Transports exòtics III

Quan arribem a l’estació de Sant Andreu Arenal baixo i agafo el metro. Un cop dins del vagó se m’asseu al davant un home hindú carregat de bosses plenes de caixes de mòbils nous. La seva cara em resulta familiar, potser l’he vist abans. Unes parades més enllà pugen sis dones gitanes catalanes molt morenes, vestides de negre i carregades de bosses. Parlen de roba i semblen contentes. N’hi ha una que es veu tant enèrgica que no m’atreveixo a mirar-la. La que s’ha assegut al meu costat li pregunta a l’home dels mòbils si li ven un telèfon. L’home, que es veu tímid i superat per les dones, respon amb un filet de veu que allà no i afegeix: En tienda sí. Elles insisteixen i li demanen una rebaixeta. La més enèrgica li demana si té un model en concret de color rosa. L’home respon alguna cosa que no entenc, s’aixeca i marxa.

Al metro de plaça Universitat surto i agafo l’autobús. Uns nois carregats amb uns timbals es preparen per a la manifestació del dia d’acció per l’Iran que és a punt de començar. Arriba l’autobús i pujo. A plaça Espanya se m’asseu al costat una dona força gran que porta diversos tríptics, un d’ells és de l’exposició sobre la guerra, dels fotògrafs Robert Capa i Gerda Taro, que hi ha al MNAC. Un nen ros amb cara d’àngel riu descontroladament. Està assegut al costat de la seva mare que és igual que una altra dona que seu darrera seu i que té 30 anys i 30 quilos més que ella. La dona gran té cara de cuinar molt bé, la dona jove s’assembla a la Nina Hagen i el nen es diu Giuseppe. Suposo que són italians. De darrera l’autobús surt un home morè i calb que crida el nen i li fa bromes que no entenc. No sé si l’home és el pare o l’avi però és molt atractiu.

Dos nois s’assenten davant meu. El conductor fa un crit i demana a algú que pagui. Un dels dos nois diu en veu alta: No tenemos dinero, se nos ha acabado y hemos visto el autobús. El conductor surt del seu seient i diu que haurien de pagar el bitllet com tothom i que un senyor s’ha queixat que havien entrat sense pagar. Sense moure’s, el mateix noi diu en veu alta a tot l’autobús: Alguien tiene algún problema? No llevamos dinero, si lleváramos pagaríamos. Siempre pagamos. Tothom calla. El conductor insisteix: Están de acuerdo? i una dona increpa el conductor i li diu que allò no és problema seu i que no emprenyi.

Arribo a casa. A la porta hi ha un home baixet, primet, molt moreno, vestit amb molta roba texana i unes immenses ulleres de sol. Parla per telèfon i el sento dir: Bajas o subo?. Pugem a l’ascensor, quan arribo al meu pis dic Adéu i l’homenet em respon Bye bye. Entro a casa meva esgotada i fastiguejada. Juraria que ahir per la nit vaig veure un cel preciós ple d’estrelles com cada any per aquestes dates a Arsèguel.

Transports exòtics II

Pujo al tren amb els pantalons cordats. Un dels nois guapos es queda a Ribes però coincideixo amb els altres dos al mateix vagó. Fantàstic, el viatge ara serà més agradable malgrat que ens allunyem dels paisatges verds on vindria de gust fer tantes coses. El tren es posa en marxa. Abans d’arribar a Campdevànol un home força atractiu ensenya una placa a un dels nois. El noi comença a buscar no sé què a la motxilla i al final li ensenya el DNI. L’home es mira el carnet una bona estona, li torna i marxa. Ve cap a mi i passa de llarg. Potser és de la policia secreta. Continua caminant pel vagó i demana la documentació a un altre noi, justament a l’altre guapo. El policia i jo tenim el mateix bon gust?

Passem Ripoll i trobo que el tren fa unes parades llarguíssimes. A aquest pas penso que no arribarem mai. Per sort, som poca gent i és possible ocupar tranquil·lament llocs de quatre i tenir les cames estirades mentre les maletes descansen al passadís. Llegeixo un llibre i fa solet. Entre Torelló, Manlleu i Vic puja força gent i se sent alguna queixa pel fet que hi ha maletes al mig. Res important, els amos de les maletes es fan els sords. El revisor passa gairebé a cada parada i comprova que tothom porti bitllet. Descobreixo que molta gent no ha pagat. Em sembla que el truc és comprar un bitllet per a una estació on el tren no fa parada. El revisor mira el bitllet i diu: No para aquí. I la persona respon: Ah no? Que hasta Vic no para? No passa nada, de allí no passará, no? O fins i tot un rialler: Cuando hay se paga pero cuando no hay, se paga lo que se puede.

A l’andana de l’estació de la Garriga veig un conill enorme prenent la fresca. Em fa riure. Què més pot passar? Un núvol gris ha tapat el sol i sembla que vulgui ploure. A Granollers-Canovelles el tren s’emplena. Penso que al vagó hi ha gent de totes les races, colors, mides i textures. Quan sona un mòbil pots jugar a endevinar quina llengua sentiràs. Enmig de tot el moviment, puja un grup força nombrós que eclipsa tota la resta, conill a part. Un grup de set o vuit homes i dones d’uns 30-40 anys llatins, sud-americans o llatinoamericans, no ho sé. És curiós això dels noms i les modes sobre com diem les coses o com etiquetem les persones. Potser són catalans. Ajudo a seure davant meu una dona d’aquest grup que gairebé no pot caminar i que té els ulls tancats. Potser s’ha desmaiat, l’ajudo perquè no caigui i perquè no em caigui a sobre. Un cop asseguda tinc por que vomiti. A uns quants seients de distància veig que hi ha un altre home en el mateix estat que ella.

De sobte, un dels homes diu quatre paraules: dos pronoms, un verb i una exclamació. A partir d’aquest moment, l’home es passa tot el trajecte repetint les quatre paraules amb una freqüència irritant. Tanco el llibre que estava llegint. A vegades l’home es posa nerviós i afegeix a la cantarella algunes paraulotes. Al seu costat una dona que fa mala cara li va repetint que ningú no s’ha ficat amb ell. De tant en tant, l’home s’aixeca i sembla que vol marxar. A on? Una dona que fa cara de patir per tots el renya i el fa tornar a seure. El revisor ja no passa. El de la secreta no vull ni pensar on deu ser. Una de les vegades que l’home de les quatre paraules intenta aixecar-se m’adono que ha perdut una sabata. La dona de davant meu dorm i fa molta pudor de vi. Em pregunto si les quatre paraules que diu l’home -els dos pronoms, el verb i l’exclamació- no tindran algun altre significat en alguna llengua que no conec.

 

Transports exòtics I

Sóc a Puigcerdà, compro un bitllet per anar a Barcelona i me’n vaig a dinar perquè encara falten dues hores perquè surti el tren. Passejo, miro roba i trobo un petit restaurant regentat per uns francesos on menjo algunes de les coses més bones i greixoses del món: foie, magret d’ànec i formatge. La taula que em toca té gràcia perquè puc veure la cuina. És com una casa de nines on el que sembla una família de tres persones treballen i conviuen en un espai minúscul: el pare cuina, la mare serveix i la filla ajuda. El restaurant és ple i no costa gaire sentir converses en català, en francès i en castellà. El menjar és boníssim i la carta no té ni un sol plat saludable, tot és greixosament deliciós i francès. També m’agrada la decoració. Una paret plena de rellotges rodons, objectes color crema per tot arreu i moltes ampolles de vi.

Torno a l’estació. Ara, per fi, la taquilla és oberta i compro el bitllet. El valido, surto a l’andana i un senyor amb el cabell blanc em diu que he d’anar a l’altra banda, que no vindrà el tren, que vindrà un autocar. Oh no. Això ja ho vaig viure una altra vegada. L’any passat vaig fer el trajecte invers i a Ribes de Fresser vaig haver d’agafar un autocar infernal i em vaig marejar arribant a Puigcerdà per una carretereta petita. Vaig jurar-me que mai més. Però un any després ni m’imaginava que la línia encara no funcionés. Si el senyor de la taquilla m’ho hagués dit, hagués marxat a qualsevol altre lloc amb qualsevol altre transport i pagant el que fos.

L’autocar és ronyós, terrible i vell. L’aire condicionat funciona amb prou feines, la ràdio està engegada però no se sent música sinó un brogit infernal i una pudor indeterminada. M’assento al final de tot per poder estirar les cames. Va pujant gent i cada cop fa més calor. Sort que tinc aigua i xiclets. Em mentalitzo i em repeteixo: no em marejaré, miraré a l’horitzó i respiraré profundament. Entra gent d’edat força avançada i gent que sembla de fora com ara alguna família nombrosa i carregada o alguna parella d’excursionistes. De vegades no és fàcil distingir entre locals, immigrants i estrangers. És una qüestió de to de pell? D’expressió i de trets facials? De cultura? De llengua? De lloc de residència? Al final de la lenta processó de gent i bosses entren tres nois sols força atractius i s’assenten també cap al final. Ara amb més intensitat reso per no marejar-me.

L’autocar es posa en marxa i anem enfilant corbes per després desfer-les. Fa solet, el dia és preciós, les muntanyes són verdes i el cel molt blau. Hi ha molts arbres, tot és brillant. No em marejo però em descordo els pantalons i estiro les cames per estar més còmoda. El conductor condueix de manera suau i agafa les corbes molt a poc a poc, he tingut sort. Arribem a Ribes i dos dels tres nois guapos s’han adormit. Un d’ells té les cames penjant al passadís de manera que no puc passar. Per fer-me la simpàtica i per poder sortir de l’autocar, li dic: Hem arribat a Ribes! Però ho dic tan fluixet que no em sent. Li dono un copet i el desperto, surto de l’autocar una mica avergonyida. Un cop a baix, m’afanyo per agafar la meva bossa del maleter i començo a caminar cap al tren. Més tranquil·la recordo un text de Joseph Roth sobre el tipus de gent que sempre viatja carregada i m’adono que m’he oblidat de cordar-me els pantalons. Ui, quina vergonya!

 

El compromís final

Era massa d’hora i vaig entrar en una orxateria per fer una mica de temps. Vaig demanar una orxata i vaig seure morta de calor. De sobte van començar a entrar. La primera que vaig veure duia el cabell curt i arrissat, un vestit verd de màniga curta i un cinturó de pell de cocodril. La segona duia una samarreta sense mànigues estampada, una faldilla beix i un cinturó primet negre i tenia el cabell blanc. La tercera duia un vestit jaqueta marró clar, era rossa i duia un parell de clips finets de color marró darrere de cada orella. La quarta tenia el cabell gris i curt i duia un vestit jaqueta blau claret. I n’hi havia moltes més, segurament de repetides.

Quan per fi van ser totes assegudes va arribar la quantitat més gran que he vist mai de gots d’orxata immensos i pleníssims, un per a cada una, i entre elles es van repartir la infinitat de canyetes de plàstic embolicades en paper que hi havia al mig de la taula dins d’un recipient metàl·lic. No sé si havien acabat el repartiment quan vaig veure entrar un home ni massa prim, ni massa alt, ni massa gras, ni massa baix, molt net, ben arreglat i planxat, i afaitat i perfumat de feia poca estona. Vestit amb pantalons i americana gris, camisa blanca i corbata estampada en tons blau marí, encara tenia força cabells al cap, de color gris i ben tallats, i un somriure intens d’ulls humits enmig d’un tros de pell morena i molt arrugada. 

Una per una les senyores el van anar saludant amb un posat innocent i respectuós. Hola senyor Antoni. Com anem senyor Antoni? Segui aquí, si vol, senyor Antoni. Ha demanat ja l’orxata senyor Antoni? Fa molt bona cara avui senyor Antoni. I el senyor Antoni somreia orgullós, ensenyava unes dents grosses i  blanques, i regalava respostes exquisides a cadascun dels comentaris que li feien. Finalment, va seure en un dels extrems de la taula.

No va passar ni un minut i va arribar la seva orxata. Totes van callar mentre l’home xarrupava la seva canyeta sense fer gens de soroll. Va beure a poc a poc i poca quantitat, potser va fer baixar l’orxata un parell de centímetres com a màxim, i va parar. Les dones tornaven a parlar fluixet entre elles i també bevien orxata a petits glops. De sobte, el senyor Antoni va obrir el maletí marró  de pell que duia i va començar a llegir en veu alta: En el dia d’avui, vint-i-quatre de juliol de  l’any (…) ens reunim a (…) per celebrar la reunió número (…) de (…) amb el següent ordre del dia: salutacions, orxata, repàs general, noves accions i compromís final.

No puc explicar el que va passar després perquè va ser massa bèstia. Va córrer l’orxata i les paraules que vaig sentir van ser fortes. I no parlaré de la resta. Sovint la vida és una cosa estranya i algunes persones no tenen els límits on sembla. La ficció mai no podrà superar la realitat d’uns fets que només una ment malalta de fantasia i esclava d’imaginació podria concebre una tarda d’estiu qualsevol en una orxateria força elegant d’una ciutat força respectable.

 

Atacs de nervis a l'aire

Pànic, claustrofòbia, angoixa, por, taquicàrdia i moltes ganes de sortir ràpid d’allà dins. Dalt d’un avió sempre ho passo molt malament. Per això últimament prefereixo els seients del passadís, per poder estirar més les cames i, sobretot, per tenir la sensació que no hauré de superar dues barreres humanes si en algun moment em vull aixecar. Què faràs? Diu el noi del mig. La noia de la finestra respon: Ni puta idea. La noia explica que surt amb quatre nois i que se sent molt desgraciada. El noi li proposa que faci una llista amb els punts forts i els punts febles de cada un dels quatre amants. Mentre l’avió s’enlaira ella escriu les dues llistes.

Punts forts: un és molt excitant, un altre té molts diners, un altre està molt disponible i un altre és refotudament intel·ligent. Punts febles: tots estimen una altra dona, tots viuen amb aquesta altra dona, tots enganyen aquesta altra dona, gairebé tots van començar a ser amants abans d’estar compromesos amb aquesta altra dona i gairebé tots tenen fills amb aquesta altra dona.

Un cop llegides en veu alta les dues llistes, el noi pensa durant sis segons i pregunta: Quin és el teu preferit? La noia no sap què contestar. Ell comenta que, de fet, tot plegat podria funcionar si no fos perquè cada dos per tres ella es queixa que se sent malament i que està massa trista, que tot plegat no va enlloc. La noia se sent atacada i defensa els amants. Detalla les virtuts de cadascun d’ells durant quinze minuts. L’amic respon ‘Sí’, ‘Ja’, ‘És clar’ o ‘Normal’ cada dues o tres frases d’ella. No té temps per dir gaire res més, ella parla molt de pressa. Després d’això s’estan cinc minuts callats, ella fa una respiració profunda i sonora. L’avió ja és dalt de tot i els núvols semblen il·luminats per bombetes.

Passa el carret del menjar i demanen un suc de taronja i un cafè. Jo demano un suc de préssec amb gel. Un cop el noi s’ha begut el seu suc diu: Tinc una idea. Quina? pregunta ella. I ell respon divertit: Escriu el nom del que et fa més feliç. La noia, excitada, s’afanya a dir ‘D’acord’ i intenta analitzar tots els elements racionals i irracionals possibles. Mentrestant, ell es relaxa i aprofita per llegir la revista que sempre hi ha darrera del seient del davant. Mitja hora més tard la noia aconsegueix escriure un nom. Però just quan l’ha escrit recorda algun detall positiu dels altres tres amants i algun defecte del que ha escollit i pensa que s’ha equivocat. Té calor i es penedeix d’haver demanat un cafè. Incòmoda i nerviosa s’adona que té un preferit però que també podria ser un altre el preferit, o l’altre, o fins i tot l’altre.

El noi pregunta: Ja has acabat? I li demana el paperet. Somriu i li tremola la boca. Un cop ell té el paperet a la mà, l’apreta fort dins del puny i tanca els ulls com si es concentrés en alguna cosa. La noia riu i diu: Va, obre’l, mira-ho ja. T’imagines què he escrit? A veure si ho endevines. El noi no diu ni piu, està pàl·lid i continua amb els ulls tancats. El personal de l’avió recull la brossa. Just ell torna en si i llença el got del suc de taronja. També llença el paperet i diu: Oblida’ls tots quatre i para de donar pel sac. I afegeix: Cap d’aquests no pretén fer-te feliç. Estàs més confosa tu que tots ells junts. Si volguessin fer-te feliç viurien amb tu, tindrien fills amb tu i intentarien no enganyar-te. A la merda. Que se’ls confitin les seves dones.

Què faràs? Torna a preguntar el noi. La noia respon: Ni puta idea. Tinc pànic, claustrofòbia, angoixa, por, taquicàrdia i moltes ganes de sortir ràpid d’aquí dins. L’avió deixa els núvols d’una manera massa brusca. Quatre homes perden la seva amant. Quatre dones intueixen cada vespre que els seus homes les han traït però que no estan soles. Tot continua igual.

 

Atacs de nervis a l'aire

Pànic, claustrofòbia, angoixa, por, taquicàrdia i moltes ganes de sortir ràpid d’allà dins. Dalt d’un avió sempre ho passo molt malament. Per això últimament prefereixo els seients del passadís, per poder estirar més les cames i, sobretot, per tenir la sensació que no hauré de superar dues barreres humanes si en algun moment em vull aixecar. Què faràs? Diu el noi del mig. La noia de la finestra respon: Ni puta idea. La noia explica que surt amb quatre nois i que se sent molt desgraciada. El noi li proposa que faci una llista amb els punts forts i els punts febles de cada un dels quatre amants. Mentre l’avió s’enlaira ella escriu les dues llistes.

Punts forts: un és molt excitant, un altre té molts diners, un altre està molt disponible i un altre és refotudament intel·ligent. Punts febles: tots estimen una altra dona, tots viuen amb aquesta altra dona, tots enganyen aquesta altra dona, gairebé tots van començar a ser amants abans d’estar compromesos amb aquesta altra dona i gairebé tots tenen fills amb aquesta altra dona.

Un cop llegides en veu alta les dues llistes, el noi pensa durant sis segons i pregunta: Quin és el teu preferit? La noia no sap què contestar. Ell comenta que, de fet, tot plegat podria funcionar si no fos perquè cada dos per tres ella es queixa que se sent malament i que està massa trista, que tot plegat no va enlloc. La noia se sent atacada i defensa els amants. Detalla les virtuts de cadascun d’ells durant quinze minuts. L’amic respon ‘Sí’, ‘Ja’, ‘És clar’ o ‘Normal’ cada dues o tres frases d’ella. No té temps per dir gaire res més, ella parla molt de pressa. Després d’això s’estan cinc minuts callats, ella fa una respiració profunda i sonora. L’avió ja és dalt de tot i els núvols semblen il·luminats per bombetes.

Passa el carret del menjar i demanen un suc de taronja i un cafè. Jo demano un suc de préssec amb gel. Un cop el noi s’ha begut el seu suc diu: Tinc una idea. Quina? pregunta ella. I ell respon divertit: Escriu el nom del que et fa més feliç. La noia, excitada, s’afanya a dir ‘D’acord’ i intenta analitzar tots els elements racionals i irracionals possibles. Mentrestant, ell es relaxa i aprofita per llegir la revista que sempre hi ha darrera del seient del davant. Mitja hora més tard la noia aconsegueix escriure un nom. Però just quan l’ha escrit recorda algun detall positiu dels altres tres amants i algun defecte del que ha escollit i pensa que s’ha equivocat. Té calor i es penedeix d’haver demanat un cafè. Incòmoda i nerviosa s’adona que té un preferit però que també podria ser un altre el preferit, o l’altre, o fins i tot l’altre.

El noi pregunta: Ja has acabat? I li demana el paperet. Somriu i li tremola la boca. Un cop ell té el paperet a la mà, l’apreta fort dins del puny i tanca els ulls com si es concentrés en alguna cosa. La noia riu i diu: Va, obre’l, mira-ho ja. T’imagines què he escrit? A veure si ho endevines. El noi no diu ni piu, està pàl·lid i continua amb els ulls tancats. El personal de l’avió recull la brossa. Just ell torna en si i llença el got del suc de taronja. També llença el paperet i diu: Oblida’ls tots quatre i para de donar pel sac. I afegeix: Cap d’aquests no pretén fer-te feliç. Estàs més confosa tu que tots ells junts. Si volguessin fer-te feliç viurien amb tu, tindrien fills amb tu i intentarien no enganyar-te. A la merda. Que se’ls confitin les seves dones.

Què faràs? Torna a preguntar el noi. La noia respon: Ni puta idea. Tinc pànic, claustrofòbia, angoixa, por, taquicàrdia i moltes ganes de sortir ràpid d’aquí dins. L’avió deixa els núvols d’una manera massa brusca. Quatre homes perden la seva amant. Quatre dones intueixen cada vespre que els seus homes les han traït però que no estan soles. Tot continua igual.

 

Tres distàncies

Més alt que ningú, el veig assegut en un banc mirant la gent com passa prop de la plaça Tetuan. Cabell llarg, gris i ondulat, mirada dolça i roba de fa trenta anys. Sembla que hagi sortit d’una pel·lícula antiga d’adolescents i que la roba hagi envellit amb ell. Sempre camina, mai no parla amb ningú. La llargària del seu camí és proporcional a la distància que el separa del món.

Passeja amb la mirada digna i llunyana i més de vuitanta anys. Va neta i polida i porta una nina vella als braços. Orgullosa, innocent i tranquil·la ara passa pel carrer Calàbria. Qui sap quin secret amaga la nina. La calma del seu dolor és proporcional al respecte dels que passen pel seu costat sense mirar-se-la gaire.

Amb un bastó de caminar pel bosc i uns pantalons verds de camuflatge, camisa de fil, molts collarets i maquillatge de color de rosa passeja pel carrer Mallorca. El primer dia que el vaig veure vaig pensar que era un home, el segon dia vaig pensar que era una dona i el tercer dia vaig pensar que era d’un altre planeta. La dignitat del seu estil és proporcional a la quantitat d’estrelles llunyanes que brillen dins dels seus ulls.