El mar que ahir no vam veure junts

Saps que tens un problema quan ets a la cruïlla del carrer Diputació amb Balmes, pel cantó de muntanya i de l’Hospitalet de Llobregat, camines deu passes, fa una mica de ventet i enlloc d’horroritzar-te per la pudor de pixum et fa la impressió que el soroll de les fulles quan es mouen és com si diguessin fluixet “T’estimo t’estimo t’estimo”.

Aquest somni és molt més bonic que la realitat on tu ronques i jo tinc insomni per no roncar també. Com si fos un bàlsam algú em diu que la Laura de Petrarca no pintava res i que tot era dins del cap del poeta. Segons això no et necessito enamorat ni dormint cada nit al meu llit però ahir vaig veure el mar més bonic que cap altre dia. Potser va ser una nova coincidència meteorològica però jo ahir hagués pogut jurar que ni el diamant més gran del món no serà mai tan fort ni tan intens com el mar que vaig veure ahir pensant en tu i en els teus ulls mirant-me. Llàstima que amb això ni es paguen factures, ni es compren cases ni es viu millor.

I, de fet, que el teu cor sigui com una pedra és la meva salvació. Si tinguessis el més petit dubte i haguessis olorat l’amor com jo, hauries hagut d’engegar-ho tot a rodar i no val la pena. No val la pena deixar-ho tot per tornar a començar la mateixa història de sempre. No existeix l’opció guanyadora, ni la felicitat, ni l’amor, i tu ets un home estalviador que estalvies diners, maldecaps i problemes. I potser tens raó. Potser aquesta passió no és res. Potser som de dues races diferents que només ens trobem, sense acabar de trobar-nos mai del tot, en el punt de la passió.

I no inventarem res però ho viurem i ho reviurem tot tantes vegades com ens vingui de gust fer-ho. No fer-ho seria la mort. Potser només ets un Lauro petrarquista més. Potser això no té res d’especial.  Potser només és l’enèsima idealització. Potser t’odio perquè no vols que t’estimi, potser m’odies perquè em necessites i potser no n’hi ha per tant.

No t’agradaria saber-ho però a vegades em vindria de gust deixar-ho tot i cremar tots els llibres del món, l’únic lloc –fals, diuen- on aquesta passió sembla digna. Però dir això avui seria caure en el meu propi parany i em ve de gust pensar coses noves i provar sort. Faré com tu. M’empassaré el cel blau que he sentit i diré que t’oblidaré aviat. D’aquí deu anys si no som morts serem més vells. Tu continuaràs estalviant i jo volant. Si no hi ets hauré d’escriure la nostra història per no oblidar el blau del mar.