Aprenent dels enemics (o com matar la política)

 

Aposto per la llengua catalana i llenço la política a les escombraries.

[@more@]

Avui a l’autobús dues senyores polides i ben vestides d’uns 70 anys parlaven animadament en castellà mentre anaven al barri de mala mort on elles i jo viatjàvem i dic viatjàvem perquè és lluny del centre de la ciutat. Es mostraven desencantades per la societat actual, es lamentaven de la quantitat d’immigrants que hi ha i feien referència a un abans i a un després marcat per l’arribada de la democràcia. Aquestes dues senyores de  barri típic de la immigració espanyola que ara s’està farcint d’immigrants sudamericans, se sentien poc menys que burgeses mentre darrera seu un noi bolivià proposava negocis dubtosos a una noia brasilera a qui li explicava que hi ha un munt de trampes que es poden fer per aconseguir visats per a venir a Europa.     

Amb aquest quadre, que ha acabat amb les dues parelles assegudes donant-se l’esquena, n’he tingut prou per veure que, malgrat que s’ignoressin, aquests nous burgesos i aquesta nova classe nòmada a mig camí entre la picaresca i el proletariat, tenen una cosa curiosa en comú: viuen d’esquenes a Catalunya. I és que ni els neoburgesos que venen de la immigració espanyola i que no parlen català, ni els neonòmades no se senten integrats a Catalunya.

Potser els catalans que parlem català no hem sabut fer gaire bé això de la llengua però toca passar a l’acció si no volem perdre el tren una altra vegada. S’ha acabat mirar-nos el melic i perdre el temps discutint el què i el com. Toca passar a l’acció però abans toca una bona cura d’autocrítica perquè el que no pot ser és que la culpa sempre sigui dels altres.

Una batalla perduda és una lliçó. No tinc ni idea de quina és la lliçó però la batalla perduda és la del català en alguns barris o zones. Convé analitzar aquest fet sense atabalar-nos i sense posar el crit al cel perquè les accions radicals acostumen a comportar reaccions radicals oposades i això és el que menys ens convé a hores d’ara. El present és fill del passat. Analitzem-ho tot sense por i sense manies. Hem d’aprofitar les experiències del present i del passat per intentar millorar el futur. Aquí és on convé fer autocrítica. 

La llengua catalana com a llengua de prestigi no ha acabat de funcionar. Acceptem-ho. Us diria que íntimament tinc fantasies imaginant-me un escenari idíl·lic on tothom parla català i que per això sovint passejo per alguns barris de Barcelona o directament marxo de Barcelona per recordar a què em refereixo. Però acceptem-ho, he dit, hi ha molts llocs on el català com a llengua de comunicació habitual no s’ha imposat i sembla complicat que ho faci perquè és perfectament possible viure a Catalunya sense parlar català i sembla que avancem cap a un model encara més bèstia en aquest sentit. Així com es pot viure a Madrid sense parlar castellà i es pot viure a Londres sense parlar anglès, es pot viure a Catalunya sense parlar ni català ni castellà. Aquí hi ha dues qüestions que es confonen fàcilment però que tenen orígens diferents: una és que el català com a llengua de prestigi ha tingut èxit en alguns llocs i en d’altres no, i l’altra és que cada vegada hi ha societats més pluriformes, per dir alguna cosa.

Els catalans i el catalanisme, els espanyols i l’espanyolisme. En aquesta olla de grills no hi ha qui hi posi pau. Hi ha temes que no porta enlloc remenar-los. Si esquivem els temes delicats a nivell domèstic podríem provar de fer-ho a nivell de país aviam què passa.

La llengua és l’arma. Els que odien el català ens odien a nosaltres i, per extensió, la nostra cultura, la nostra història i les nostres reivindicacions. Si fóssim capaços de separar del català tots aquests elements, desarmaríem l’enemic. És tan fàcil com tendenciós i potser ens interessa fer-ho. 

Redecorem la nostra llengua. La llengua és de les poques coses que no s’esgoten quan es fan servir. Parlar i escriure en català, amb correcció, respecte, discreció i dignitat ens farà forts i lliures. Desfem-nos de la càrrega política que ens divideix i que ens porta enemics de dins i de fora. Fem-ho fàcil, agradable i frívol. És l’única manera. D’aquí dos-cents anys ningú no recordarà els nostres cognoms ni si som de dretes o si som d’esquerres però de nosaltres depèn que el català continuï sent una llengua digna i bonica, i una supervivent sorprenent i inesperada, com ho és avui. 

Pura lògica. Parlar i escriure en català és a les nostres mans. Per a fer-se palles mentals diverses i per a estafar-nos ja tenim els polítics. 

Un màxim entre mínims. Sense renunciar a cap idea o preferència poltíca, procuraré minimitzar les qüestions polítiques i m’empassaré el que faci falta en aquest sentit. Però ho faré en català. Apostar visiblement per la llengua catalana és avui un dels actes d’amor més ambiciosos i bonics que crec que podem fer per Catalunya. 

El somni montillà

L'eròtica del poder vesteix de gris.

[@more@]

Recordo que a la pel·lícula Natural Born Killers hi ha un moment en què els dos protagonistes s’endinsen en una mena d’aventura entre química i onírica enmig d’una reserva d’indis sioux on els expliquen una llegenda sobre algú que convida una serp a entrar a casa seva i que després se sorprèn perquè la serp el mossega i l’enverina mortalment. El relat de la història acaba amb una sentència tan simple com colpidora que ve a dir que si deixes entrar una serp a casa teva, no t’ha de sorprendre acabar malament.

    

Vaig veure els dos programes especials (i melodramàtics) que van fer a TV3 sobre la vida de Maragall i de Montilla, respectivament, i em van encantar. Tots dos. De fet me’n vaig enamorar una miqueta. Fins i tot vaig mig somiar que tots dos eren presidents. Vaig tenir temps de perdre la timidesa i de compartir aquest pensament i la sorpresa va ser que vaig trobar més persones com jo, inesperadament il·lusionades. Superat aquest encís amb regust de somni de nit d’estiu i d’ase, ahir vaig despertar-me. Súbitament. Com quan et despertes i no recordes la situació del llit dins de l’habitació o quan penses que ets a un lloc i resulta que ets a un altre lloc.

    

Súbitament sorpresa ahir vaig retrobar-me amb la grisor d’aquesta persona gris que em temo que farà política gris. A en Maragall no el sabria relacionar amb cap color, potser és de color de gos quan fuig i això que, evidentment, Saura és el verd i Iceta el rosa, Carod podria ser el groc però Mas el daurat o potser el blau, Puigcercós seria el vermell, Castells el cru i Ridao podria ser el color negre, no ho sé… però Montilla és el gris, indiscutiblement. Ho vaig tornar a veure clar després de veure l’entrevista que li va fer ahir la Terribas.

      

Les primeres vegades que vaig sentir parlar del somni americà vaig entendre que era alguna cosa relacionada amb un lloc on tothom podia treballar i aconseguir una casa i unes terres. Més endavant, algú em va dir que el somni americà feia referència a la idea de terra d’oportunitats on tothom pot aspirar a ser-ne el president. Romàntic? Probablement. Montilla podria representar això, l’home que s’ha fet a ell mateix i que ha aconseguit arribar a dalt de tot i fer-ho malgrat trobar-se en dos territoris que no són ben bé els seus, Catalunya i la Política.

     

Amb timidesa avui confesso que el somni montillà és la meva esperança. Les capacitats comunicatives no són el meu fort, a vegades genero silencis incòmodes, no he acabat cap carrera universitària, sovint sóc incoherent i a vegades el meu discurs és buit però el mantinc per sortir del pas, sóc ambiciosa i treballadora i no em sembla immoral dir que sóc humil i senzilla encara que sigui mentida… Per totes aquestes mediocritats meves i seves, i no pas d’en Pere Calders, Montilla hauria pogut ser el meu heroi, l’home que s’ha fet a ell mateix i que ha arribat al lloc més alt de la política del nostre país.

     

L’home amb fama de bon gestor i que podria ser un exemple del fracàs de la immersió lingüística té com a tret diferencial una evident incompetència comunicativa i, alhora, personifica el triomf polític sense haver dit ni haver deixat de dir absolutament res i és aquest últim detall el que m’ha fet pensar que potser el fet diferencial dels catalans és la ingenuïtat enlloc de la llengua, la cultura, la història o el que sigui.

     

Potser a Maragall li agradava obrir caixes, potser a Montilla li agradarà tancar-les. Potser un era la disbauxa, potser l’altre é
s la gestió. Vist i no vist, potser res de res, potser només caixes buides per aquí i per allà. Aquest home que, en definitiva, té poca gràcia en general però deu manar molt, ahir em va semblar un cínic perquè tot és fantàstic però no cal que ningú s’esforci a preguntar-li què és el tot ni què vol dir fantàstic. El tot és el tot i el fantàstic és un fàstic. Bona notx.