La no-revolta de les flors

Un vint-i-vuit d’abril qualsevol van decidir parlar-ne. Buscar una solució. El nombre de floristeries era sorprenentment elevat. Totes les cases, per combatre les misèries de la vida quotidiana s’havien aficionat més que mai a comprar flors gairebé cada setmana. I això sense tenir en compte la bogeria de Sant Jordi o de Corpus, els casaments, els enamorats i els morts. Allò era un abús. I el que era més sorprenent de tot era la falta de memòria històrica d’aquell grapat de flors que vivien i morien en l’engany de fer-se ben boniques quan era just aquesta bellesa la que les portava al desterrament i a la mort. Fer un cadàver bonic. Ni Marilyn Monroe ni James Dean. Les flors! Totes les flors del món! Aquest era el seu destí. Un destí bonic sempre i quan no fossis tu. Donar-ho tot, els colors més vius, les olors més sensuals, la màxima expressió de la vida i de la bellesa. I morir d’èxit. Asfixiades. Intoxicades. Tallades.

-Si jo fos una flor –va dir una espiga- m’hi resistiria. Em faria ben lletja i punxeguda i deixaria de fer bona olor.

-Doncs jo prefereixo viure i enamorar –va dir una flor tendra-. I es va deixar arrancar somrient amb picardia, abaixant la mirada i posant-se vermella.

Publicat per

Marta Millaret

Aquí, de moment.

6 pensaments sobre “La no-revolta de les flors”

Respon a marta Cancel·la la resposta

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s