Post en blanc

El full en blanc dels escriptors. Quedar-se en blanc en un examen. La por a ser el blanc de totes les mirades. Uns ulls en blanc. Llet amb venoceta o amb dencromina. El cul blanc del Franco, la seva dona i l’Ariel. El blanc nuclear. Quedar-se blanc enlloc de posar-se ‘moreno’. Els cabells blancs. La Blancaneus. El vestit de la primera comunió. El vestit de núvia. Una gavina. El Real Madrid. Unes botes militars amb cordons blancs. El Floquet de Neu. La cocaïna. El vot en blanc. La canço Watersound de Motorpsycho.

El Risc

Poema de Clementina Arderiu, del llibre Sempre i ara.

Cançó del risc*

Si visc no visc.
L’amor del risc,
com m’abellia!
No l’he cercat;
me l’han donat
quan no el volia.
Si visc no visc,
que temo el risc
i sa mentida.
El cel és d’or
i, ardent, el cor
no vol cap brida.
Però hi ha el risc:
si visc no visc
Per una treva,
per un oblit,
dono el neguit
amb clau i lleba.
No fos el risc…
Si visc no visc.
Vés onsevulla,
passa la mar
-per quin atzar?-
la mar que rulla
paranys i risc.
Si visc no visc.
Ni mar ni treva
ni l’or del cel.
La meva arrel,
si es torç, no es lleva.
Perquè, en el risc,
si visc no visc.
Donaré ombra,
donaré flors,
fora del clos.
Feina sens nombre
dirà que visc.
Quan el gran risc
vindrà a topar-me,
amb cor segur,
sense ningú,
sabré lliurar-me
al risc, al risc!

* Poema musicat pel seu nét Pau Riba en el disc De Riba a Riba. Barcelona, 1993.

L’Infidel

Sobre l’amor i la culpa.

El meu amor és un secret que mira fosc amb ulls marrons
Cap aquell desert on va perdre l’inesperat joc amb la vida
El meu amor s’ha ben perdut però me’l trobo cada minut
Prop d’on no hauria d’anar si no conegués el vell truc
El meu amor no jugaria si conegués bé aquest joc
És trist, fa mal i no té bon final però, perdut, no sap bé on va
El meu amor no vull que perdi per culpa del dolor injust
No ha de perdre cap raó ni deixar fugir cap petó
El meu amor és cec, el meu amor té gana
El meu amor és ansiós, el meu amor no ha de ser
El meu amor ho omple tot

Llicenciatura, Diplomatura o Mentida?

Això de farcir els currículums amb títols universitaris és un clàssic que sembla que torna a estar de moda. No anem bé. En Puigcercós mateix no té cap títol universitari però en canvi a tot arreu apareix que té una carrera i mitja. La que té a mitges diria que és la de Ciències Polítiques però la que té sencera és una mentida.

Sincerament no crec que tenir títol universitari sigui realment tant important per si mateix cara a ser polític però el que sí que crec és que falsejar-se a un mateix amb aquesta barra és, per a mi, garantia d’una manera de fer que no m’agrada gens.

Estic molt desenganyada, em sento avergonyida i estafada. Recordo que fa anys hi havia hagut escàndols d’aquest tipus i recordo la indignació que em van provocar. Eren casos que no m’eren especialment propers ni amables i aleshores és allò que quasi te n’alegres que n’apareguin trapets bruts. Quan això succeeix amb gent que s’havien guanyat la teva confiança política la indignació es tenyeix de tristor.

Conec el cas d’una persona que tenia dues carreres universitàries (magisteri i Filosofia i Lletres) que va tenir un cap que no en tenia cap. Us podeu creure que el cap va tenir la súper barra de fer constar a tot arreu que ell tenia una llicencitura i que l’altra, que era una dona, ‘només’ tenia magisteri? Quines penques.

Doncs bé, això són coses que passen, que han passat i que, pel que veig, continuen passant. Sense anar més lluny, a la meva feina hi ha dos casos de persones que mai no van acabar la carrera però que han venut la moto de que sí o que gairebé, i és un ‘gairebé’ tan minúscul que ja gairebé ha desaparegut. És una vergonya.

Però cada cosa té el seu pes. Enganyar l’empresa sense fastiguejar a cap company és una cosa, enganyar l’empresa i fer la traveta a algun company és una altra cosa però enganyar a un país sencer intentant colar una cosa així és una veritable vergonya.

No és el fet de si tenen o si no tenen estudis universitaris els nostres dirigents, el tema d’aquest post és la honestedat aplicada exclusivament al fet concret de mentir sobre la pròpia formació. En Raimon deia que Qui perd els orígens perd identitat i ara jo diré que Qui falseja els seus orígens perd dignitat.

Never mind the bollocks

Fa dos dies que m’he muntat un revival musical a la feina. Abans d’ahir vaig comprar-me música de la que escoltava als 17 anys i que només tinc en casettes gravats o en vinils.

Estic revolucionada perquè veig que ara sí que seria el moment d’anar en contra d’aquesta societat que alienitza i esclavitza per quatre duros, que obliga a produir coses en les quals ningú no creu. Som gossos de Pavlov que salivem amb els diners bruts i ridículs de les nòmines de cada mes i que encara hem de d’estar agraïts de tenir feines horribles perquè així almenys podem pensar que som autosuficients o quasi. Au va.

Quan ja no tens un cosset d’adolescent anorèxic amfetaminitzat, quan ja no queda perillosament sensual emborratxar-te, quan la teva família comença a caure’t bé, quan pagues el lloguer d’un pis, quan penses que més que un okupa podries arribar a semblar un sensesostre, quan t’ofén que algú fumi al teu costat, quan et comences a plantejar a quina escola portaries els teus fills a estudiar, quan t’adones que comença a ser probable que no tornis a votar amb il·lusió, quan la única cosa que queda de la teva època canalla són les fotografies, quan ja no dius paraulotes, quan ja només practiques sexe segur, quan ja has anat almenys un cop al Luz de Gas, quan decideixes no fumar porros o fumar-los només a casa perquè et fa vergonya, quan t’adones ja no et queda bé fer el punk. És aleshores que t’adones que tindries motius per ser-ne.

Sense cresta, sense anar fet un pòtol, sense anar contra la llei, sense drogar-te, sense treure l’aigua i electricitat del carrer, sense fer malabars, sense la innocència de qui crida ‘feixista’ a algú que, com tu, potser ja no tornarà a votar mai més cap partit d’esquerres perquè els de dretes no t’agraden però els altres encara són pitjors.

Never mind the bollocks!

L’Obridor

Acabo de perdre 120 €. El manyà d’urgències 24 hores diumenges i festius els acaba de guanyar. Dia de la mona. Sortir de casa al matí per anar al dinar familiar a 108 km de casa i veure que no pots tancar la porta amb clau. Pensar ‘oh no’ i marxar amb la porta només tancada de cop.

Tornar a casa amb la mona a la panxa i comprovar que no pots entrar a casa teva. Adonar-te que a sobre portes una barra de pa i mitja dotzena d’ous de pagès que t’han regalat. Buscar un manyà. Trucar-lo. Parlar amb una noia que no parla la llengua que tu parles. Recordar que diuen que els catalans tenim poca fidelitat a la nostra pròpia llengua i perdre la paciència al veure que no és qüestió de jugar-te-la. Esperar. Donar voltes a la frase ‘Qui espera desespera’.

Però com que pagant Sant Pere canta el manyà no tarda mil anys. Tornar a creure en Déu quan veus que el manyà arriba. Veure que el manyà no se’n surt amb el súper mètode de la radiografia i els copets. Ni tan sols fent saltironets tipus Lord of the Dance. Res a fer. Pensar ‘oh no’ una altra vegada. Cops de porta. Molts cops. Suor a l’esquena del manyà i de sobte les paraules ‘Hauré de foradar la porta’.

Ahir algú va intentar entrar a casa, jo era dins, amb pijama i em vaig espantar molt. Però de sobte vaig pensar que no podia ser que fos cap lladre i vaig mirar pel forat de la porta. Vaig veure un noi. Vaig cridar ‘eeeeh però què fassss?’, em va semblar que se sorprenia i el noi va marxar. Vaig pensar que era un veí que no conexia que s’havia confós de porta. I me’n vaig oblidar.

Acabo de perdre 120 €. El manyà d’urgències 24 hores diumenges i festius els acaba de guanyar. Dia de la mona. Portar tota la tarda pensant en els 108 membres de la família del veí i no poder fer res. Pensar que es mereixeria un bon sermó. Espantar-te pensant que potser algú volia fer el cop.

Iots de luxe

El lloguer per a una setmana d’un iot de luxe se’n va als 700.000 €. El trenta minus d’avui tractava aquest tema presentant tres grans homes amb els seus grans iots de luxe. M’he apuntat els seus noms per si un cas. Aquí els teniu (no se sap mai!).

  • Jonathan Leitersdorf, amo del iot Tiara.

En Jonathan és un suís que s’havia fet ric gràcies a Internet, encara no havia fet els quaranta anys i estava casat en segones núpcies amb una dona que no m’ha semblat espectacular però que he pensat que ho deuria ser en algun aspecte (no?). També té una casa molt bonica a la muntanya. Físicament se’l veia cuidat. M’ha agradat força la decoració del iot. A destacar que la pintura exterior feia joc amb la del seu helicòpter, d’un blau marí lluminós. L’habitació destacada del iot era la de matrimoni, situada a la part més àmplia i estable del iot (molt ben pensat) on destacaven tonalitats marró i caoba. A destacar que la porta que comunicava aquesta habitació amb el seu lavabo tenia uns vidres art decó molt monos.

  • Graham de Zille, amo del iot Amnesia

En Graham és un anglès d’uns cinquanta anys, de bona família i amb pinta d’avorrit. Diria que era panxut. No m’ha agradat gaire la decoració del seu iot però podria fer la vista grossa. A destacar que el bany principal, amb un jacuzzi farcit de màrmol i de tonalitats daurades, comunicava amb el menjador principal per una finestra vidriada que es podia posar en opció transparent o en opció translúcida. M’ha semblat un enginy no especialment encertat.

  • Andreas Liveras, amo d’un munt de iots.

L’Andreas, home els orígens del qual se situarien a Xipre, era el més veterà dels tres homes i també el crack absolut. D’uns seixanta anys deixats enrera feia temps, cos i cames primes però panxa tipus pilota de Nivea, tenia una mirada absolutament familiar, una mirada d’avi bonachon. Es podria dir d’ell la frase que tanta ràbia fa sobre que era un home que s’havia fet a ell mateix. Havia començat com a immigrant a no recordo quin país i s’havia fet ric del no res. A destacar que actualment està emparentat amb la família reial anglesa. Se’l veia familiar i afable, conscient de poder-se considerar afortunat. Com que el seu negoci era el lloguer de iots de luxe, els provava ell mateix amb la família. Quin crack. No recordo la decoració del iot que ha sortit però han dit que era el més car de tots els que es poden llogar i que la gent rica es tornava boig per ell.

Espero que no trobeu immoral haver escrit els noms d’aquests tres homes, ni la seva descripció, ni la dels seus iots. Els seus trens (o hauria de dir iots) de vida sí que eren immorals.