Plaça Monstruosa

He agafat el metro a Fontana. Al vagó se sentia molt soroll i entre la disbauxa una veu femenina recitava pels altaveus una cantarella com de ionqui foteta: “Parais de pelearos o tenemos que avisar a seguridad?”. Després d’unes quantes repeticions i de tot el vagó mirant cap a un punt on s’amuntegaven cossos i banderes d’Espanya, hem arrancat i ja m’he posat nerviosa.

A la següent parada han pujat uns histèrics cridant i cantant i increpant el vagó: “Lo celebramos o no? Lo celebramos, o no? Viva España. Es-pa-ña, Es-pa-ña”. A la següent parada han pujat més banderes, més cossos i més instruments musicals de tortura. Era horrible. Crec que tothom somreia menys jo. M’he imaginat que em dirien alguna cosa, que m’obligarien a dir “Viva España” o algo així. En aquest punt he començat a tenir por.

Després de massa minuts horribles sentint càntics, crits i sorolls, he arribat a la meva parada: Plaça Espanya –quina putada- i m’he mort quan he vist que tota aquella púrria sortia amb mi, o jo amb ells. Els he deixat passar però darrera en venien de pitjors. Uns policies no m’han deixat escapar per la sortida que millor m’anava i he anat a parar a la sortida mes llunyana de casa meva i amb tota aquella gentada. Merda. A quin país visc? Resultarà que estic vivint una realitat paral·lela?

Per arribar a casa havia de travessar tot aquell inacabable abocador d’ànimes eufòriques espanyoles. La visió de tantes banderes d’Espanya m’ha fet molta impressió, he sentit odi i fàstic, ràbia i molta por. La plaça era plena a vessar. La gent s’ha enfilat fins dalt de tot de l’estàtua que hi ha al mig de la plaça i he desitjat que caiguessin tots i que es fessin molt de mal. He odiat íntimament i infinitament totes les persones que eren allà.

L’amor i l’odi poden ser sentiments molt intensos. Fins que no he arribat a casa i he saludat els meus gats –que afortunadament no són seguidors de la selecció espanyola- no he estat tranquil·la. Si baixo el volum de l’òpera de Tristany i Isolda encara sento cotxes pitant, himnes i el plasta d’Eurovisió. Si us plau, que algú em desperti d’aquest malson.

 

Publicat per

Marta Millaret

Aquí, de moment.

7 pensaments sobre “Plaça Monstruosa”

  1. Sap greu, però ara toca aguantar. Després de tanta bandera i crits de “vivaspaña” encara sortirà algú després i tindrà els sants collons de titllar-nos de “nacionalistas” d’una manera despectiva, tot negant que hi ha un nacionalisme espanyol.
    El que em queda clar després de veure aquestes coses és que són una raça apart, i provenen d’una cultura que no té absolutament res a veure amb la meva.

  2. Afortunadament, un cop que la selecció espanyola guanya alguna cosa… jo sóc ben lluny! A Berlin també es va sentir algun claxon -d’algun espanyol exiliat- però evidentment vaig estar molt agraït als déus per estalviar-me el que vosaltres veu haver de suportar 😦

Respon a Ferran Cancel·la la resposta

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s