què dius, com ho suportes. No puc entendre res del que m’expliquen. El meu cervell es tanca quan em parlen de tu.

Recordo la teva mirada. Recordo el que ensenyaves i que jo recollia les sobres. Per què no vaig aprendre més de tu? Encara ara no sé estimar i em sento forastera a tot arreu. Potser això ja serà crònic. Torno al Viatge. El necessito més que tu. Tu necessites més morfina. En el llibre no importen els límits, s’obren portes enormes i es fan viatges infinits. Els que estimes són al teu costat. Vull somiar que t’escapes lluny amb la teva llibreria immensa, que cuines plats deliciosos i que te’n fots de tothom. De moment, només tinc malsons. No sé parlar ni abraçar. Només escric.

Formatge brie (o llençar un amic a les escombraries)

Un dia et lleves massa tard i mentre oblides un malson amb un amic et prens un cafè amb llet i repasses els motius que tens per llençar-lo a les escombraries. Quan parla amb tu no vocalitza i utilitza onomatopeies i sorolls guturals diversos perquè li fa mandra vocalitzar, a la discoteca balla d’esquenes a tu perquè vol socialitzar amb l’altra gent, quan aneu pel carrer (si ha begut) camina deu passes endavant teu, frivolitza els teus problemes, critica amics comuns, es fa la víctima sexual, es queixa que totes les noies pretenen tenir sexe amb ell i diu que no li agraden les noies (tu inclosa).

De sobte t’adones que ell també pot tenir motius per voler-te llençar a les escombraries. L’altre dia compartíeu en silenci matrimonial un plat de formatges variats i et vas indignar en silenci mentre l’observaves com s’esforçava en pelar el formatge brie. I vas explotar. Potser sí que va ser un error demanar-li per què ho feia. És evident que si ho feia és perquè volia fer-ho i punt i la teva pregunta era una pregunta imbècil.

Aleshores penses que potser sí que la teva pregunta imbècil mereixia una resposta imbècil i recordes el teu amic contestar-te que ho treia perquè allò tenia gust de semen. Hauries pogut riure o ignorar-lo però vas preferir empassar saliva i parlar. De fet el que vas fer amb un somriure a la boca va ser un contraatac estil Mae West. Vas dir molt a poc a poc:

“Tranquil. T’estalviaré la pregunta sobre com és que saps quin gust té”.

T’aixeques i pagues el cafè amb llet i penses que la vida són quatre dies i que no et dóna la gana de repetir el combat. No desitges fer cap remake de Revolutionary Road. Prefereixes tornar a la il·lusió, a la ironia fina, al somriure i a la rialla descontrolada que fa venir ganes de fer pipí. No et ve de gust el cinisme ni el sarcasme més enllà de comentar el panorama polític del país i optes per desaparèixer a poc a poc. Saps que no et trobarà a faltar i tu a ell tampoc.

Ets una bleda que escriu i que menja formatge brie. Què vols fer-hi? Creus en l’amor, en els petons i en el sexe apassionat. I no enganyes a ningú. No vols perdre més el temps amb algú que no gaudeix amb tu. No ho necessites. No et ve de gust haver-te d’avergonyir de ser com ets. Ni que fossis una assassina o una estafadora!

No feu gaire cas de la tristesa

Estimats, estimades… no feu gaire cas de la tristesa. Encara que vingui i comenci a mossegar-vos els dits dels peus. Encara que us estripi els únics pantalons que us queden bé. Encara que us faci aparèixer grans a la cara o al cul. Encara que us sembli que us tortura explicant-vos amb pèls i senyals que tothom està emparellat i que vosaltres no hi ha manera. Encara que us demostri que viviu amb un desconegut que no sent res per vosaltres. Encara que veieu al facebook que s’ha casat. Encara que aguanteu la convivència perquè no podeu pagar un lloguer tot sols. Encara que faci temps que no  trobeu cap motiu per continuar vius. Encara que els malsons us facin insuportable també l’escapada de la nit. Encara que em faci pesada amb les enumeracions. Encara que no us ho pugueu permetre. Encara que estigueu acollonits. Encara que sapigueu que no val la pena separar-vos. Encara que sapigueu que no val la pena continuar junts. Encara que us hagin dit que us morireu abans d’hora. Encara que s’hagi mort. Encara que no tingueu ni un duro. Encara que mai no sigui suficient. Encara que no pugui parar d’escriure estupideses. Encara que m’hagis avorrit. Encara que encara m’odiïs. Encara que encara t’odiï.

La tristesa, aquesta tristesa, passarà. De la mateixa manera estúpida per la qual els nens es fan grans, les arrugues apareixen, els amics desapareixen, les bones i les males notícies ens visiten i els bons amics ens sorprenen i tornen. I si arriba la tristesa, si li toca fer parada a casa vostra –i no digueu mentides que para a tot arreu-, agafeu un llibre, mireu una peli o parleu del temps. Ja marxarà. Llegiu-ho bé: És només una mica de tristesa. Potser no podreu amb ella però no li feu gaire cas perquè sempre marxa. Igual que l’alegria.

L’era del taxi (II)

Aquest matí m’he adormit i he hagut d’agafar un taxi per anar a treballar. El taxista m’ha semblat que s’assemblava al meu primer amant (un delinqüent juvenil). No parava de fer-me preguntes i d’explicar-me coses de la seva vida. M’ha dit que no tenia parella, m’ha explicat quants diners guanyava ara i quants en guanyava quan feia de camioner i tot el que li he dit, tant el que era veritat com el que era mentida, ha fet veure que li semblava meravellós, exageradament meravellós.

M’ha explicat quins eren els seus plans per tornar a ser camioner i m’ha dit algunes característiques del seu caràcter: poc submís (aquest adjectiu m’ha semblat sexy), treballador (això he pensat que era un eufemisme sexual) i malgastador (bons regals, potser?). Mentre xerrava l’home corria. Corria moltíssim. Corria tant que ha aconseguit que no arribés tard a la feina. Mentre buscava a la bossa els diners per pagar he pensat dues coses:

  1. Prefereixo que aquest home no vegi on treballo
  2. S’ha fet tan d’hora que tinc temps d’anar a esmorzar

I l’he fet parar davant del bar on acostumo a anar a esmorzar cada matí. He pagat i he sortit del cotxe. He caminat tres passes i he entrat al bar i quan m’he assegut a la meva taula l’he vist que entrava. Es devia estar pixant. De fet, és el que m’ha dit amb un somriure perillós i després, després d’anar al lavabo s’ha quedat a la barra just davant meu i ha demanat un suc de taronja i he tingut unes temptacions preocupants: he estat a punt de convidar-lo a seure amb mi.

Però no ho he fet. Tot i que l’home estava dret a la barra en una postura que m’ha despertat totes les alertes biològiques possibles no he fet res. Ha estat estrany. El taxi mal aparcat davant del bar i ell que  m’atreia d’una manera fosca i bruta. Segurament s’assemblava més al Julián Muñoz que a l’Ewan McGregor a Transpotting però a mi aquest home m’ha començat a semblar una bèstia sexual intensa i inevitable. El mirava i era com si sentís uns tambors africans urgents i primaris que m’emboiraven el pensament.

Finalment ha marxat. M’ha semblat que em dedicava un últim somriure sexualment amenaçador si és que és possible fer una cosa així a les 7.30 del matí. Com us podeu imaginar, després d’això la jornada laboral ha passat sense pena ni glòria.

L’era del taxi (I)

Ahir vaig arribar a casa a les tres del matí amb un taxista amb veu de locutor de ràdio. Quan vam arribar vaig veure que a la porta de l’edifici hi havia un home alt que es movia amb dificultat. Li vaig demanar al taxista que s’esperés un moment. El taxista es va girar i mirant-me als ulls em va preguntar: Vols que pugi? Li vaig dir que no calia però que si podia esperar un momentet, que millor.

L’home que es movia amb dificultat cada vegada semblava tenir més dificultats. El taxista va insistir. T’acompanyo a la porta de l’ascensor, va dir. I jo que no. L’home alt es va quedar quiet. Va semblar que anava enrere i va treure un mòbil d’algun lloc. Em vaig desesperar quan vaig veure que intentava seure a terra i el taxista va tornar a insistir.  T’acompanyo fins a l’ascensor i ja està, va dir. Vaig acceptar i vaig dubtar d’haver escollit la millor opció. El taxista va sortir del taxi i em va dir que semblaríem una parella enfadada perquè ens diríem “Bona nit” sense fer-nos cap petó.

I així va ser. El taxista va deixar el seu taxi al mig del carrer i va acompanyar-me fins a la porta de l’edifici. Era un pam i mig més baixet que jo, devia pesar vint quilos menys que jo i va fingir certa tensió quan em va dir “De totes maneres et trucaré. Pensa-t’ho”.

A pocs centímetres nostres, l’home que es movia amb dificultat em va semblar que ens mirava amb cara de derrota etílica  i que tractava de resoldre el dilema “Vomito o saludo?”. El taxista va tancar la porta de l’edifici amb solemnitat just després que jo digués massa seriosa: “Ja t’he dit el què. Bona nit”. Després d’això vaig córrer a buscar l’ascensor i em vaig tranquil·litzar.

Formació professional

No n’era conscient però l’altre dia me’n vaig adonar. Al llarg de la meva vida he anat fent sèries d’amants del mateix tipus. Però no em refereixo a amants de la mateixa alçada, ni amants amb el mateix color d’ulls o de cabells, no, em refereixo a les seves professions o a la seva formació.

Als meus trenta-tres anys puc dir que he superat amb èxit  (relatiu) i sense prendre gaire mal l’època dels comerciants d’amfetamines (bona gent), l’època dels heavys de comarques (una mica antipàtics amb les noies de Barcelona com jo), l’època dels advocats (ni fu ni fa),  l’època dels informàtics (fatal), l’època dels artistes fracassats (encara m’odien), l’època dels militars (…) i l’època dels llicenciats en història (amants força remarcables).

Per un atzar, en canvi, de moment no he viscut encara l’època dels aturats (com pot ser?!), ni l’època dels percussionistes (tan rítmics), ni l’època dels carnissers (una cosa tèrbola). I no només això. Per estrany que pugui semblar (diuen que tenen força temps lliure) tampoc no he viscut encara ni l’època dels filòlegs (m’ignoren), ni l’època dels jardiners (flors gratis tot l’any!), ni l’època dels homes del temps (van molt buscats) però la vida és molt llarga (espero) i cada dia és ple d’oportunitats interessants. Avui encenc una espelmeta (vermella) i creuo els dits. Que continuï l’espectacle…

La vida és com un panellet

Davant l’allau de queixes rebudes per l’últim apunt em veig obligada a demanar-vos disculpes i a tractar d’enviar-vos un missatge tranquil·litzador. Això d’escriure sobre condons és molt vulgar.

Així, doncs, tranquils, la vida és tan dolça com sempre. Ahir vaig comprar flors (unes immenses tulipes, tres de blanques i tres de grogues), vaig fer un pastís deliciós (un pa de pessic molt tendre amb melmelada de gerds i maduixetes) i un veí encantador em va mirar amb timidesa.

Per tal que els meus biògrafs puguin desxifrar algun dia la identitat del meu amant, aprofitaré per dir-vos a cau d’orella que guardo una fotografia seva amagada al calaix de dalt a l’esquerra de l’armariet petit de vímet on guardo els llençols. Espero que d’aquí cent anys l’aproximació biogràfica als autors torni a estar de moda.

Demà aniré a comprar una altra brúixola.  Inconscientment orientada o desorientada continuaré escrivint el que em vingui de gust encara que sempre sigui veritat i mentida. No ho sé fer d’altra manera.