Dobles

No puc anar a Berlín i decideixo agafar un autobús fins al passeig de la Bonanova i baixar caminant per Muntaner. Avui caminaré per Barcelona com si caminés per Berlín. Els déus del temps somriuen des de dalt i ajunten tot de núvols damunt del meu cap i m’acompanyen carrer avall. És curiós però després de passar un parell de carrers plens de famílies amb pares i mares de la meva edat però amb ulleres de sol fent de diadema, camises de màniga llarga i nens entaforats dins de cotxets bonics i acolorits, de sobte el carrer queda buit de persones.

Així, amb un silenci de núvols grisos que m’acompanyen passo per un excés de sabateries interromput per un altre excés de botigues de mobles i d’estudis d’interiorisme, una cosa que tant podria designar una consulta psicològica, una acadèmia de cirurgia o un club de col·leccionistes de calces, sostens, mitjons i calçotets.

I penso que sembla impossible aquest silenci. Ni cotxes ni persones. Somric. M’oblido de Berlín. He entrat en un forat espai-temporal misteriós i em sento com si passegés per la muntanya enmig d’edificis bonics i botigues sense clientela.

De sobte comença a caure una mica de pluja i veig un home igual que tu però en guapo que mira l’aparador d’una botiga. Ens mirem als ulls. Jo penso “Vine cap a casa” i ell pensa “He de comprar pernil en dolç”.