No feu gaire cas de la tristesa

Estimats, estimades… no feu gaire cas de la tristesa. Encara que vingui i comenci a mossegar-vos els dits dels peus. Encara que us estripi els únics pantalons que us queden bé. Encara que us faci aparèixer grans a la cara o al cul. Encara que us sembli que us tortura explicant-vos amb pèls i senyals que tothom està emparellat i que vosaltres no hi ha manera. Encara que us demostri que viviu amb un desconegut que no sent res per vosaltres. Encara que veieu al facebook que s’ha casat. Encara que aguanteu la convivència perquè no podeu pagar un lloguer tot sols. Encara que faci temps que no  trobeu cap motiu per continuar vius. Encara que els malsons us facin insuportable també l’escapada de la nit. Encara que em faci pesada amb les enumeracions. Encara que no us ho pugueu permetre. Encara que estigueu acollonits. Encara que sapigueu que no val la pena separar-vos. Encara que sapigueu que no val la pena continuar junts. Encara que us hagin dit que us morireu abans d’hora. Encara que s’hagi mort. Encara que no tingueu ni un duro. Encara que mai no sigui suficient. Encara que no pugui parar d’escriure estupideses. Encara que m’hagis avorrit. Encara que encara m’odiïs. Encara que encara t’odiï.

La tristesa, aquesta tristesa, passarà. De la mateixa manera estúpida per la qual els nens es fan grans, les arrugues apareixen, els amics desapareixen, les bones i les males notícies ens visiten i els bons amics ens sorprenen i tornen. I si arriba la tristesa, si li toca fer parada a casa vostra –i no digueu mentides que para a tot arreu-, agafeu un llibre, mireu una peli o parleu del temps. Ja marxarà. Llegiu-ho bé: És només una mica de tristesa. Potser no podreu amb ella però no li feu gaire cas perquè sempre marxa. Igual que l’alegria.

Publicat per

Marta Millaret

Aquí, de moment.

24 pensaments sobre “No feu gaire cas de la tristesa”

  1. Tu sí que saps animar al personal. Doncs mira, és que la tristesa no fa mal perquè duri molt o poc. Fa mal quan hi és, i no es pot deixar de pensar en ella. Per tant, és complicat fer el que dius, i més en algun punt de la teva llista. Per més que sapiguem que durarà poc, o que és temoporal, ens toca viure-la, i mentre dura no ens la treu ningú.

  2. La tristesa és un estat d’ànim fantàtic per rabejar-s’hi, la síndrome de Marguerite Gautier, resulta genial, això si, imprescindible una chaise longue, ni que sigui d’Ikea. Sortosament o dissortada però, la química corporal fa el seu camí, i tots els vasos s’anivellen. Sort que ho has escrit amb un “encara” i no amb un “tot i que”, ja hagués malpensat de tu 😉

  3. Bonjour tristesse, aquesta hauria de ser la peli a veure en dies fluixos…, amb aquells ulls expectants de la Seberg mentre va escoltant a la Greco…
    També diré -com expert- que les necessàries davallades possibiliten un creixement. I que, una estona d’aquest to -com bé ens adverteixes-, ensenya.
    Si emocionalment hi ha un deliri impossible és el de creure’s sempre amunt, enfilat dalt d’una peanya d’optimisme permanent; refractari del tot a la realitat, llavors.

  4. Tot passa. Però quan et toca (i a tothom li toca) és una putada. No hi ha prou amb dir-se que passarà. Ho saps. Però no pots substraure-te’n. Sembla que siguis dins un pou profund del qual mai més no sortiràs. I saps que aquest mai més no és cert, i tanmateix…

    Això passa amb la tristesa i també l’alegria. La diferència és que amb l¡alegria no voldries que marxés. I la tristesa sembla que vingui per quedar-s’hi.

  5. Marta, amb un títol així, qui es resisteix a llegir el teu post? I amb un final així, qui no seguirà llegint-te els propers?

  6. Doncs sí, Eulàlia, jo també ho visc tal com dius. Ja podria ser al revés a vegades, no?? La part aquesta d’intentar convèncer-nos que la tristesa passarà seria la bomba tenir-la interioritzada en els mals moments (just quan no la trobem enlloc). Però clar, de què escriurem? de què ens queixaríem? de què parlaríem?

  7. Girbén, benvingut a terres de formigó i asfalt. No he vist Bonjour tristesse però apunto la recomanació. M’ha agradat això de les davallades necessàries. És curiós perquè és una idea que sovint havia rebutjat.

  8. XeXu: Em sembla que tens molta raó amb el que dius que és complicat de fer. No pretenia animar ni desanimar ningú. La idea de l’apunt ve d’intentar fixar per escrit allò que normalment penso quan estic animada i que oblido quan no n’estic. Tan de bo pogués ser útil…

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s