Desig

No puc dir res bonic avui. No he anat ni al teatre, ni al cinema, ni a cap exposició de pintura ni d’escultura. No he tingut cap vespre memorable amb cap eminència generosa de qui poder caçar al vol un pessic de saviesa. Malauradament no he coincidit amb cap virtuós de la vida quotidiana esperant l’autobús ni comprant pernil dolç al supermercat. I tampoc no he vist cap documental del 33 ni cap pel·lícula mítica. No he tingut cap somni revelador on Joanot Martorell m’hagi parlat i, de fet, ni tan sols Gustave Flaubert se m’ha aparegut tot fent el sopar. Res de res. La malaltia i la mort del pare d’un amic t’obre els ulls com un cop de porta massa fort. No m’ajuden les rutines i els desastres dels caps de setmana, sashimi de salmó i vi rosat, desesperar-me i estar perfecta als cinc minuts. La vida és de veritat i aquesta solitud també. Però abans m’he equivocat, puc dir que he sentit un milió de coses boniques avui. Tothom que sigui viu pot fer-ho. Avui he vist un cel preciós, ara ho recordo, era blau i una mica vermellós quan s’acostava el capvespre. També he vist un nen content passejant un gosset petitó. He passejat pels carrers i he vist llums, botigues i persones; i coses increïblement boniques han passat pel meu cor en alguns moments. No és gens fàcil escriure-ho però hi ha emocions que poden ser un consol, com veure el cel després d’uns quants dies de ploure tant, sentir una cançó dolça o trobar l’abraçada d’algú que ens estima. Potser no serà suficient però és millor que el no-res.

4. Fracassos quotidians

El 2006 vaig escriure el meu primer apunt. Explicava que m’havia comprat un bolígraf verd, em lamentava d’un parell de fracassos amorosos i deia que el temps no s’aturava mai.

El 2007 vaig celebrar amb un dia de retard el meu primer any de blog. Vaig fer-ho amb una confessió avergonyida sobre el que escrivia i una declaració d’amor. Continuava comprant bolígrafs verds a la papereria del carrer Tallers convençuda que l’artifici valia la pena i que la realitat també.

El 2008 i el 2009 vaig oblidar-me de celebrar cap aniversari. Com a curiositat i sense que vulgui dir gaire res,  més o menys per aquestes dates el 2008 era de vacances al Marroc i el 2009 pensava en Nàpols tot recordant un concert de Pink Martini a Lisboa. A Marroc vaig anar-hi esporuguida, fugint, i a Nàpols ni tan sols vaig anar-hi. El fracàs amorós continuava sent el meu tema principal.

Avui celebro quatre anys de blog i celebro que és el primer any que no m’oblido de celebrar el meu aniversari de blog el dia que toca. Perquè els detalls poden ser importants. De tot se’n pot fer una bona història. I de  tot se’n pot fer un no-res. Continuo escoltant Amado Mio de Pink Martini i desitjo viatjar a Itàlia aviat. El temps no s’atura mai. Continuo escrivint el que vull escriure.

3. Mil anys

Deu fer aproximadament mil anys vaig tenir la sort d’ensopegar amb el bebè del blog del Zinc just el dia que vaig decidir començar aquest blog. El blog La iaia té caspa és un dels millors blogs que conec. No és cap sorpresa que sovint hi hagi comentaris de lectors contents de llegir-lo. Té el tipus de blog que pot arreglar-te amb humor i enginy un dia gris, i això té mèrit. Especialment si ets capaç de fer-ho durant tant de temps.

Somnis interruptus

Disponible a: http://reddeparquesnacionales.mma.esSona el despertador. Les set del matí. Faig mandres deu minuts. M’aixeco. He de dutxar-me i rentar-me les dents. He de trobar roba que combini, agafar la bossa, no oblidar-me res i marxar corrents. Ja em maquillaré a la feina, no passa res. M’afanyo. A l’autobús no puc seure i m’adono que estic molt adormida. Tinc son.  Molta son. Més son que altres dies. Però per què? Ahir a les quatre del matí un exèrcit de rinoceronts percussionistes hiperactius van picar a casa perquè volien regalar-me un ram de flors tot recitant-me a crits poemes de Miquel Martí i Pol. Mentida. Ahir a les quatre del matí un grup de cantants d’òpera búlgars i sords van decidir venir a felicitar-me per ser la millor fent torradetes de mantega i melmelada de gerds per esmorzar. Mentida podrida.

Ahir a les quatre del matí, mentre somiava un d’aquells somnis que no recordo exactament en què consistia però on segur que apareixia un home meravellós i jo a Ripoll, passejant tres o quatre fills i després menjant crema de Sant Josep després de dinar i abans de fer una migdiada literària amb olor de cafè i d’espígol, just aleshores, el pis va començar a tremolar i un soroll com de porc agònic em va despertar, agut, inestable, imprevisible, desagradable i estrany. L’autobús em deixa a Plaça Espanya i mentre camino per ficar-me al metro recordo que un cop vaig prendre consciència que ni m’havia mort ni era a l’infern, vaig engegar la radio amb resignació per intentar aïllar-me del terratrèmol.

Però ni així. Lluny de ser un petit accident, un imprevist, un extra exagerat enmig d’una nit especial, allò va convertir-se en una mena de Big Bang imparable i terrorífic, desvergonyit. Esperant el metro noto que em poso vermella recordant el que va acabar passant ahir a dos quarts de cinc del matí. Indignada per la disbauxa acústica i vibratòria de l’excés passional dels veïns nous i molesta pel meu pobre somni interromput, vaig aixecar-me i vaig donar tres cops a la paret. Ara em sap greu però vaig fer-ho amb decisió, sense pietat. Pom, pom, pom.

Coitus interruptus i de nou el silenci. Ho sento nois! D’aquí dues horetes he d’anar a treballar i per culpa vostra he perdut el fil del meu somni. La vida és injusta i no viviu en una illa deserta, em sap greu haver-vos-ho recordat en aquest precís moment però vosaltres tampoc no heu estat gaire considerats. Entro dins d’un vagó farcit de gent i em sento fatal. D’on vaig treure el valor per picar a la paret? Pobres, no? I si me’ls trobo a l’ascensor? I si em trobo una noteta desagradable sota la porta? Penso com reaccionaré. Seriosa i discreta? Amable o divertida? Atemorida i comprensiva? Estic esgotada. L’amor universal i l’harmonia planetària són coses delicades.

Vuit buit

Vuit de gener. Deixem enrere les festes de Nadal i les trobades gastronòmiques familiars. Tornem amb ganes a la rutina de sempre i als sopars d’amics. Il·lusionats, semblem sortits d’una sèrie de televisió o d’una pel·lícula de riure. Fa anys que coincidim i fa anys que no fem altra cosa que parlar, menjar i beure, som com una família que enlloc de veure’ns un cop l’any ens veiem tot l’any.

Entre nosaltres mantenim secrets més o menys confessables i ens suportem manies i angoixes, discutim trivialitats mentre intentem d’amagat abandonar el grup a la mínima de canvi. Ens perseguim en un joc que no ens fa mai feliços i enyorem en secret la felicitat dels que ens semblen avorrits o tristos però tenen parella.

I qui dia passa any empeny. Per esquivar el silenci ens preguntem què hem fet durant les festes. Ens expliquem regals, menjars, excessos, rareses i misèries, amaguem grandeses i ens despistem, riem de nosaltres mateixos per relaxar-nos i disfressem les nostres solituds per fer-nos suportables. No ens escoltem però ens endevinem les paraules, repassem la roba que portem, ens mirem els ulls, els cabells i la pell i ens olorem, critiquem l’amic que s’ha casat, l’amiga que no truca i l’última persona que va passar de manera més o menys fugaç pel nostre llit. I callem algun secret. Què ha passat? Diria que fa segles que no passa res de nou. Parlem de l’última nit amb cinisme, de si fa massa fred o no, de l’últim escàndol polític, de gent que coneixem i de viatges al·lucinants en la previsible competició d’autosuficiència i d’esnobisme de sempre. Ens avorrim. La nostra amistat s’ha convertit en un mal matrimoni. Ni tan sols follem. Enlloc de veure la tele, quedem.