Chopped versus Wasabi

Què és el chopped? I encara diré més. Què és el wasabi?

Com dues coses tan rematadament rares poden haver arribat a formar part, o no, de la nostra dieta? Us esteu marejant? Jo també. Puc jurar davant de qui sigui que mai no he menjat chopped.

I això que diria que tinc algun record de pati d’escola i algun nen oferint-me una mossegada d’entrepà de chopped. Però vaig declinar amablement la invitació. Una actitut molt madura, plena de respecte.

En canvi, ara que sóc gran faig una cosa molt estranya: dissolc una ínfima quantitat de wasabi a la salsa de soja sempre abans de menjar sushi. El motiu és que vaig llegir que això era efectiu contra no sé quin tipus de bacteris del peix cru responsables de les úlceres d’estómac tan freqüents entre els japonesos.

Desconec si és certa aquesta tendència nipona a les úlceres d’estómac i si aquests bacteris immunes als sucs gàstrics (però no al wasabi) en serien els responsables.

Em quedo amb l’absurd culturalment misteriós de qui esmicola trossets de plastilina verda picant en una salsa marronosa i diabòlicament addictiva i no coneix el sabor del chopped, aquell gran desconegut. Demà compraré chopped. El tastaré. Pel seu exotisme, òbviament.

Silenci sense identificar

Fa un parell de dies vaig rebre un sms extremadament críptic. Només quatre lletres muntant la paraula ‘hola’ i només nou números en una combinació que no puc identificar amb cap persona coneguda. Res més. Vaig respondre amb el mateix missatge, una exclamació de regal i una pregunta fàcil fàcil fàcil que només requeria la identificació de la personeta que m’havia escrit. Han passat dos dies i cap resposta.

Com pot ser?????? Val a dir que per Reis vaig perdre el mòbil i la majoria de contactes, que dilluns és el dia de la Mona i que fa dos dies hi havia una lluna plena impressionant. Aquests tres detalls i la mística de tenir records dolços d’ara fa just un any m’han fet somiar, quina novetat!

Aquesta és la història de com va arribar el simpàtic sms a la meva vida i de com vaig anar pensant en el seu possible origen tot sopant el millor sushi de la ciutat. Déu meu!!! Ara que ho penso, el sms va arribar just quan vaig entrar en el restaurant. La visió de la ingesta compulsiva de sushi podria explicar tot aquest silenci. Però seria una tragèdia. Tones de peix cru assassinant l’amor veritable. Seria massa cruel.

I això que justament aquest dijous de lluna plena absolutament inquietant vaig sortir de casa pensant ‘avui coneixeré l’home de la meva vida’. I vaig repetir aquesta reflexió dos o tres cops tot caminant per davant del mític hotel Duquessa de Cardona de la ciutat que acollia óssos en aquell moment. Per cert que en vaig veure uns quants en un Club que si bé no sé què té de Club té per nom només dos números amb tota una llegenda de més que mala sort darrera.

Óssos i sushi a part, són tres les possibilitats normals que se m’acudeixen sobre l’autor del missatget i a qui s’hauria d’agrair o culpar per inspirar aquest post:

Possibilitat 1. Un cosinet que jugant amb el mòbil m’hagués escrit i hagi passat d’identificar-se, especialment perquè deu tenir poc saldo i cap idea de les expectatives que m’ha generat.

Possibilitat 2. Un antic nòvio amb curiositat, intrigat perquè no el vaig felicitar pel seu aniversari i ofès perquè ja seria el segon (o tercer?) cop que ha de respondre a la terrible pregunta quasi-policial sobre la seva identitat.

Possibilitat 3. Un antic amant avergonyit d’una malifeta i d’un silenci llarguíssim.

Em pirro perquè sigui la possibilitat 3, no em ve especialment de gust que sigui la 2 i em sabrà greu tota aquesta paranoia quan descobreixi que ha estat la 1. Quina vida més xorres, no?

Clau Clau Claudi

Sempre m’han semblat molt avorrides totes les coses relacionades amb l’imperi romà, amb l’època medieval i amb l’anomenada època moderna.

Recordo que a les assignatures d’història les úniques parts del temari que em resultaven atractives eren el bloc del principi que anava de la prehistòria fins als grecs i el bloc del final de l’anomenada història contemporània, concretament a partir de la segona guerra mundial [Per cert, als de la meva època mai mai mai no ens donava temps de veure aquest segon bloc tot i que ja sortia als llibres].

L’interminable feix d’anys d’entremig em resultava avorridísim: un seguit de complicacions infinites per mantenir situacions econòmicament sostenibles per a uns quants, guerres amunt i avall, guanyadors i perdedors sempre, mil desgràcies, un seguit d’equilibris i desequilibris de poder que van fluctuant d’aquí cap allà i a l’inrevés, etc. En definitiva, més de 22 segles d’una satànica partida de Risk en versió gore.

A que ve tot aquesta declaració d’ignorància? Algú m’ha posat una pistola al cap perquè confessés tot això o què? No no, tranquil·litat, només necessitava contextualitzar el mèrit d’un professor del qual avui parlaré i que m’ha fet veure (o tornar a veure) que la bellesa pot aconseguir coses increïbles, gairebé miracles.

Algú realment dubta que la bellesa no mou el món? Contextualitzem. Aquest any faig una assignatura de llatí a Filologia i estic francament fascinada per la bellesa del professor. El primer dia que el vaig veure vaig pensar que era el Walter del còmic L’home desitjat del Ralf König. Ara penso que és August i me l’imagino amb una túnica i fulles de llorer al cap. Té la bellesa d’una estàtua romana -bellesa al cap i a la fi- i llueix com ningú, a més, un complement fabulós: un caràcter brillant.

Aquest Cèsar adora la matèria que ensenya. I jo l’adoro a ell i a la seva matèria llatina. Se’l veu apassionat sense semblar un boig, ni un bala perduda, ni un freak. No va de divo tot i que jo estaria absolutament a favor de la seva divinització.

Així doncs, l’amor i la fascinació pot aconseguir coses increïbles però no pas miracles. De moment la cosa increïble és que estic llegint el Jo, Claudi de Robert Graves, i el miracle consistiria en estar estudiant llatí enlloc d’estar divagant sobre la bellesa del déu de la llengua llatina que miro amb desig dos cops per setmana. Potser demà tindrà lloc el miracle. De moment me’n vaig a llegir a en Graves.

Óssos a Barcelona

Aquest matí he vist que el meu osset de peluix s’havia posat aquesta roba tan estranya i he pensat que no entenia res. Què pot portar a algú a vestir-se així? I no diguem… què pot portar a un osset de peluix a vestir-se així???? Li he demanat que quins plans tenia per aquests dies i m’ha explicat que aquest cap de setmana hi havia un festival d’óssos que no es volia perdre i m’he desmaiat.

L’osset no s’havia tornat boig. L’explicació a tot plegat la trobareu en el Festival Bearcelona 2006 que tindrà lloc a Barcelona del 12 al 17 d’abril.

Hi ha dos mons que em fascinen: un és el dels fascicles col·leccionables i l’altre és el dels festivals-simposiums-fires-i-derivats. Sabeu d’algú que hagi fet cap rànquing de ‘fires’ i ‘fascicles’ curiosos?

Tornant al tema osset, si bé no és cap sorpresa que hi ha homes sovint peluts, masculins, sovint amb bigoti o bigoti-perilla, sovint amb certa estètica skinhead adoptada per seduir, és tota una sorpresa -per a mi- que aquest col·lectiu organitzi festivals tan específics.

Espero recopilar més informació sobre això. Em semblen francament atractius. I sí, ja m’imagino que segurament dec resultar invisible per a ells però ells per a mi no.

Ai si no fos per la frivolitat

No suporto els que s’autoetiqueten de no dur etiquetes. No suporto la humilitat dels elitistes de l’esquerra suposadament alternativa. Igual que no suporto els convencionals anticonvencionalismes dels que prediquen ser alternativament millors que d’altres.

El borreguisme dels que diuen no ser borregos em fa vomitar.

Per què de sobte mengem soja? (no confondre amb la salsa de soja) Per què la gent s’omple la boca amb les filosofies i els esoterismes que venen d’Orient? Agraden totes i cadascuna de les pelis que projecten al Verdi de la mateixa manera que no agrada cap dels productes de la tele-brossa? Per què han d’existir els anuncis dels supermercats Veritas? Per què paguem fortunes per caixes de mistos sense hort? Algú creu que, a banda de per fer programes tipus Karakia, el rotllo fòrum és possible?

L’escepticisme és la única cosa que mai no m’ha decebut. Sóc una persona a estones perfecta i a estones imperfecta, amb bon i mal gust, segons com em roti. I no pretenc absolutament res més que distreure’m. Però penso aprofitar el temps apassionadament en coses més fructíferes i satisfactòries que la queixa estèril. He tastat el plaer dels frívols il·lustrats que només són esclaus d’ells mateixos (almenys intenten no ser esclaus a tota hora també dels altres) i intenten fugir dels discursos de masses, siguin d’una banda siguin de l’altra, amb dosis de frivolitat, escepticisme, amor a la vida i al coneixement i molta molta molta humilitat.

Zapatero a tus zapatos, mediocritat a la teva mediocritat. El superhome no ha arribat i, sincerament, gràcies a Déu!

Feina és feina

He pensat moltes vegades en fugir, les fugides cap endavant m’agraden, són saludables però també espanten abans de fer-les.

Ara em trobo infeliç a la feina. Un sou baix, massa experiència, uns amiguismes que no em són amics i molta falta de valor. La ràbia que sento pel pèl que m’han pres no donarà cap fruit. Només m’està amargant. Però em sento que no sé on anar i veig que a tot arreu em donaran encara menys diners que on sóc.

I els diners són importants quan en tens pocs. Hi ha qui em diu que faci de paràsit, hi ha qui em diu que m’arrisqui d’una vegada en fer alguna altra cosa (però quina?) i hi ha qui diu que intenti no pensar gaire, fer el mínim i anar estudiant que aquesta és l’autèntica prioritat.

I jo només penso que és injust no saber lluitar. Que qui no ataca no té perquè ser el més feble. I que tinc molta por de marxar d’on sóc perquè començo a sentir-me inferior. Si això és un oasi al qual tothom vol arribar per quedar-s’hi a viure del cuento, a sant de què jo tinc tanta set i vull marxar (per anar a on?).

Tinc 28 anys i en porto 8 treballant en el mateix lloc. Fa tres anys em van prometre l’oro i el moro i després se’n van desdir. Això és l’administració, no hi ha ni un pam de net, molta gent està fent queixalada del pastís i jo me n’he quedat fora. Això sí, després de desllomar-me amb la il·lusió de qui creu en promeses falses.