Petons

Com a mínim els petons van molt bé per dos motius: perquè són una cosa molt elegant d’escriure i perquè poden suggerir infinitat de sensacions.

Un petó pot ser  insinuant, breu i sorollós, elèctric, avorrit, atrevit, serè, decidit, cordial, familiar, libidinós, màgic, dolç,  bavós, salat, insípid i  robat. I un petó pot incloure xoc dental, mossegada, llepada, gust de pluja,  gust de gintònic o gust de pasta de dents. Hi ha el petó de bon dia, el petó de bona nit  i el petó adormit i hi ha el petó de compromís, de tornavís i de Judes. I també hi ha el primer i l’últim petó de la mateixa manera que hi ha el millor i el pitjor petó.

No sóc l’única persona del món obsessionada amb els petons. Força persones els han utilitzat com a font d’inspiració.

La Cher


El Prince

Perdó, el Prince

kiss-prince

O els Kiss.

En resum, hi ha petons divertits, petons estranys i petons terribles. Com serà el proper?

Cuinetes

“Dir Adéu a un somni

Estimat, no em farem res del dia d’avui. I si el matem? Pleguem? Vols dir? M’hauré queixat setanta vegades avui. Sí. Estic de mal humor però vull somiar amb tu. Et necessito. De dia només veig amics que desapareixen, amants que no tornaran, factures i amics que ja no em fan riure i que em miren sense il·lusió. No us podria demanar a tots plegats que us organitzéssiu millor?

El món no gira al teu voltant. I la família? La família no canvia i és un mirall terrorífic on els veig i em veig i m’odio i els odio i només necessito una abraçada diferent i abraçar algú altre. Te’n recordes d’aquella nit de fa molts anys que deies que les coses no passaven perquè sí? No, no me’n recordo. Ho he oblidat. Per què? Per no recordar-ho mai més. Per no tornar a pensar en tu. I bé? Res. Què? No t’he oblidat. No és això el que vols que et digui?

Per què em véns a veure si no em dius res de debò? Vull que m’ho diguis tot tu. Vull que diguis el que jo vull dir-te. Et llegeixo i t’imagino i m’imagino. I de fet no vull dir-te res ni que em diguis res. Només vull que follem i tu també. Som la pitjor història de la nostra vida. Som una merda! Per què? Perquè som una repetició? Perquè som una vergonya? Perquè som un malefici i una cosa rara que sembla una tara? Per una miqueta de sexe i de poesia tanta complicació?

Podríem fer les coses fàcils. Matar aquesta història. Plegar d’aquesta tonteria. S’acosta l’hivern i em posaré el pijama. Jo també. Recordes el joc de despullar-nos i de castigar els gats? No vam jugar-hi mai. I aquelles ganes de beure suc de taronja i de menjar un croissant? Què vols que et digui? No me’n recordo de res. Quants anys han passat? Et veig vell i em veus vella. Només recordo la pluja i el teu paraigües i aquell carrer fosc i llarg i que allò era un petó i que tu hi eres i que jo també.

Fa trenta anys que escrius el mateix. Ets molt pesada amb els petons. Avui el pes dels anys i del mal humor em fa no desitjar-te. No cal que tornis. Ni em somnis.”

Ingredients

  • 1 senyor de mitjana edat casat i infeliç
  • 1 escriptora fracassada, frustrada i infeliç
  • 1 escriptor amb bon criteri

Elaboració

El senyor de mitjana edat casat diu que té somnis eròtics freqüents recordant la seva amant, una escriptora fracassada, i li explica.

L’escriptor ha escrit a llapis “massa petons” i ha subratllat totes les vegades que apareix la paraula “petó” o el verb  “petonejar” en l’últim manuscrit de l’escriptora fracassada.

L’escriptora fracassada està cabrejada amb el món i no sap què fer ni amb l’excés de petons de ficció ni amb el dèficit de petons del seu amant. No sap què fer i intenta fer un escrit que posi fi a les seves fantasies amoroses amb l’home que suposadament somia amb ella. No ho aconsegueix. El que fa és un escrit on és l’home qui s’afarta d’ella.

L’escriptora barreja la por al rebuig -de l’amant i cap a l’amant- amb els comentaris de l’escriptor al seu manuscrit.  L’escriptora dubta de tot. Si es carrega la seva imatge com a somni serà capaç de ser “millor-que-un-somni” o esdevindrà un “ni-tan-sols-un-somni” a la vida real? Com s’ho farà per refer el manuscrit per tal que no hi hagi “massa petons”? I si no sap escriure? I si no sap estimar?

Acompanyaments

Ús del pijama, dels gats, del suc de taronja i dels croissants: S’han triat aquests elements per donar aparença de realitat al text.

Ús de l’oblit: Una de les pitjors coses que ens poden passar amb les fantasies dels nostres somnis és que aquestes puguin conversar amb la realitat i que no recordin alguna cosa, ja sigui perquè ha passat molt de temps, ja sigui perquè en realitat allò no va succeir de la manera com ho recordem. En el text, els dos personatges han d’empassar-se oblits de l’altre i això els fa desgraciats.

Ús de la por: Un parell de pors de l’amant i de l’escriptor són la por a l’oblit i la por a avorrir l’altre.

Ús dels trenta anys: S’ha triat incloure la frase “fa trenta anys que…” com a pista que el text és ficció.

Presentació

Diàleg barrejat de la destrucció d’un somni.  El somni de ser la fantasia d’algú, el somni de ser capaç de no avorrir, el somni de no oblidar, el somni de no ser oblidat i el somni de ser capaç d’escriure.

Tots els paràgrafs els comença el personatge femení excepte l’últim. Amb això es pretén representar un joc de poder i de pèrdua de poder del personatge femení.

Independentment dels jocs de poder, finalment les dues figures es destrueixen. Ella desconfia dels somnis d’ell i no els acaba de creure, i ell s’adona que prefereix els seus somnis que a ella.

En resum: passat un temps la fantasia dels somnis ja no els satisfà. A cap dels dos. Per aquest motiu a les primeres frases ella proposa la destrucció del somni perquè s’avorreix i voldria passar al pla de la realitat però finalment és ell qui, també per avorriment, acaba destruint-la a ella com a realitat i com a somni.

Suggeriment

Llegir en veu alta el text. Lletra rosa: veu aguda. Lletra grisa: veu greu.

Valoració

Plat indigest.

Restes orgàniques

El senyor casat no ha tingut mai somnis eròtics amb la seva amant de manera que la part de realitat amb la qual l’escriptora construeix la història de ficció és en realitat una altra ficció que ella ha cregut que era veritat.

Conclusió

Indeterminada.

(Potser hagués estat millor fer un diàleg ben clar en lloc d’un diàleg barrejat.)

 

 

Dir Adéu a un somni

Estimat, no em farem res del dia d’avui. I si el matem? Pleguem? Vols dir? M’hauré queixat setanta vegades avui. Sí. Estic de mal humor però vull somiar amb tu. Et necessito. De dia només veig amics que desapareixen, amants que no tornaran, factures i amics que ja no em fan riure i que em miren sense il·lusió. No us podria demanar a tots plegats que us organitzéssiu millor?

El món no gira al teu voltant. I la família? La família no canvia i és un mirall terrorífic on els veig i em veig i m’odio i els odio i només necessito una abraçada diferent i abraçar algú altre. Te’n recordes d’aquella nit de fa molts anys que deies que les coses no passaven perquè sí? No, no me’n recordo. Ho he oblidat. Per què? Per no recordar-ho mai més. Per no tornar a pensar en tu. I bé? Res. Què? No t’he oblidat. No és això el que vols que et digui?

Per què em véns a veure si no em dius res de debò? Vull que m’ho diguis tot tu. Vull que diguis el que jo vull dir-te. Et llegeixo i t’imagino i m’imagino. I de fet no vull dir-te res ni que em diguis res. Només vull que follem i tu també. Som la pitjor història de la nostra vida. Som una merda! Per què? Perquè som una repetició? Perquè som una vergonya? Perquè som un malefici i una cosa rara que sembla una tara? Per una miqueta de sexe i de poesia tanta complicació?

Podríem fer les coses fàcils. Matar aquesta història. Plegar d’aquesta tonteria. S’acosta l’hivern i em posaré el pijama. Jo també. Recordes el joc de despullar-nos i de castigar els gats? No vam jugar-hi mai. I aquelles ganes de beure suc de taronja i de menjar un croissant? Què vols que et digui? No me’n recordo de res. Quants anys han passat? Et veig vell i em veus vella. Només recordo la pluja i el teu paraigües i aquell carrer fosc i llarg i que allò era un petó i que tu hi eres i que jo també.

Fa trenta anys que escrius el mateix. Ets molt pesada amb els petons. Avui el pes dels anys i del mal humor em fa no desitjar-te. No cal que tornis. Ni em somnis.

Somnis, diners i pernils

Em convertiria en Lola Flores i explicaria a tot el món que no he fet la declaració de la renta, seria feliç i cantaria i ballaria i seria gitana. Aquest seria el meu somni número tres. El meu somni número dos és que arribaria a ser una escriptora coneguda i reconeguda i el meu somni número u és que assoliria certa estabilitat emocional i familiar amb fills, marit, casa, amants, salut, diners, un diamant enorme i estades freqüents a l’Alt Urgell.

El somni número quatre podria ser una suma aproximada de tots tres somnis. Llàstima que en aquest somni total em sembla que em sentiria culpable de pensar que m’estic aprofitant del sistema quan anés al metge, quan anés a la biblioteca o quan agafés el tren. Per aquest motiu podria haver-hi un somni número cinc amb una modificació interessant pel meu gust que consistiria en no pagar la declaració de la renta (per no renunciar a cap plaer) però pagar a canvi d’una sèrie de serveis que jo mateixa escolliria.

En aquest somni número cinc pagaria per un o diversos consellers literaris que em guiessin, un nino inflable amb K7’s intercanviables amb personatges diferents (l’amant intel·lectual, l’amant rude, l’amant madur, l’amant adolescent o l’amant pujador d’autoestima, per dir-ne només cinc), un rascador d’esquena amb conversa variada (literatura, antropologia, geografia, història, etc.), un tastador de plats i un rectificador de sal (podrien anar junts o per separat), un inventador d’il·lusions, un esquivador educat de preguntes xafarderes, un increpador enginyós de persones malintencionades, un comentador de blogs (per a vacances i èpoques d’estrès), un llegidor de llibres en veu alta (amb apagat automàtic), un raspallador de gats i/o gossos, un regador de plantes, un assassí d’insectes, un obridor de cartes que fes un resum ràpid de la correspondència del dia i llencés tota la propaganda (allò de la llista Robinson sempre m’ha fet més aviat mandra), un oblidador de mals moments o un menjador de iogurts caducats.

I després hi hauria el somni número sis on renunciaria al somni tres, quatre i cinc i faria la declaració de la renta però a la casella on pots escollir si fer una donació a l’església o a l’estat apareixeria una tercera casella per regalar un molt bon pernil a alguns professors de filologia catalana. No pas per subornar-los per res sinó per intentar reanimar-los d’una mena de mort en vida on semblen condemnats.

Guerra a l’aula

L’alumne interromp el professor per dir que no està d’acord amb el que l’home acaba d’explicar. El professor demana una ampliació de la informació i l’alumne intenta explicar alguna cosa que no entenc. El professor li fa repetir. Tota l’aula calla. Des del silenci del meu sincer fracàs escolar m’adono que no sé si l’alumne té raó o no. Miro els companys i tothom intenta posar –com jo- cara de pòquer per tal de poder girar amb facilitat cap al riure o cap a la rialleta segons convingui.

El professor demana una nova ampliació d’informació sobre la pregunta a l’alumne i aquest torna a repetir el mateix que ha dit al començament però afegint que no n’està segur, que només ho pregunta perquè és el que sempre havia sentit a dir i que l’ha sobtat que fos quelcom diferent del que el professor acabava d’explicar. El professor es mostra sorprès i diu que no havia sentit mai ningú que plantegés el que l’alumne ha plantejat i l’alumne s’excusa dient “Ho sento. Només m’ha sorprès. És igual. No importa”.

El professor s’aixeca de la cadira i pregunta “Vostè sap on es X?” on x és un lloc de la geografia espanyola que no sé situar en el mapa i l’alumne contesta “Sí..”. El professor insisteix i diu “Segur que ho sap?”. L’alumne contesta “Sí, més o menys” i el professor crida “O ho sap o no ho sap”.

Alguns companys de classe fan una rialleta i el professor fa una nova pregunta. “Vostè sap on neix el riu Y?” on y és el nom d’un riu que no recordo on neix. L’alumne contesta “No me’n recordo” i el professor pregunta “Vostè sap on és Z?” on z és el nom d’una comunitat autònoma.

L’alumne contesta “Sí” i el professor insisteix “Digui’m on és”. L’alumne contesta nerviós i utilitza les expressions: a dalt, a baix, a l’esquerra i a la dreta. El professor obtè una nova rialleta del seu públic quan diu “Veig que de geografia no podríem dir que en sap gaire…”.

Amb una mena de vitalitat exagerada agafa un guix i comença a dibuixar un mapa d’Espanya a la pissarra i indica amb plaer on és z, on és y i on és x. Ho fa amb un puntet de violència que em sembla ridícula mentre la classe està dividida entre els que fan rialleta i els que no. Després d’un circ que haurà durat més de mitja hora la classe s’acaba com si no hagués passat res.

Una setmana després un altre alumne fa una altra pregunta i l’estructura de l’escena anterior torna a repetir-se. Aquest cop la demostració de virilitat intel·lectual no se centra en geografia espanyola sinó que s’amplia a política europea. El professor torna a exhibir una certa erudició i afirma que Romania és un país lamentable on lamentablement encara ara s’arrosseguen conflictes antics i caducs que ja s’haurien d’haver deixat enrere fa anys. De sobte calla un segon per pensar la data exacta d’un conflicte que desconec totalment i un alumne apareix en escena i apunta la data.

Com si fos una bèstia que olora el perill el professor no diu “Gràcies” ni diu “Molt bé” sinó que pregunta “I vostè d’on és?”. L’alumne contesta tranquil “De Romania” i jo somric feliç de veure la misèria d’un pobre home que acaba la classe amb una frase inofensiva que el context haurà fet afortunadament lamentable: “Romania, un país que m’agrada molt”.

La vida és una puta merda

Davant l’allau de queixes rebudes per l’últim apunt em veig obligada a demanar-vos disculpes i a tractar d’enviar-vos un missatge tranquil·litzador. M’esperaré que faci cent anys que sóc morta per explicar-vos la història d’amor de la meva vida i no matar-vos d’angúnia o del disgust. Això de veure el mar de més colors, les muntanyes més suaus, el cel més salvatge, els rius més dolços i les persones més bones sense haver d’utilitzar cap droga és molt avorrit.

Així, doncs, tranquils, la vida és una puta merda com sempre. Fa una estona he baixat a llençar les escombraries i un veí obès m’ha mirat els pits i m’ha preguntat si estic prenyada i li he hagut de contestar que només estava grassoneta com ell. Ara crec que m’odia.

Per tal que els meus biògrafs puguin desxifrar algun dia la identitat del meu amant, aprofito per mentir a crits que guardo una fotografia compromesa seva amagada al calaix de dalt a l’esquerra de l’armariet petit de vímet on guardo les calcetes.  M’haureu de perdonar perquè és un senyor amb barba que toca en un grup de música country (espero que d’aquí cent anys la música country no existeixi) i espero que d’aquí cent anys l’aproximació biogràfica als autors torni a estar de moda.

Demà aniré a comprar una brúixola Luopan.  Inconscientment orientada o desorientada continuaré escrivint el que em vingui de gust encara que sempre sigui veritat i mentida. No ho sé fer d’altra manera.