Precs i desitjos

Una conversa telefònica. Dues amigues i els tres grans temes: les nostres neures, les neures dels homes que ens interessen i les neures relacionades amb la nostra autoestima.

Descrivim amb tot detall cada un dels drames que ens fan infelices com si fóssim en un concurs d’imitadores de Madame Bovary, ens animem i, seguidament, ens diem que som fantàstiques, esporguem tot pensament negatiu i anul·lem tota amenaça externa (tot tipus d’enemigues en potència com ara parelles, ex-parelles, amants, sogres i cunyades), ens expliquem que veiem claríssim que ens espera, molt a prop, un futur acollonant i utilitzem alguna referència esotèrica i algun comentari lleugerament pujat de to per riure i treure tensions.

Després d’això pengem. Pensem una mica. Busquem el mascle adequat per a la nostra finalitat. Resem perquè endevini que ha de construir el que volem que construeixi i perquè no es despisti. Esperem. Esperem una mica. Esperem una mica més. Hi posem una mica de carinyo. I tenim el que volem.

 

[@more@]

Mussols amb cobertura

balança 

No té res d’especial però cada dia coincideixo amb desconeguts o quasi-desconeguts a l’autobús, al carrer, al forn, al bar, a l’oficina, al metro, al supermercat, al cinema…, i cada dia em comunico d'alguna manera amb coneguts amb qui no sempre coincideixo sovint tot i que suposadament em són més propers. Tampoc no té res d'especial el fet que hi ha dies que l’adolescent que pesa la fruita al supermercat de sota de casa és la persona amb qui mantinc més contacte visual i verbal.

A vegades em sembla que amb els invents dels últims temps no anem enrera ni endavant, sinó en paral·lel. Superada la por d'estar sols, hi ha la por de quedar-se sense cobertura o sense mòbil o sense internet durant unes hores o durant uns dies. La gran novetat és que satisfer la urgència comunicativa sense l'ajuda de les noves tecnologies pot ser  tot un repte modern malgrat que no tingui res d’especial.

 

[@more@]

Diamants (II)

 

L’anell de diamants s’ha de comprar en una bona joieria. És important. La majoria de dones no són expertes en pedres i, per tant, és important facilitar que puguin esbrinar les característiques de l’anell. Regaleu-lo dins de la seva caixeta de manera que es vegi ben clar on l’heu comprat i guardeu-vos el típic certificat per mirar-lo junts. Que ella sàpiga el que té perquè us pugui correspondre en la seva justa mesura i perquè conegui, exactament, la magnitud del vostre amor. Un cop més, és una qüestió de virilitat.

Les coses boniques que fan molta por s’han de fer a consciència i, per aquest motiu, l’anell s’ha de donar en un lloc espectacular on el vostre excés no desentoni. És a dir, no aprofiteu una excursió a Montserrat, ni la pujada al Pedraforca, ni un sopar casolà amb pijama i sabatilles encara que mengeu ostres i caviar. Heu de buscar un lloc ben indecent per donar el regal més indecent del món. I, evidentment, no us arregleu per anar-hi perquè si fóssiu rics de debò justament voldríeu passar desapercebuts. Si me l’heu de regalar a mi, si us plau, feu-ho al Cafè Vienès, el bar de l’hotel Casa Fuster on trobo que la decoració m’afavoreix especialment.

Homes del món, animeu-vos a regalar anells ben cars i obtindreu fama de bons marits automàticament. Sereu l’enveja de totes les dones dels vostres amics, convertireu els sogres en còmplices i tindreu, en definitiva, permís per fer el que us doni la gana sempre i quan sigueu discrets. Els anells ho eclipsen tot excepte la bellesa i si, a més, hi ha amor i passió i, després, criatures i una casa bonica, la vida pot semblar, a estones, absolutament brillant. Però, en aquest món al revés en què l’anell més clàssic pot ser, de fet, el regal més revolucionari, tot té el seu costat fosc. Les coses sovint són el que semblen i en aquests assumptes la coherència és la farsa més gran –i potser també la més amable- de totes les farses que es fan i que es desfan.

Instruccions i contradiccions

L’anell de brillants s’ha de comprar en una bona joieria. És important. La majoria de dones no són expertes en pedres i, per tant, és important facilitar que puguin esbrinar les característiques de l’anell. Regaleu-lo dins de la seva caixeta de manera que es vegi ben clar on l’heu comprat i guardeu-vos el típic certificat per mirar-lo junts. Que ella sàpiga el que té perquè us pugui correspondre en la seva justa mesura i perquè conegui, exactament, la magnitud del vostre amor. Un cop més, és una qüestió de virilitat.

Les coses boniques que fan molta por s’han de fer a consciència i, per aquest motiu, l’anell s’ha de donar en un lloc espectacular on el vostre excés no desentoni. És a dir, no aprofiteu una excursió a Montserrat, ni la pujada al Pedraforca, ni un sopar casolà amb pijama i sabatilles encara que mengeu ostres i caviar. Heu de buscar un lloc ben indecent per donar el regal més indecent del món. I, evidentment, no us arregleu per anar-hi perquè si fóssiu rics de debò justament voldríeu passar desapercebuts. Si me l’heu de regalar a mi, si us plau, feu-ho al Cafè Vienès, el bar de l’hotel Casa Fuster on trobo que la decoració m’afavoreix especialment.

Homes del món, animeu-vos a regalar anells ben cars i obtindreu fama de bons marits automàticament. Sereu l’enveja de totes les dones dels vostres amics, convertireu els sogres en còmplices i tindreu, en definitiva, permís per fer el que us doni la gana sempre i quan sigueu discrets. Els anells ho eclipsen tot excepte la bellesa i si, a més, hi ha amor i passió i, després, criatures i una casa bonica, la vida pot semblar, a estones, absolutament brillant. Però, en aquest món al revés en què l’anell més clàssic pot ser, de fet, el regal més revolucionari, tot té el seu costat fosc. Les coses sovint són el que semblen i en aquests assumptes la coherència és la farsa més gran –i també la més amable- de totes les farses que es fan i que es desfan

 

[@more@]

Repeticions

Noche y dia. Disponible a: http://www.astromia.com 

Tornem-hi. Una altra vegada. No està malament. Però a mi la rutina m’avorreix, aviso. A mi també. No cal que ho fem si no vols. Tirem la casa per la finestra? Em sembla una tonteria. Però sí, d’acord. Tot fóra. Llenço aquest coixí tacat. Llenço aquest llibre avorrit. Llenço aquesta planta seca. Et llenço a tu. (…). És broma. (…). No. (…). Què? (…). Que no és broma. Que en el fons és el que voldries. Llençar-me. Oblidar-me. Perdre’m de vista. Jo no vull res. T’he dit mai que volgués res? No. Veus? No vols res i no has volgut mai res. És el que dic. O pitjor encara.

És que no vull convertir-me en l’amant ideal amb qui compartir hipoteca i criatures només perquè ja comencem a tenir una edat. Ja ho sé. Em sembla que justament per això m’he enamorat de tu. Sí? Sí. Doncs m’estressa. Ja ho sé. Perdona. Diuen que sóc així. Doncs jo no crec que et convingui, la meva vida és molt complicada. Ni idea però penso massa en tu. No és res personal. Coses del rellotge biològic, suposo. És possible. Però m’estressa igualment. De fet, m’estressa més. Ho sento. Mira que fa temps que intento anar marxant. Ja ho sé. I em sap greu. Em sap greu que pateixis. M’ho imagino.

Prou. M’embafa tanta conversa civilitzada. Em mareja aquesta boirina de pel·lícula intel·lectual. Tu et distreus amb les paraules però jo m’hi faig mal. Follem o no follem? Amb aquest panorama potser millor que no. M’agradaria fer les coses d’una altra manera. A mi també. Com pot ser que et confonguis tantíssim? No ho sé. Diuen que només veig les coses clares durant els dos primers segons. Que després ho pinto tot de color rosa, d’aquell rosa xiclet que de seguida s’embruta perquè tothom l’acaba trepitjant. Sona dramàtic. Sí però sovint després sóc capaç de volar. Vols dir? Em sembla que només vola la teva imaginació.

Saps que hi ha dies i que hi ha nits? Doncs, de la mateixa manera, les coses comencen i s’acaben moltes vegades. No hi ha grans principis ni grans finals. Què hi ha doncs? Repetició. Molta repetició. Sempre. Fins que et moris. Quina finalitat té que tot hagi passat ja abans i que tot torni a passar de nou? No ho sé. Potser que cada vegada pot tenir la seva gràcia. Estigues tranquil·la. M’agradaria. Què proposes? Que n’aprenguis. La història d’amor que pretens fer reviure no va començar mai. Però les repeticions poden estar bé. Sempre estem igual. Me’n moro de ganes. Tornem-hi. Una altra vegada.

 

[@more@]

L'oblit

Baixo al mercat. Està ple de gent. Hi ha moltes paradetes. Molta velocitat. Bosses que s’omplen. Monedes que s’intercanvien. Nens que tasten fruites. Mares que criden. Pares que passegen els seus fills dalt de les espatlles. Avis i àvies que caminen a poc a poc. Mirades inquietes, mirades somrients, mirades absents, mirades impacients. Persones, parelles, famílies, agrupacions diverses, fruites, verdures, cistelles i cabassos.

Però jo em sento vulnerable davant dels carrers i de les cases boniques, de la natura salvatge, dels rius plens d’aigua, de les pedres per on camino, de l’estructura de les cases i de la forma de les places, de les flors i de les plantes, de les olors i de les pudors, de les muntanyes, de les esglésies antigues, de les criatures vitals, dels intel·ligents, dels rics, dels forts, dels guapos, dels elegants, dels ocurrents, dels seductors, dels hàbils i dels pràctics.

Camino sola cap a l’oblit. No he estat mai res. La vida em sembla una eternitat cruel on esperar, esperar i esperar. Se m’han acabat les paraules. Ningú no em troba a faltar, ningú no em sent. No dic res. Només sóc una carícia esquerpa que no dura mai gaire estona. Algú em pot recordar el meu nom? Jo el vaig oblidar ahir. O abans d’ahir. El món és dels altres.

 

[@more@]

Brillants (I)

Els brillants són els millors amics de les dones pels diners que valen? Els brillants són bonics, valuosos i per sempre tal com sentim que són les persones que estimem? Potser els homes regalen brillants a les dones per compensar-les d’alguna cosa…, potser els homes regalen brillants en una exhibició de poder i de potencialitats diverses…, però potser senzillament els homes gaudeixen regalant brillants perquè a totes les dones els encanten. Trobeu una dona que digui que no vulgui que li regalin un anell de brillants, espereu que es faci vella i feu que un nen petit li pregunti 't’hauria agradat que ell t’hagués regalat un anell de brillants?'.

L’enigma dels enigmes és esbrinar qui és la persona perfecta, l’equilibri dels equilibris és no passar de llarg just quan es creui amb vosaltres i la qüestió de les qüestions és arriscar-se a descobrir si realment això només passa una vegada a la vida.

 

[@more@]