Desaparicions

Amb l’home 1 ens vam estimar de molt joves. Vam acabar malament i molt després vam retrobar-nos per casualitat. Durant uns mesos vam tenir una relació mig mística que també va resultar ser fugaç. L’última nit que el vaig veure, després d’un seguit de converses i de revelacions sorprenents sobre la seva vida i la meva, em va dir que sempre sentia que mai no podria fer-me feliç.

L’home 2 no m’ha estimat mai. Ni un segon. No s’ha cansat mai de fer-m’ho saber. El seu constant i inalterable menyspreu és el company més fidel i sincer que he tingut mai. I després hi ha l’home 3 i l’home 4, no gaire millors.

Fa temps que ja no formo part de la vida de cap d’ells i la meva tendència potser és la tristesa. Tinc el record d’aquestes històries inexistents a la llum del dia i no sé què fer-ne. Cada dia sóc més escèptica i així, hi estic d’acord, no es pot viure. També tinc coses bones malgrat que a ningú, de moment, no li  interessa.

Teniu motius per sentir-vos felices, dones ben aparellades i estimadíssimes, si els vostres homes tornen a casa cada nit. Mai no sabreu quanta veritat hi ha hagut, en realitat, en les mentides que mai no formaran part del vostre preciosíssim àlbum familiar. Ni us interessa saber-ho! Les amants desapareixem com els insectes, sense deixar rastre, i a vegades fins i tot hem de somriure. No ens ho hem passat bé ni un segon sencer.


Publicat per

Marta Millaret

Aquí, de moment.

11 pensaments sobre “Desaparicions”

  1. Molt dur aquest post, molt dur. Dur en tots els aspectes, però especialment el que fa referència a tu. Observo unes tendències que em resulten massa familiars i no m’agrada. No sempre ha de ser així. No sempre s’ha de ser amant, i sí amat. Només puc desitjar-te que trobis qui t’estimi de debò i que t’ho faci saber cada dia de la vida.

  2. em sembla que ho descrius molt be, i em sento molt identificada amb el que dius. però llavors, què ens empeny a fer-nos amants? fem experiments per veure si surten bé i tots fracassen?
    ho hem de pensar com a fracassos i si no ho fem ens enganyem?

  3. XeXu: tan de bo ho trobi! Però si ho trobo, em posaran les banyes? I jo… seré fidel? Segur…? En tot cas, les persones tenim moltes tendències, fins i tot les que no ens agraden poden tenir gràcia. No tot és blanc o negre, per bé i per mal.

  4. Kika (i XeXu): Ves a saber. Potser no hi ha cap motiu. I potser no ens enganyem mai. En tot cas, la vida és molt llarga i hi ha temps per a molts errors i també per a molts èxits! Estic contenta dels vostres comentaris, el teu i el del Xexu, pq això em demostra que no estic sola.

  5. Ser fidel és una opció. Que te’n siguin, ja no ho pots triar. Naturalment, no és desitjable, però no depèn de nosaltres, o no sempre. Hi ha persones incorregibles que ho seran igualment. Però si trobes algú decent no te’n serà si li dones el que necessita i el fas feliç.

    Jo mai n’he estat, d’infidel. He lluitat per les relacions, i en el moment que he vist que era infidel de pensament, m’he plantejat tot el que calia plantejar, i de vegades guanya una opció o una altra. No podria dir que m’ha anat malament a la vida (tot i que ho digui), perquè m’han estimat molt i he estimat encara més. És ara que em sento identificat amb el que dius, i és una merda. T’acabes tancant en tu mateix, vivint en el secret, no sabent per què fas les coses que fas. Suposo que tens esperances, i potser te les alimenten, però sobretot, te les alimentes tu sol. I com no pot ser d’altra manera, acaba malament, i acabes malament.

    Però les tornes canvien de vegades. És en funció del que vol o espera cadascú. Jo tinc molt clar el que vull, el que voldria tenir ja, i el que tinc no s’assembla gens a aquests desitjos. No sóc de conformar-me, però de vegades la vida no ens permet arribar més lluny.

    Miraré de no prendre massa mal. Mira de no prendre’n tu tampoc, d’acord?

  6. Podries definir això de “ben aparellada i estimadissima”? T’estimaries més tenir una llar, nens, marit i albums familiars que estar ben acompanyada quan sigui possible?? Què busques? Què vols, de debo? Per què li dediques temps a algú que et menysprea? 😦

  7. hola ahse, benvinguda! M’agrada el teu punt de vista, llàstima que quan estic baixa sóc capaç d’idealitzar qualsevol autèntica melmelada de maduixes. Té un punt ben irònic aquest ‘ben aparellades i estimadíssimes’, realment no voldria ser al seu lloc. I no, no m’agrada gens sentir-me menyspreada.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s