Onze de setembre assoleiat

Senyor Montilla, jo no estic enlluernada però potser vostè necessita ulleres noves per veure que potser és atrevit desmerèixer com qui no vol la cosa el sentiment d’un poble. On vostè veu enlluernament jo veig esperança, on vostè veu cridòria jo veig paraules. La meva mirada és tan vàlida com la seva, senyor Montilla, però li prego que canviï d’ulleres i, sobretot, que obri els ulls perquè és possible que no hagi percebut que no desitjo que vostè em guiï sinó que desitjo que algú guiï el país amb coherència i sensibilitat cap a la independència.

No m’interessa el menyspreu, senyor Montilla, i mai de la vida no el menysprearia ni a vostè ni a cap altra persona però si us plau no em prengui el pèl i no menyspreï aquest poble temporalment (avui m’he llevat de bon humor) condemnat, retallat i ultratjat. Vull que Catalunya sigui un país independent i ho vull de bon rotllo entre altres motius perquè Espanya em sembla un país fantàstic. Senyor Montilla, vostè demana un esforç col·lectiu i jo també el demano però parlem del mateix? Em sembla que no. Vostè demana que alguns callem la nostra veu. De què té por? De què vol que tinguem por? No creu que Espanya pugui ser flexible? Doncs jo sí que ho crec. A part que si callem, si callem encara més vull dir, com collons ha de saber Espanya i el món el que volem?

El cas és que quan l’he sentit afirmar que estem sortint de la crisi de la mateixa manera que jo podria afirmar l’existència de vida extraterrestre a Júpiter, he vist claríssim que vostè és l’home adequat per a l’independentisme català. Vostè és capaç d’afirmar qualsevol cosa sense que li tremoli la veu! Vostè és l’home que necessita Catalunya! Vostè podria proclamar la independència de Catalunya!

Senyor Montilla, gairebé ploro d’emoció quan l’he sentit dir que té el deure de proposar camins de sortida. Justament això és el que més desitjo, que Catalunya surti d’Espanya. Estaria disposada a acceptar que vostè no sortís de la Generalitat durant quatre anys més a canvi d’això. Li semblaria bé el tracte? Valori si us plau l’esforç que estic fent amb aquesta proposta.

Per acabar, senyor Montilla, no puc estar-me de felicitar molt sincerament la persona o l’equip de persones que han treballat el seu discurs. L’expressió “pulsió separadora” podria rebre un immens primer premi en un concurs d’eufemismes. M’ha semblat brutal. Podria utilitzar tot aquest potencial per intentar marejar la perdiu a Espanya si us plau? Podria ser genial. Adoro Espanya, insisteixo, i encara l’estimaré més el dia que Catalunya en pugui ser independent. Com pot veure, de pessimisme i de laments, res de res.

Petonets i pulsionetes serenes,

Marta

A ca la Francis

La Francis podria ser un prostíbul però és una vella glòria dels tractaments de bellesa de la ciutat de Barcelona. Anar-hi és una experiència interessant i jo hi vaig a depilar-me. Entres a l’edifici i passes per dos taulells, el de pagar i el de dir on vas. Quan ets una visitant experimentada com jo passes de pressa i gairebé sense parar, saps que és suficient dir una o dues parauletes que indiquin mínimament cap a on vas i agafar un paperet que després utilitzaràs per anar a pagar i on acabarà apuntat el tractament que t’hauran fet.

Passats els dos taulells i amb el paperet a la mà toca pujar a l’ascensor. Hi ha dos ascensors i no sé quin dels dos està més atrotinat. El desgavell decoratiu de l’edifici és considerable. És com si cada planta l’hagués dissenyat amb mal gust una persona diferent en un decenni diferent. La planta de depilacions, potser la planta més popular, és una barreja de mercat municipal, transport metropolità i sala d’espera d’un metge. Predomina el color crema i el color marró  fosc i tot es veu vell, fred i excessivament pràctic.  No crec que l’edifici superés un examen de Feng Shui fàcilment. Hi ha una sala d’espera plena de butaques i una infinitat de saletes petitones on dones de totes les edats i mides possibles depilen, això sí, de forma excel·lent.

El funcionament de la planta és fàcil i intuïtiu. Tan bon punt surts de l’ascensor ensopegues amb aquesta sala d’espera plena de butaques, un rellotge enorme, una màquina d’agafar número i un marcador de números. Fins i tot si ets primerenca veus claríssim que has d’agafar un número i seure en una de les set o vuit butaques on altres dones esperen i fan cara de ser lectores de la Marie Claire, de l’Expansion o del Full Parroquial. A mida que les depiladores acaben un servei, surten a la sala d’espera i diuen en veu alta el número següent. Quan et toca dius “Jo!” o t’aixeques directament, i la depiladora et diu el número de la saleta on has d’anar i tu hi vas mentre ella et pregunta “Què t’has de fer?”. Contestes i et deixa uns minuts perquè et preparis, és a dir perquè et despullis i t’estiris a la llitera.

Passada una estoneta, apareix la depiladora a la saleta, que no queda mai tancada del tot, i normalment porta una olla plena de cera bullent i comença la seva feina. No sé què fan les altres clientes però jo poso cara de “Ostres, fa mal però no em queixaré perquè sóc molt soferta” però hi ha un moment que ja no em molesta el dolor i que gairebé que podria continuar depilant-me fins a l’eternitat. Saps que has acabat de depilar-te quan et freguen amb un líquid refrescant fantàstic i et diuen alguna cosa com ara “Doncs ja estem”. Tot seguit et demanen el nom i l’apunten en el paperet que has agafat a l’entrada. La depiladora diu “T’espero a fora” i et toca tornar a vestir-te. És un moment que està bé. És fàcil notar una sensació agradable com d’haver deixat enrere coses que no volies i de sentir-te més neta, més bonica i fins i tot més lleugera. Sempre penso que es podria aprofitar aquest moment d’eufòria i muntar un tractament mig esotèric que consistís, per exemple, en alliberar-te del record d’un ex o d’un mal hàbit a base d’estirades de cera.

Un cop t’has vestit, tornes cap a la sala d’espera i la depiladora et dona el paperet on a més del teu nom, ha escrit el tractament que t’has fet o la part del cos que t’has depilat. Mentre esperes l’ascensor per tornar a baixar pots sentir com la teva depiladora diu un altre número i una altra noia s’aixeca i va cap a la saleta que la depiladora li indica. Un cop a baix, sovint toca fer una mica de cua per pagar. És un  nou moment de reflexió i d’observació femenina. No puc evitar preguntar-me quin tractament es deuen haver fet les altres dones que fan cua per pagar.

Que no s’ensorri el món!

I de sobte arriba la pluja i el meu pis de trenta-vuit metres quadrats es converteix en un palau fantàstic on només podem beure en copa. Des del meu llit mirem els llampecs i escoltem jazz amb trons naturals. Així és la nostra història sense futur. Un vespre de pluja i una eternitat de sexe. Demà trucarem a la feina per dir que estem amb descomposició i continuarem la sessió que només interromprem a estones per respirar, per dormir, per mirar en Cuní i per fer unes torradetes. Què Déu beneeixi la vida i les torradores. Potser sí que si això ho féssim cada dia ens en cansaríem i el món s’ensorraria.

Els millors canalons del poble

Té el cabell negre i no parla, pontifica. Fa els millors canalons del seu poble i avui n’ha posat tres dins d’una carmanyola i ara enfila el camí cap al tren. Com cada dia, avui serà un gran dia. Arriba a l’oficina nova de trinca i troba dues de les seves encantadores companyes de feina. La Neus la somriu i li pregunta pel cap de setmana, la Maria s’aixeca i també s’apropa somrient. La dona del cabell negre explica que està molt cansada i les dues amigues fan cara d’amoïnades. Amb uns ullets petits i foscos com de ratolí juganer la dona que té el cabell negre explica que el congrés ha anat molt bé però que no ha tingut temps de visitar Chicago, que tothom va poder fer-ho però que ella va haver de quedar-se a l’hotel per acabar d’enllestir la presentació de demà passat.

El matí es gasta sol mentre la dona contesta set emails. Després té una llarga conversa telefònica. La dona del cabell negre sembla una mica tensa al començament però obre els forats del nas amb satisfacció quan pot pontificar i veure com l’altre es fa petit.  Un cop exhibit el seu criteri amb cruesa, la dona del cabell negre fa un parell de comentaris d’aparença bondadosa i riu fent un soroll agre i repel·lent.

Són les dues del migdia i és l’hora d’anar a buscar el dinar que ha deixat dins d’una carmanyola i dins d’una bossa a dins de la nevera de l’empresa. Les companyes ja han baixat fa vint minuts però ella havia d’acabar de redactar un altre email que no podia esperar. Des de Ginebra li demanaven la seva opinió sobre un tema delicat. Un cop tancada la qüestió, la dona del cabell negre aixeca el cul de la cadira i s’allisa els plecs de la brusa i dels pantalons que es fa planxar amb la ratlla al mig. Camina a poc a poc cap a la sala on hi ha la nevera i agafa la carmanyola amb els canalons. Sap que són els millors canalons del seu poble i se’n va cap al menjador tractant de dissimular el seu orgull.

Explica on ha comprat la pasta dels canalons i on ha comprat el porc i el pollastre. Explica una història amable sobre la carnissera del seu poble. Explica quants minuts ha fet bullir la pasta i quants minuts ha fet bullir el porc i quants minuts ha fet bullir el pollastre. Explica que no tots els pollastres són iguals. Explica com ha deixat refredar la carn i com l’ha picada tota. Explica que per picar la carn sempre fa servir una màquina de ferro que és una herència familiar molt valuosa.

Durant tretze minuts explica com ha fet la beixamel. Explica que no totes les llets són iguals i explica una anècdota familiar del primer cop que va embolicar canalons quan encara era una nena. Quan acaba de dinar, recull amb delicadesa la carmanyola, els coberts i el tovalló, i diu Adéu a tothom amb un somriure càlid. Quan s’aixeca de la cadira i torna a la feina algú remuga en veu baixa: Quin fàstic, avui la vella tornava a portar menjar de gat pudent per dinar.

“No he desitjat mai cap cos com el teu”

Entre la covardia i la racionalitat m’expliques que és normal que t’acabis cansant de tot el que tens i desitjant just allò que no tens. Et miro i penso que fer-nos grans deu ser trobar plaer en la comoditat i en les rutines que ens donen seguretat, i entremig el desig ja no surt amb fúria contra el món i la família sinó que s’escapa per petites escletxes urgents vigilant de no trencar l’univers de comoditat, rutina i seguretat que hem construït (i pagat) al nostre voltant.

Jo tampoc no pensava participar en l’homenatge a Vicent Andrés Estellés (1924-1993) nascut un 4 de setembre com avui a Burjassot però aquest poema seu m’ha caçat al vol amb passió violenta.

No he desitjat mai cap cos com el teu.

Mai no he sentit un desig com aquest.

Mai no el podré satisfer -és ben cert.

Però no en puc desistir, oblidar-te.

És el desig de la teua nuesa.

És el desig del teu cos vora el meu.

Un fosc desig, vagament, de fer dany.

O bé el desig simplement impossible.

Torne al començ, ple de pena i de fúria:

no he desitjat mai cap cos com el teu.

L’odi també, perquè és odi també.

No vull seguir. A mamar, tots els versos!

He llegit aquest poema i he pensat que no hi sobrava ni hi faltava cap paraula. Heu desitjat mai d’aquesta manera? Us arriscaríeu a no tornar-ho a sentir mai més? Només pregunto. No sé explicar per què m’agrada aquest poema de la mateixa manera que no sé explicar el desig que sento per un home. Els humans som unes bèsties brutals i urgents. De debò que no us agrada la poesia?

El meu suposat fracàs

Això és el fracàs d’una persona que vol escriure literatura.

Estic cansada de pensar que tinc un projecte de novel·la escrita des de fa anys i que no funciona. La novel·la no deu ser el meu fort perquè he cremat el manuscrit en tres ocasions i l’estic revisant sense que millori gaire encara ara. No em surt bé però vull fer-ho. Com que crec que hi ha una bona idea darrera que vull tirar endavant, aquest  mes de maig passat vaig començar a presentar-la a concursos literaris, encara que el manuscrit no sigui bo, necessito que algú el llegeixi, fer que el text surti de casa meva d’una vegada. De moment no he tingut cap èxit (i  ho entenc) però tot i així m’he donat un any de temps per anar-lo presentant a tot arreu on pugui.

Els meus amics suposo que estan contents i esperançats pensant que estic “intentant-ho” però jo no ho veig clar. Avui mateix he estat revisant el text en paper i tinc un munt de canvis més per introduir. De moment, més enllà del fet absolutament invariable que escriure em fa profundament feliç, de moment escriure és també un desastre ecològic i personal per a mi. Durant aquests anys he tingut temps d’esporgar la novel·la quasi a la meitat del seu volum original, he canviat de la primera persona a la tercera persona i he tornat a la primera persona. He canviat l’ordre dels capítols. I encara no m’agrada perquè encara no s’aguanta, és així de trist, però demà l’enviaré a un altre concurs i fa dos dies ho vaig enviar a un altre lloc.

En canvi en el blog em sento còmode i m’agrada el que escric però avui he vist clar que no estic a l’alçada. Confesso la meva feblesa: m’agradaria saber que el que escric és bo i que això (escriure) té el sentit, la qualitat i el nivell que vull que tingui. Confesso la meva vulnerabilitat: estic enfadadíssima amb mi mateixa perquè m’he sentit lluny d’on voldria ser.

Les coses no van com em penso. Potser no sé escriure i això és un fracàs amb bufetada sonora inclosa o relliscada pell de plàtan davant de l’home que t’acaba de deixar per una altra. Potser això és una puta MERDA majúscula. Potser no sé escriure. No sé si em ve de gust escriure que potser demà serà un altre dia però estic segura que demà serà un altre dia i que malgrat la tristesa d’aquest vespre ronyós crec en l’amor i en la literatura. Apa.

La teoria dels deu dies

La vida dels solters de més de trenta anys és un camí costerut. Més enllà de la clarividència obtinguda gràcies a l’efecte amable dels gintònics del cap de setmana no hi ha gaire res més. La vida professional és una sèrie claustrofòbica i repetitiva de somriures forçats escoltant les anècdotes infinites de tots els companys de feina que tenen fills de mesos o d’un, dos, tres o quatre anys (afortunadament  a partir dels cinc anys d’edat de les criatures els seus pares solen descobrir que el relat de les anècdotes dels seus fills només els interessa a ells).

La vida dels solters és ordenada i pausada. Entre setmana treballen i pensen com seria viure amb algú i el cap de setmana netegen el pis, es culturitzen i s’alcoholitzen en companyia sempre que és possible. De tant en tant practiquen sexe amb algú i tenen moltes ocasions per comprovar que just després d’una bona trobada sexual experimenten una pujada de l’autoestima que dura aproximadament deu dies. Passats aquests deu dies necessiten renovar la font de plaer amb urgència i pressa i si no ho fan entren en una fase de mal humor i tristesa força bèstia.

Els solters imaginen que els casats ho fan cada dia matí i vespre  i durant el cap de setmana també després de dinar. És per aquest motiu que senten un plaer enorme i silenciós quan algun casat despistat els confessa que ells tampoc no ho fan tant com voldrien i aleshores la teoria dels deu dies pot relaxar-se i ampliar-se sense dolor a la teoria dels dotze, tretze o catorze dies.