Pensament reservat

Divendres mentre prenc una de les últimes orxates de la temporada 2010 faig la llista de coses que vull fer. El menú d’àpats de la setmana, el que he d’anar a comprar al supermercat, anar a un sopar i de copes després,  acabar de revisar la novel·la-en-potència, introduir els canvis a l’ordinador, preparar algun apunt pel blog, netejar el pis, veure un parell de pel·lícules i muntar un moble de l’Ikea. Divendres toca comprar, triar les dues pelis, anar a sopar i anar de copes. Tenir un barman de referència i ser-li relativament fidel pot ser força agradable. Trobo boníssim, per exemple, el cocktail de taronja i vodka “però que sigui molt dolç si us plau”.

Dissabte faig una rentadora i preparo uns macarrons amb botifarra que es converteixen per exigències del guió en uns llacets amb botifarra. Preparo un apunt pel blog i munto el moble de l’Ikea. Després d’haver tingut les fustes a casa durant més de deu dies ara resulta que era facilíssim de muntar i que només requeria l’ús d’un tornavís. No faig gaire res més i van passant les hores. Al vespre miro la tele i m’encanto veient l’entrevista que li fan a l’Artur Mas a La Noria. Quan s’acaba, apago els llums, engego una espelma i poso la peli Tristam Shandy. Fora tot pronòstic, m’adormo als trenta-cinc minuts. Mala sort. Estic una estona lluitant sense gaires forces entre el son i la vigília i finalment sucumbeixo. Me’n vaig al llit i afegeixo la peli a la llista cada cop més llarga de pel·lícules que no he vist.

Diumenge em desperto a les deu. Torna a fer un dia esplèndid i decideixo que peti qui peti sortiré al carrer i acabaré de revisar la meva pobra novel·la-en-potència. Em dutxo, em vesteixo i em pinto una miqueta. Omplo una bossa amb roba vella i papers vells que vull llençar i surto carregada amb tot això, la novel·la-en-potència, un parell d’ampolles buides de plàstic i una ampolla de vidre. Llenço el que he de llençar al contenedor que toca i me’n vaig a un bar carregada només amb la remaleïda novel·la-en-potència (afortunadament no l’he llençada al contenedor com tota la resta). El bar és en realitat un forn de pa que té quatre o cinc taules i una cafetera. Tothom xerra i em sento forastera, demano un croissant i un cafè amb llet i m’assento en una taula  ben a prop de la porta. Treballo i sento de fons les converses, aquest és un estat d’equilibri que m’agrada.

A mida que passa l’estona el bar s’omple, les converses s’animen i comencen a molestar-me. Pago i me’n vaig. Busco un lloc on hi hagi bancs, ombra i arbres i m’assento. La millor ombra que he trobat és zona d’ancians, malalts i cuidadors. Més enllà veig pares amb nens petits i bicicletes, pilotes i cotxets, i més enllà hi ha els que passegen els gossos. Dues persones llegeixen llibres. Em marejo pensant quantes novel·les-en-potència no arribaran mai a ser llibres o llibres que s’editin o llibres que es publiquin o llibres que es venguin o llibres que es llegeixin, etcètera.

Sóc davant d’un arbre immens. Sembla impossible que enmig d’una part de la ciutat tan poc romàntica i tan plena de ciment i de formigó com aquesta hagi pogut créixer un arbre i fer-se tan gros i tan bonic. Si ell és aquí i està bé qualsevol hauria de poder estar bé a qualsevol lloc, penso. Torno cap a casa i preparo una ensaladilla russa i la poso a la nevera. Netejo el pis i escric això ajaguda al sofà. Et recordo i penso que si em veiessis per un forat t’enamoraries de mi encara que sabessis que ahir vaig mirar Telecinco una estoneta.

Publicat per

Marta Millaret

Aquí, de moment.

13 pensaments sobre “Pensament reservat”

  1. Avui és d’aquells dies que no puc dir res, no sabria què dir. Però si sé que quan aquesta novel·la acabi sortint, segur que farà bo de ser llegida.

  2. Tenir un barman de referència, i si sap fer begudes seques, molt seques 😉 és tot un privilegi. La novel·la-en-potència ja fa temps que la vaig abandonar, ara només munto mobles de l’Ikea i treballo en espais com més sorollosos millor. Del que en dedueixo que tu te’n sortiràs 😀

  3. Clidice: Ai que avui no t’he entès. Apuntes alguna relació oculta entre muntar mobles de l’ikea i abandonar projectes de llibre? O al revés? O ni una cosa ni l’altra.

  4. La meva filla encara no sap que Telecinco i l’Artur Mas existeixen… però espero que ben aviat descobreixi que “si en una part de la ciutat tan poc romàntica i tan plena de ciment i de formigó com aquesta ha pogut créixer un arbre i fer-se tan gros i tan bonic; si ell és aquí i està bé qualsevol hauria de poder estar bé a qualsevol lloc”.

  5. Aquesta novel·la en potència promet, és igual si n’hi ha moltes (jo en conec unes quantes) que no veuran mai la llum; de fet, de vegades, tenint en compte la qualitat d’algunes que sí que arriben a les llibreries, l’ostracisme és més aviat un elogi.
    I, sí, de vegades enmig del ciment hi ha esclats que ens alegren el dia.
    I enamorar-se d’algú que veu Telecinco deu ser més fàcil que muntar un moble d’Ikea, segur.
    Salut, Marta!

  6. David: M’ha fet gràcia aquesta comparació que has fet. Aprofito per saludar els escriptors d’instruccions de muntatge de mobles de l’ikea. Són uns cracks! 🙂 Salut, David! T’agraeixo les paraules d’ànim. Em temo que estic creant falses expectatives sense voler…

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s