Conflicte sociolingüístic? ¡Ninguno!

Avui al metro he tingut el plaer de gaudir d’un espectacle sublim, un espectacle refotudament avantguardista i, a sobre, amb missatge. No us puc dir quan el tornaran a fer perquè ho desconec però us asseguro que val la pena viure l’experiència.

Us ho explico.

A mig trajecte entre dues estacions una veu masculina ha fet acte de presència a través dels altaveus del tren per dir el següent:

-“Las chicas que están al lado del señor de la gorra que paren ya”.

El primer que he pensat és que potser dues o tres noies haurien apretat algun botó que no tocava. El segon que he pensat és que no veia cap senyor que dugués res al cap. El tercer que he pensat és que potser qui parlava era un boig que havia segrestat el tren i que pringaríem. El quart que he pensat és que potser l’home de la gorra anava armat.

Em sembla que no he tingut temps de pensar gaire res més quan s’ha tornat a sentir un soroll estrany a tot el tren i, tot seguit, la mateixa veu que abans ha dit molt de pressa i a crits:

-“Las de al lado del señor de la gorra: o parais ya o paro el tren y cierro las puertas y de aquí no sale ni Dios”.

I m’he indignat. I després m’he espantat. I després m’he tornat a indignar. I he continuat espantada i indignada i he decidit sortir del vagó perquè amb una amenaça així el cor em bategava amb  massa força. Collons, he pensat, no hi ha cap transport públic apte per a claustrofòbics o què?!

Però no tinc paraula. Ni criteri. Ni gaire coherència i he tornat a entrar quan he vist un senyor vestit com un guàrdia de seguretat que caminava de pressa pel passadís com si volgués apallissar algú. Suposo que he pensat que l’espectacle continuava i que no podia marxar a mitja funció. Sí, home!

El tren s’ha posat en marxa molt a poc a poc, massa a poc a poc, sospitosament massa a poc a poc i la veu masculina ha tornat a parlar pels altaveus. Aquest cop ha dit:

-“Pido disculpas al pasaje por la forma en que me he expresado. Es tan fuerte lo que está pasando últimamente que es que llega un momento que ya no sabes qué hacer”.

Aleshores una noia del vagó ha entrat en escena i ha parlat amb seguretat belenestebanística. Segurament hagués pogut defensar amb la mateixa vehemència que els núvols fan olor de préssec com que la Terra és plana però, en canvi, ha dit:

-“Pues claro. Que se ve que estaban intentando robar y él ha avisado para que no lo hicieran. Tendríamos que aplaudirle todos, la verdad”.

I aquí m’he mort de pena. I he tingut un últim desig. El desig d’utilitzar la llengua catalana, aquella cosa que s’utilitza a l’escola, a la tele, a l’administració  pública i als blogs, per dir:

“En català us dic, amics, que hauria preferit que haguessin robat al senyor de la gorra a morir d’un atac de cor al metro de Barcelona”.