Parada i fonda

Ahir vaig fer un post que em va deixar mal gust de boca. Vaig fer un post sobre les coses que em feien ràbia i després em va fer ràbia cosa pensar que havia quedat massa rabiós.

Som el que escrivim? Som el que diem? Som el que semblem? Són preguntes de llibre de manual de psicologia i de llibre d’autoajuda -suposo- i són les eternes qüestions que ens anem fent una vegada rera una altra quan alguna cosa no va com ens ve de gust que vagi.

Quan les coses van al nostre gust no ens fem tantes preguntes. Dic això perquè l’examen que he fet avui i que suposadament ahir em preparava entre posts i programes de tele m’ha anat prou bé. Evidentment no ha sonat la flauta sinó que portava l’assignatura preparada d’abans.

Però el tema és que el bon humor de després de fer l’examen i, sobretot, l’alliberament de no haver-me’l de preparar més penso que m’ha ajudat a arribar a casa, posar-me un disc del Vinicious de Moraes i fer-me un bon soparet. Quin gust.

Aprofito per recomanar un llibre que vaig comprar-me fa temps i que encara no m’he llegit, es diu Fisiologia del Gust (títol original: Fisiologia del Gust o Meditacions de Gastronomia Trascendent) i l’autor és J.A. Brillat-Savarin.

SOBRE EL LLIBRE

Pel que té de curiós us n’he copiat l’índex.

Dels sentits. Del gust. De la gastronomia.De la gana. Dels aliments en general. Teoria dels fregits. De la sed. De les begudes. Sobre la fi del món. De la gastronomia.Dels gastrònoms. Mesures gastronòmiques. Del plaer de la taula.De les parades de caça. De la digestió. Del descans. Del dormir. Dels somnis.La influència del règim alimentici amb el descansar, el dormir i el somiar. De l’obesitat.D’estar prim. Del dejú. De l’extenuació. De la mort. Història filosòfica de la cuina. Dels fondistes.La gastronomia clàssica en acció. Mitologia gastronòmica.

SOBRE L’AUTOR

Una petita biografia

Nascut a Belley el 1775 dins d’una família benestant de l’aristocràcia de l’administració judicial. Va començar la seva carrera com a jutge i la va continuar fins el 1792, any durant el qual va ser revocat de tots els seus càrrecs per haver estat considerat lligat a les forces conservadores. Es va veure aleshores obligat a emigrar als Estats Units, on va treballar com a professor de francès i com a primer violí a l’orquestra del John Street Theatre de Nova York. El 1796 va poder tornar a França, establir-se a París i reprendre, en part, la seva malaguanyada fortuna. Anys més tard va ser nomenat jutge de la ‘Cour de Cassation’, càrrec que va conservar fins la seva mort, el 1826.

Un aforisme

Contribueix més a la felicitat del gènere humà la invenció d’una vianda nova que no pas el descobriment d’un astre.

Una imatge

J.A. Brillat-Savarin

I un pastís

Tarta Savarin

Salut!

Ràbia

Ostres, quina ràbia, em vaig quedar adormida prenent el sol i m’he pelat. Per acabar-ho d’adobar (o acabar d’adobar-ho) he estat veient el debat de l’Estatut(et) i NIP/TUCK, i demà tinc un examen que no m’he preparat. A sobre, ara estic veient Aida (capítol repetit per més inri). Quina ràbia.

Vaig a llistar les coses que em fan ràbia aviam si així em buido de tota aquesta ràbia i em poso a estudiar d’una vegada.

Coses que em fan ràbia

-Els anuncis d’Actimel, sobretot els d’última generació que van del rotllo ‘Actimel y yo’ i que intenten gravar-nos al pensament que l’Actimel ha estat sempre entre nosaltres, que és màgic i que així ho afirmen multitud d’estudis. Em pregunto per què ningú no diu res del pobre LC1.

-El fet que la pàgina de Blocat se m’emporti a la pàgina d’ERC. Els anuncis dels supermercats Veritas i els de Marina d’Or Ciudad de Vacaciones.

-La (meva) falta de disciplina i la (meva) mandra.

-Posar-me vermella.

-El Mariano Rajoy i el Carod Rovira.

-La falta de mandra i la disciplina dels altres.

-La gent que estornuda sense complexos. Em molesta el soroll i em molesta especialment quan em trobo darrera d’algú que ho fa sense tapar-se la boca i he d’escollir entre empassar-me els seus microbis i les seves babes suspeses a l’aire o deixar de respirar durant uns instants.

-Odiar la meva jefa.

-Els emails i els sms innecessàriament bordes.

-No atrevir-me a fer un post sobre la depressió postvacacional que van patir els meus gats.

-Demanar un carpaccio de vedella, que no estigui perfecte, dir-ho i que em vacil·lin.

-L’excés de bon rotllo, els falsos piropos i les abraçades efusives que es fan en públic perquè tothom ho vegi.

-Que no quedi bé divertir-se amb coses frívoles.

-L’egocentrisme de qui diu massa alt saber molt d’alguna cosa perquè tothom sap molt d’alguna cosa però perquè uns parlin altres han de callar.

-Les cares amb Botox.

-El preu de tots els productes que es vénen a preu d’or als supermercats Veritas.

-Fer coses que em fa ràbia que altra gent faci.

-Els anuncis feministes d’articles relacionats amb la menstruació i els dels complements vitamínics tipus Berocca i Micebrina.

-La gent que es queixa per tot.

-La supèrbia dels que afirmen ser feliços amb la mateixa vehemència que tu podries fer-los veure que són uns desgraciats.

-El reggaeton.

-Les diferents formes de camuflatge de la veritat.

-La falta d’humilitat i la xuleria dels que es pensen que són anticonvencionals i/o diferents.

-Els Post-Palla i els Post-69.

-Fer veure que no estic tirant els trastos quan estic tirant els trastos.

-L’anunci de Colgate Time Control, els de tots els cosmètics a per dones madures i els de productes làctics amb afegitons de calci o de soja.

-L’anunci de Dove que feien fa temps i que estava a mig camí d’un curs CEAC de Dermatologia bàsica i un anunci de Benetton.

-Els que diuen que no miren la tele i es pensen que així, automàticament, es converteixen en intelectuals, intel·ligents i, a mi, només em semblen imbècils.

Però… el que més ràbia em fa de tot és el fet que hi hi hagi coses que em fan ràbia.

Der Palast der Republik (II)

Després d’un passadís lúgubre i unes quantes escales vaig trobar-me, per fi, voltant per l’esquelet del Palast der Republik de Berlín.

Una plataforma sorollosa i metàl·lica feta de la mateixa provisionalitat que les escales atravessava de punta a punta tota la sala. A cada pas, el contrast terrible entre la petitesa humana i el soroll de la plataforma contra el silenci i la gairebé immensitat de l’edifici. I certa humitat que no es veia però que s’intuïa en la foscor. Sempre he pensat que la humitat fa soroll: una mena de sshhhhhhhh quan fa calor i una mena de tic-tac-tic-tac quan fa fred.

Al fons de tot, però a sota de la plataforma metàl·lica, la única font de llum de la sala.

I després, una altra sala. Un recinte més petit amb un bar i una petita carpa amb un espectacle teatral d’hipnosi on havies d’anar sense sabates. Una noia de blanc feia de deixeble de l’hipnotitzador i d’hostessa.

Algunes deixebles-hostessa, un hipnotitzador i un comunicador. Em va fer gràcia que l’hipnotitzador es feia dir Manuel Muerte, suposo que aquest nom deu sonar exòtic a Berlín.

No vaig entendre res de l’espectacle, només que deien números i que anava sortint gent de la sala amb cara d’haver perdut un sorteig. Quan em vaig cansar de l’estètica de l’espectacle i la rutina se’m va fer previsible vaig marxar.

Aquesta és la última cosa que vaig veure. Una sala amb un reixat formant una muntanyeta irregular i farcida de petites pissarres amb preguntes o paraules sueltes. Una bona imatge de la ineficàcia de fer-se massa preguntes, de l’acaparament que provoca l’excés d’informació i de la provisionalitat dels pensaments que s’esborren en el nostre cap com el guix a les pissarres.

Tota aquesta moguda correspon a una iniciativa cultural de l’anomenat Volks Palast.

Però la “Demolició” sembla que és imminent i potser algun dia quedarà esborrat del mapa, caput, per sempre més, com les paraules escrites amb guix o les paraules d’amor que no acabem de dir mai.

A data d’avui, 10 de juny de 2006, aquesta és la seva imatge caçada per una webcam. El futur és un gran dubte.

Der Palast der Republik (I)

El Palast der Republik és un edifici de Berlín que em va encisar el primer cop que el vaig veure. Era novembre del 2004 i em va semblar un centre comercial o un edifici d’oficines dels vuitanta abandonat i on predominaven els tons ataronjats. Una cosa ben estranya.

Com que sóc curiosa de mena vaig apropar-m’hi.

Durant l’època de la RDA (1949-1990), en aquest edifici hi havia hagut el Parlament i la Cambra del Poble i diversos equipaments d’oci cultural.

A l’esquerra, la Berliner Dom, la catedral de Berlín i, al fons, el misteriós Palast der Republik.

Ara a l’esquerra es veu la torre de telecomunicacions de l’Alexander Platz, emblema de la RDA, i a la façana del Palast der Republik hi ha penjat un cartell reclam que em va acabar d’intrigar.

De més a prop va cridar-me l’atenció la quantitat de gent jove que hi havia per allà perquè semblaven trets d’un garito d’Eivissa. La música acompanyava l’efecte ‘flautista d’Hamelin’ que tot allò em provocava.

Un grup discotequer havia llogat un edifici històric amb un passat político-comunista-lúdic però també un edifici malalt i, per tant, condemnat a mort, perdó, a demolició? Serien okupes? Dels legals (ep, que som a Berlín) o dels il·legals? Seria una secta d’artistes alternatius fent un happening sobre la mort de la cultura i la mort de l’artista?

La curiositat ja era morbo i la única cosa que em tirava enrera, en tots els sentits, era la tanca que evidenciava que el senyor Negoci també era allà, és a dir que havia de pagar entrada. Però pagar entrada no era el problema, el problema era que havia de descobrir on era la taquilla i havia de comprar una entrada sense que es notés que no tenia ni idea d’on m’estava ficant. Tot això sense perdre la dignitat, és a dir, sense perdre el posat imposat de ‘ei no sóc una guiri, sóc una artista autista’.

No recordo com però vaig comprar un tiquet i cap a dins. Amb l’entrada a la mà se suposa que has d’anar cap a algun lloc però jo no tenia ni idea de cap a on anar i vaig optar per seguir a algú, tot vigilant de continuar amb cara de passotilla relaxada.

Primer un passadís buit i lúgubre.

Després unes escales sorolloses amb regust de provisionalitat.

I ja dins, més escales.

(continuarà)

Em van explicar que ara estava previst enderrocar-lo perquè tenia asbest i suposo que per això em va semblar tant curiós que el segon cop que vaig veure aquest edifici, a l’estiu de 2005, a part d’estar encara dempeus, estigués envoltat d’activitat.