Saló de Lectura

Homenatge al programa 'Saló de Lectura'.

[@more@]

El programa Saló de Lectura de la cadena BTV ha esdevingut un clàssic dels vespres dels dimecres o de les tardes dels dissabtes. Un presentador, uns col·laboradors, algun convidat, unes seccions fixes i tota la producció literària del món mundial. 

El presentador o la presentadora del programa enfila l’agulla i després la cedeix als diferents col·laboradors perquè parlin de llibres des de la boirina canalla d’un antre decrèpit o des del regust repipi de l’alumne més repel·lent de la classe, passant per un munt de matisos més. Això ho fan, juntament amb els escriptors convidats i les seccions fixes, i aconsegueixen enganxar persones de bona voluntat, o no, a una mena de xarxa brillant d’artificis diversos -de somnis i de malsons- que alguns anomenen Literatura.  

Amb les seves misèries i les seves grandeses, l’addicció que creen els d’aquesta colla ens porta a destins on l’ingènua –però lloable- esperança de trobar coses que ens ajudin a fer els dies menys miserables fa olor de llibre. La llàstima és que si bé la ficció fa volar, la realitat sempre em desperta. Ara diuen que el programa s’ha acabat. Espero que s’ho repensin.

El joier calent

Avui he anat a la presentació del llibre ‘El joier calent’ a la llibreria Laie de Barcelona. Fa temps que m’interessa la relació entre erotisme, joies i literatura present en aquest llibre i en tantes altres manifestacions artístiques, com ara la novel·la Mirall Trencat de Mercè Rodoreda, l’òpera La sonnambula de Bellini i l’escultura L’al·legoria de l’escultura de Gustav Klimt, per citar només tres exemples de disciplines artístiques ben diferents. Joies i literatura es gesten i es consumeixen amb cert esforç i, pel que sembla, ambdues coses són fruit d’un treball intens i meticulós que aspira a transcendir en el temps. M’interessa justament això perquè és una problemàtica que sobrepassa els dos àmbits, el literari i el de les joies fins al punt que voler transcendir en el temps o esdevenir un clàssic, ésser ‘de veritat’ o assolir versemblança, ésser ‘bell’ o la qüestió estètica i el valor econòmic o cultural són els destins on es vol arribar no només quan comprem una joia o quan deixem que ens la regalin. També quan escrivim un llibre -o ho intentem-  i quan llegim literatura -o alguna cosa que s’hi assembli-.

A les 7 de la tarda d’avui he anat a la presentació d’aquest llibre tan llaminer absolutament encuriosida. D’alguna manera la sensualitat acompanya les joies o les joies acompanyen la sensualitat. Sense saber si una cosa és abans que l’altra, l’autora –ara no recordo en què ha dit que era experta-, ha defensat una nova i apassionada versió de Manon Lescaut en què el clàssic prevostià que enfronta la passió irracional amb la cobdícia apareix sense cap final tràgic. L’autora ha dit al respecte: “la fam de tragèdies ara es pot satisfer veient telenotícies i programes de desgràcies. La meva heroïna és conscient de la seva temeritat amorosa i, finalment, tasta tots els luxes, estima i és estimada. Això és una heroïna, collons. La idea que no es pot tenir tot és més falsa que un duro sevillano”. Malgrat el toc rude de l’autora, el fet és que ha rebut comentaris prou generosos per part de la crítica:

Lourdes Morgades a El País. (…) Y es que ya no se trata de resaltar el mito de la mujer inconstante, inaprensible y devoradora, sino de comentar un amor, entendido como una suerte de maldición en sí mismo con independencia de quien lo sienta (…).

Jordi Llovet a (…). (…) el lenguaje no son frases hechas, el lenguaje consiste sobre todo en frases por hacer. Es un archivo del cual se deriva algo que no se sabe muy bien hacia donde te llevará; es un arsenal, un depósito del que pueden salir muchas cosas en potencia (…).

En primer lloc la presentació de l’autora l’ha situada en el seu context i en les seves circumstàncies i, sobretot, ha valorat el seu compromís a l’hora d’escriure llibres en llengua catalana en els temps que corren. Seguidament, la pròpia autora ha tocat temes tan variats com ara l’or blanc, els diamants baguette, les aliances i les mitges aliances, el fet que tots portem una motxilla que ens condiciona la vida i que és visible per als altres encara que no en vulguem ser conscients, l’existència d’uns referents clàssics que sempre tornen, el fet que les històries personals no són una línia contínua amb una direcció clara sinó una mena de sistema ordenat però amb certs amagatalls atzarosos en el quals tota possibilitat es pot convertir en una possibilitat interessant, les joies per al dia i les joies per a la nit, el pessimisme històric, la dèria d’enjoiar-se, la inqüestionable discreció del gremi dels joiers, el fet que la realitat és molt més rica que la ficció, certes manies a l’hora d’escollir joies, la separació de l’home quotidià de la joieria de tota la vida i el fet que els diamants poden eclipsar-ho tot, fins i tot l’amor.

Difícil de resumir, l’experiència ha estat molt positiva i enriquidora. M’ha fet gràcia veure el show de les eminències, dels genis i dels fantasmes literaris, així com el tipus de públic que va a aquest tipus d’acte. A més, he estat atenta a totes les joies que he vist i he de dir que no m’han semblat gaire interessants. Clar que les aspiracions elevades potser necessiten respostes infinites i, de fet, el món seria molt avorrit sense aquest tipus d’insatisfaccions sense les quals la indústria de les pedres precioses no seria el batibull que és actualment. Un diamant com Déu mana és una cosa infinitament més pràctica i valuosa que el reguitzell de paraules innecessàries que omplen la vida de qualsevol de nosaltres. Deixant de banda la meva sincera admiració per les joies cares, l’autora, malgrat ser jo mateixa, una dona avesada a l’estafa literària i a la creació temerària, ha procurat somriure mentre us prenia el pèl tan dolçament com ha sabut.

D'Alfama cap a …

Un fado abans d'anar a fer cagar el tió a Ripoll.

[@more@]

Abans d’ahir ho vaig fer. Vaig caminar sota la pluja gelada durant un moment mentre m’imaginava que em veies i que pensaves una d’aquelles coses que em fa vergonya escriure i que avui ja no em diràs. Però no em vas veure i vaig pensar les coses que diu aquesta cançó 

‘Agora que lembro as horas ao longo do tempo, desejo voltar, voltar a ti, desejo-te encontra. Esquecida, em cada dia que passa, nunca mais revi a graça dos teus olhos que eu amei. Má sorte, foi amor que não retive e se calhar distrai-me… qualquer coisa que encontrei’. 

Després de sentir-la set vegades vaig pensar que tant de bo algú em castigués a copiar mil vegades ‘No tornaré a fer-me il·lusions’. M’ho hauria carregat tot. L’amor, París, els rens, les fires, els avets, els torrons, les neules, els regals, el color verd i el color vermell. M’havia il·lusionat com una burra i m’havia constipat caminant sota la pluja. 

No sé què tenen els solsticis que destiroten.  

Avui marxo a passar més fred, a fer cagar el tió, a muntar alguna cosa a l’hora de la missa del Gall, a pensar i a menjar coses dolces, a retrobar-me amb vells amics i, segurament, a despedir-me d’algú que no tardarà a marxar. Tot plegat és una comèdia que, a estones, pot ser deliciosa.  

Em tornaré a fer il·lusions, set o mil vegades més. No m’importa. Bon Nadal per a tothom.  

42,192 km

Crònica amarga d'una cerca maratoniana.

[@more@]

Estic buscant el llibre de poemes ‘Elegies de Bierville’ de Carles Riba, qualsevol llibre de poemes de Clementina Arderiu i la traducció que va fer Jordi Llovet del ‘Càndid’ de Voltaire. 

En primer lloc vaig a la FNAC. És mentida. No hi vaig perquè normalment a la FNAC no tenen gaire coses en català malgrat que els dependents acostumen a ser encantadors. 

En segon lloc vaig a El Corte Inglés. També és mentida. Es tracta d’un lloc que em fa molta ràbia tot i que, justament potser perquè fa tanta ràbia a tanta gent, a vegades hi ha coses que no hi ha a altres llocs. Això sí, aquí a vegades els dependents són una mica particulars. 

En tercer lloc vaig a la llibreria Documenta. M’agraden les llibreries on hi ha llibreters que sempre són els mateixos i que et comenten coses sobre els llibres si els ho demanes. Segurament n’hi ha moltes més però només tinc present aquesta i la Dietz on, aquest cop, no he anat. A la llibreria Documenta m’expliquen que els llibres que busco no són fàcils de trobar i que segurament hauré de tirar de biblioteca però jo vull tenir els llibres i, sobretot, vull que aquests llibres es puguin trobar fàcilment. 

Recordo que fa temps sovint anava a la llibreria-papereria Casmat del carrer Joan Güell de Barcelona. Era una botiga de barri i de petita m’hi compraven llapis, bolígrafs, portamines, mines, paper, gomes d’esborrar, agendes, mapes i estoigs. Acompanyava els grans a comprar-hi diaris i revistes i m’hi compraven superpops, ragazzas, diccionaris, còmics i llibres juvenils. Quan vaig començar a tenir diners, de tant en tant hi vaig comprar algun llibre però els tenien una mica més cars que a la FNAC. Un dia van tancar. Em va saber greu. Em va saber molt de greu. En el seu lloc diria que ara hi ha una botiga de bicicletes, que suposo que vénen una mica més cares que en altres llocs.    

Torno al tema dels tres llibres que busco. Després de donar-hi algunes voltes he decidit mirar si trobo aquests llibres per internet, primer al web del ISBN on hi ha tots els llibres que s’han editat, després a alguna llibreria digital com ara La Central (sense èxit) i la Casa del Llibre i, finalment, a l’Amazon. Demà miraré si el web de La Central funciona i miraré l'Alibri (antiga herder). Potser demà passat miraré a Laie, etc.  Ho aniré apuntant.  

 

Llibre

Documenta ISBN La casa del llibre Amazon
Riba C. Elegies de Bierville.  No (però el van tenir)  No hi és No hi és Hi és en castellà i en anglès.
Arderiu C. … No (però n’han tingut) Hi ha 2 llibres esgotats No hi són Hi ha 2 llibres esgotats
Voltaire. Càndid o l'optimisme (traducció de Jordi Llovet) No Hi és. No hi és No hi és

 

 

Una dona a Berlín (1945)

Una altra experiència a Berlín, 60 anys abans.

[@more@]

A la vida passen coses rares, com ara el dia que vaig decidir tornar a escriure. Vaig comprar-me una llibreta i un bolígraf a una papereria del carrer Tallers i després vaig trobar-me algú que feia molt temps que no veia i amb qui vaig estrenar la llibreta. A la meva frase ‘A la vida passen coses rares’, ell va afegir-hi ‘De vegades les coses no passen perquè sí’. I ens vam quedar tan amples i vam anar a fer un parell de trifàsic de Baileys al Born.

Ahir vaig pensar en el llibre ‘Una mujer en Berlín’, un llibre anònim, que vaig trobar un dia, per casualitat –que és com millor trobo les coses- remenant per la FNAC. Em va cridar l’atenció el títol perquè feia poc que havia visitat Berlín i en guardava un record fantàstic de manera que vaig agafar-lo per llegir-ne la contraportada.

"Quien quiera enterarse de lo que en realidad ocurrió en las postrimerías de la Segunda Guerra Mundial, tendrá que preguntárselo a las mujeres. Y es que, entre las ruinas, los hombres demostraron ser el ‘sexo más débil’. Así lo ve la autora de este libro, que vivió el final de la guerra en Berlín. Sus observaciones, exentas de toda autocensura, aparecieron publicadas por primera vez por un editor norteamericano en 1954, gracias a los esfuerzos de Kurt W. Marek, crítico y periodista, a quien la autora confió el manuscrito. Ahora Anagrama recoge, además del epílogo que Marek adjuntó a dicha primera edición en inglés, una introducción de Hans Magnus Enzensberger donde relata las vicisitudes por las que han pasado estas memorias desde su creación y la razón por la que la autora decidió no revelar su identidad. En este documento único no se ilustra lo singular sino lo que les tocó vivir a millones de mujeres: primero la supervivencia entre los escombros, sin agua, sin gas, sin electricidad, acuciadas por el hambre, el miedo y el asco, y posteriormente, tras la batalla de Berlín, por la venganza de los vencedores. No hay rastro aquí de aquella autocompasión que padecieron los alemanes derrotados. Una serenidad desilusionada, una reflexión insobornable, una observación despiadada y un humor macabro caracterizan este diario. La autora declara lacónicamente: ‘Esta historia es muy desagradable’. También queda patente su superioridad interior, al ser capaz de establecer diferencias incluso entre los soldados rusos que violaban y saqueaban. El deseo expreso de la autora fue permanecer en el anonimato. Este solo motivo desautoriza cualquier especulación sobre su identidad."

El cor se m’havia encongit. L’edició d’Anagrama que era a punt de comprar era del 2005 perquè després d’aquella primera edició de l’any 1954 (que es va arribar a traduir al castellà), l’autora havia demanat que el llibre no es tornés a editar mentre ella fos viva i va morir el 2001. Sempre m’han fet impressió les novel·les pòstumes.                                                                

Amb aquest llibre em va passar que la frontera entre història i literatura se’m va fer borrosa. He sentit a dir que la literatura conté Història perquè sovint el marc de les històries és la pròpia Història. I també he sentit a dir que pot apropar més a la realitat la Història que s’entreveu de les històries que el que expliquen els llibres d’Història. Jo no sé res. Sento moltes coses però en sé molt poques i, per mi, aquest llibre és literatura i és història.

I si no és literatura, com a mínim és necessitat de buidar el pap, de testimoniar, de deixar constància, de matar fantasmes i botxins, de sobreviure a tot plegat i d’entretenir-se. I ho és tant que fa mal. Tant de bo ningú no hagués de patir mai més. Tant de bo ningú no estigués patint ara mateix. Tant de bo tothom tingués l’oportunitat d’escriure el que volgués. I tant de bo servís per alguna cosa tanta evidència i tanta insistència sobre com n’és de cíclica la misèria i la grandesa humana.                                    

En tot cas, avui em quedo amb les coses bones de la fira de les lletres, les paraules i les sensacions. Fins i tot avui em quedo amb la remaleïda comunicació, aquesta cosa estranya, imperfecte i repel·lent que justament fa possible tot això que llegim i que escrivim, que estimem i que detestem. I també em quedo amb els estranys recorreguts que a vegades ens porten d’un lloc a un altre, qui sap perquè.

(continuo tornant-me boja amb les línies que salten i que no salten…) 

 

Una dona a Berlín (2005)

Una experiència a Berlín.

[@more@]

M’agrada la llengua alemanya, ho vaig descobrir quan tenia 20 anys i, per casualitat, vaig fer un curs d’alemany. En aquells temps escoltava els Dr. Ring Ding i El Bosso & der Ping Pongs, i va passar per les meves mans un recopilatori de ska austríac, suís i alemany força curiós del qual només recordo una cançó infumable que es deia ‘Body’ i una versió que recordo encantadora de l’Stand by me. I aquí va acabar el meu affair amb la llengua alemanya.                                                 

Set anys més tard, buscant un destí on passar quinze dies d’un mes de novembre, Berlín va guanyar el primer premi i m’hi vaig plantar esperant trobar una ciutat en ebullició, antiga i moderna, potser kitsch, plena de misteris, d’il·lusions i de clarobscurs. I me la vaig trobar així. Tal qual. I plena de fantasmes per tot arreu també.                                                          

Van ser quinze dies estranys. Vaig anar a caure a una mena de residència fantasma molt lluny del centre de Berlín on només vaig aconseguir coincidir dues vegades amb dos homes durant tota la meva estada: un d’ells feia cara d’expert en bricolatge i d’haver descobert que la seva dona li era infidel, i l’altre tenia pinta de llenyataire de road movie americana, violent però reformat. No vaig veure mai ningú més en aquell edifici ni tan sols lúgubre i amb pinta de centre d’acollida a la perifèria berlinesa.                                                  

Fora d’aquest túnel del terror, vaig anar a classes d’alemany, vaig intentar fer-me amigueta d’uns japonesos, vaig fer turisme diürn i nocturn i vaig caminar molt, molt i molt. Vaig descobrir el Riesling i els seus poders màgics, i vaig descobrir que la mirada berlinesa és la cosa més efímera i embriagadora del món mundial. Els berlinesos, en general, tenen una manera de mirar les dones molt peculiar. O bé tots són miops, o bé tots saben que és més efectiu mirar als ulls amb cara de ‘noia, des de darrera de les meves ulleres d’intel·lectual diria que ets molt interessant i que tens un puntet sexi la mar de refinat’ que no pas mirar amb ulls de viciós i degenerat de dalt a baix, o de baix a dalt, i marcant els ‘tempos’. En fi, que els alemanys que porten ulleres, duen abrics llargs i foscos, escolten jazz, porten bambes, parlen poc però riuen força… em van enamorar.                                                  

També em van enamorar els carrers de Berlín, els carrers foscos o massa foscos, les floristeries i les perruqueries, els esmorzars a les cinc de la tarda, les mil formes d’espelmes dels restaurants a les nits, el caos despreocupadament ordenat en totes les seves manifestacions i tots els fantasmes que anaven sortint a cada pas que feia.

Potser perquè m’hi vaig sentir especialment còmode, quan al mes de març següent vaig tenir l’oportunitat de tornar-hi a anar, aquest cop només tres dies i en un hostal ben cèntric, no m’ho vaig pensar dues vegades. I Berlín va tornar-se molt més fàcil i jove, i es va farcir de tardes vivísimes i de nits lànguides. Grises però vives, pedres i pedres per tot arreu. Pedres noves i pedres velles. Molta foscor i els fantasmes de sempre, alguns ja identificats, altres encara desconeguts passejant amb mi.                                                  

La repetició és senyal d’alguna cosa. Està claríssim. Sigui com sigui, al mes d’agost següent, de nou, un imprevist i una aposta arriscada però desitjada. Una setmana a Berlín, aquest cop, jo sola. La nit abans de marxar em vaig morir de nervis, recordo que me’n vaig anar a les festes de Gràcia i que després vaig haver de fer-me la maleta a corre-cuita. Superat això, vaig repetir allotjament cèntric i vaig dedicar-me a fer totes les rutes per Berlín que surten a la guia del Lonely Planet i a perdre’m mil vegades. Perquè jo no ent
enc els mapes, no sé alemany i sóc molt tallada per preguntar en anglès. Però, sobretot, perquè m’encanta perdre’m quan em ve de gust perdre’m. Vaig descobrir barris, museus, galeries d’art, bars, restaurants i inclassificables, vaig fer coses rares i vaig escriure molt, estirada a la gespa d’un parc o asseguda en un café, especialment els primers dies quan encara em feia por tot. I, de sobte, vaig sentir-me a gust, forta, còmode, en harmonia amb l’entorn i vaig començar a aprofitar el temps intensament. I vaig ser feliç.

(ostres, últimament em torno bojo editant, per què les línies no queden com jo vull que quedin???)