El meu suposat fracàs

Això és el fracàs d’una persona que vol escriure literatura.

Estic cansada de pensar que tinc un projecte de novel·la escrita des de fa anys i que no funciona. La novel·la no deu ser el meu fort perquè he cremat el manuscrit en tres ocasions i l’estic revisant sense que millori gaire encara ara. No em surt bé però vull fer-ho. Com que crec que hi ha una bona idea darrera que vull tirar endavant, aquest  mes de maig passat vaig començar a presentar-la a concursos literaris, encara que el manuscrit no sigui bo, necessito que algú el llegeixi, fer que el text surti de casa meva d’una vegada. De moment no he tingut cap èxit (i  ho entenc) però tot i així m’he donat un any de temps per anar-lo presentant a tot arreu on pugui.

Els meus amics suposo que estan contents i esperançats pensant que estic “intentant-ho” però jo no ho veig clar. Avui mateix he estat revisant el text en paper i tinc un munt de canvis més per introduir. De moment, més enllà del fet absolutament invariable que escriure em fa profundament feliç, de moment escriure és també un desastre ecològic i personal per a mi. Durant aquests anys he tingut temps d’esporgar la novel·la quasi a la meitat del seu volum original, he canviat de la primera persona a la tercera persona i he tornat a la primera persona. He canviat l’ordre dels capítols. I encara no m’agrada perquè encara no s’aguanta, és així de trist, però demà l’enviaré a un altre concurs i fa dos dies ho vaig enviar a un altre lloc.

En canvi en el blog em sento còmode i m’agrada el que escric però avui he vist clar que no estic a l’alçada. Confesso la meva feblesa: m’agradaria saber que el que escric és bo i que això (escriure) té el sentit, la qualitat i el nivell que vull que tingui. Confesso la meva vulnerabilitat: estic enfadadíssima amb mi mateixa perquè m’he sentit lluny d’on voldria ser.

Les coses no van com em penso. Potser no sé escriure i això és un fracàs amb bufetada sonora inclosa o relliscada pell de plàtan davant de l’home que t’acaba de deixar per una altra. Potser això és una puta MERDA majúscula. Potser no sé escriure. No sé si em ve de gust escriure que potser demà serà un altre dia però estic segura que demà serà un altre dia i que malgrat la tristesa d’aquest vespre ronyós crec en l’amor i en la literatura. Apa.