Cinquanta anys

Avui molts que en saben molt més que jo escriuen sobre en Carles Riba i és fantàstic.
 
(No els conec però em fan sentir còmoda en el món on visc. Ben al contrari de l’efecte que em fan les notícies del dia, que m’incomoden i que em fan sentir confosa i estranya amb el reguitzell histèric i histriònic de discursos -més dignes si fossin caricatures- que no sé si seran històrics però que tots plegats sonen a enganyifa.)

Avui es commemoren els cinquanta anys de la mort de Carles Riba, un autor que sona clàssic i que sovint sembla difícil, altiu, fred, distant, antipàtic i aristocràtic. A part d’escriure poesia, ser el marit de la poetessa Clementina Arderiu i l’avi d’en Pau Riba, va traduir l’Odissea d’Homer, Vides Paral·leles de Plutarc i teatre de Sòfocles i d’Eurípides, entre d’altres (com a cosa curiosa va traduir de l’hebreu el Càntic dels càntics), i també va escriure obres de literatura juvenil com ara L’ingenu amor, Sis Joans i Les aventures d’En Perot Marrasquí.  

(No puc oblidar el que em van explicar un dia sobre el fet que només excel·leixen en l’ús literari d’una llengua aquells que han traduït perquè han hagut de fer el millor exercici que hi ha per conèixer de debò una llengua. I això no vol pas dir que només siguin bons escriptors els que tenen experiència com a traductors ni que tots els traductors siguin bons escriptors.)

És importantíssim que una llengua disposi de bones traduccions i una altra cosa és que sovint les edicions catalanes costin de trobar, siguin cares, estiguin exhaurides o descatalogades. Sovint pensem en traduccions de clàssics grecs i llatins però Carles Riba també traduí de l’alemany, de l’anglès, del francès, del grec modern i de l’italià obres d’autors tan coneguts com Kafka, Rilke, Poe i Kavafis, també entre d’altres.

(Recordes aquella història d’amor que vas tenir amb algú que no parlava la teva llengua. Un matí llegeixes en Quim Monzó i l’hi vols traduir. Ho fas. Perdó, intentes fer-ho i no te’n surts. Ho deixes estar i rius però intueixes la immensitat del problema i des d’aquell moment idealitzes els bons traductors que apropen textos d’una llengua a una altra de la millor manera possible. Perquè si avui costa traduir Quim Monzó, encara costarà més d’aquí 3000 anys si és que algú el vol llegir aleshores.)

Són tan difícils les poesies de Carles Riba? Llegiu-les si voleu llegir-les. (I si no enteneu una paraula, busqueu-la al diccionari. Des de quan un petit obstacle us espanta?)

I si no us agrada, no passa res, feu un parèntesi (o dos (o tres)) i qui sap, potser un altre dia. La seva obra -poesia, traduccions i narrativa- us esperarà sempre (sempre que algú vulgui llegir-la) malgrat tots els parèntesis del món.

Fe

Tenir fe en un mateix, en les coses que es fan i en el que s’estima és bàsic per viure bé, i després hi ha la salut, l’amor i els diners que també compten i molt. En aquest sentit, tenir fe va bé perquè, tant quan hi ha tempesta com quan fa solet, funciona com un motor, com un far o com un sopar suau després d’un dia massa llarg en dejú. L’alternativa és el no-res, la intempèrie d’en Joan Margarit que, malgrat que és igual de possible, potser és massa bèstia.
 
 
 

El viatge

Et decideixes i pagues. Amb l’eufòria dins del cor aconsegueixes una guia de viatge. Expliques que marxaràs i tothom et dóna la seva opinió: tant els que hi han estat com els que no. T’espantes. Penses en les hores de vol, en les hores d’escala. En què faràs i en com ho faràs. Intentes imaginar sorpreses i preveure sensacions. Busques a Internet quin temps farà. Demanes hora per anar a vacunar-te. Calor, fer cua, respondre preguntes, rebre més informació. Una mica d’insomni.

Passen els dies. Llegeixes la guia en diagonal, mires les fotografies, llegeixes opinions sobre el menjar i l’allotjament. Busques els monuments més representatius. T’il·lusiones. Llegeixes. Investigues. T’adones que no saps res de política ni d’història. T’espantes una miqueta més. Trobes algú que ha fet un viatge similar al que faràs i t’explica un munt de coses que se’t fan estranyes però agraeixes la informació. El que et diuen sona meravellós. Notes una lleugera taquicàrdia. I si no t’agrada?

Recordes que odies volar i que, de fet, no cal viatjar, que el millor viatge es fa amb el pensament. Et confons. Fas una llista del que t’emportaràs. Et falten coses i vas a comprar. Recordes moments que has viscut lluny de casa. Un jardí, un pastís, una copa de xampany, una maduixa, un espectacle, una aventura, una sorpresa, l’esgotament, llençols, llits, parets, persones, converses ràpides, converses profundes, algun secret, moments de nostàlgia i de plorar de riure.

Desitges el risc. Fas la maleta i no mires enrere, és la vida i perds la maleta.

 

Plantem cara

En Joan Solà sembla un home valent. Acabo de llegir el seu llibre “Plantem cara. Defensa de la llengua, defensa de la terra” i n’he après moltes coses. Es tracta d’una selecció d’articles seus  publicats durant els últims vint-i-cinc anys.

Hi ha qüestions molt variades però concretes sobre llengua i articles a mig camí entre l’opinió, la crítica i el diagnòstic polític, i algun petit apunt autobiogràfic. El conjunt és harmònic i penso que molt fresc i recomanable. Les qüestions de llengua poden ser dubtes habituals sobre què és correcte i què no ho és, l’origen d’algunes paraules o expressions, curiositats i misteris diversos, etc. D’entre els articles d’opinió -els que més m’han agradat-, alguns resulten entranyables i d’altres refotudament corrosius. Tots són boníssims.

L’amor. Ser conscients de la realitat és bàsic. Penso, parlo i escric en una llengua meravellosa que malgrat no tenir la força de cap estat darrera, té la força d’un passat i d’un present, i tindrà un bon futur si nosaltres volem. Aquesta és la cara de la moneda. La cara i la creu l’explica en Joan Solà en els seus articles, en el discurs (vídeo, PDF) que va fer al Parlament la setmana passada i en aquesta entrevista.

La fe. Potser m’equivoco però hi ha persones que tenen una trajectòria professional on sospito que la fe juga un paper més important i fort que l’èxit. Són els que s’estimen el que fan i posen el cor i tota la resta en alguna cosa més que en treballar i cobrar cada mes. Imagino que un dels requeriments d’aquesta passió és la fe o la certesa de saber que allò té sentit malgrat que el preu de tot plegat sigui haver de circular (o naufragar) entremig dels grans corrents establerts que ara miren cap aquí i després miraran cap allà.

L’esforç de cada dia és l’altre gran tema. Sense esforç, disciplina i compromís moltes coses quedarien reduïdes a ben poc més enllà de la casualitat, de la frivolitat o d’allò que és efímer.  

Llegir aquest llibre ha estat un plaer. Per bé i per mal, en molts contextos l’amor, la fe i l’esforç són tres assignatures optatives que penso que val la pena intentar aprovar cada dia. Pel que fa a la llengua, el mateix. Paraula de Joan Solà.