Menys és menys i punt

Res a dir més enllà que els cops de puny fan mal i que les advertències i les amenaces poden ser veritat o mentida. No hi ha massa res més a dir. La sorpresa de trobar algú amb qui passes una bona estona i l’esperança que no desaparegui l’encant gaire ràpid. Els estafadors d’emocions que cada dia amagats de normalitat llencen verí. I tu que ho aguantes. Aguantes fins que et buides. Aguantes unes hores més, uns dies més, unes setmanes més, uns mesos més, uns anys més. I quan ja ningú no espera que estiguis adolorit, simplement no tens ganes de parlar de cada una de les traïcions que t’has menjat amb patates mentre intentaves convertir la merda en cotó fluix de color rosa. Era impossible, merda.

Entre les pretensions i els silencis

He trobat aquest escrit de l’any 2011 amagat en un calaix. Rellegir-lo m’ha fet pensar moltes coses sobre com pensava ara fa sis anys i com penso ara i, especialment, tot el que he après i compartit durant camí.

20170107_091734
Vida inesperada

“Aquest moment de grans idees i de consignes claríssimes em sembla una ocasió ideal per fer una relectura d’Incerta Glòria de Joan Sales. Mai com ara havia sentit la força del desordre, del dubte i de la sospita a tot arreu. Les càrregues policials de divendres al matí a la Plaça Catalunya de Barcelona em semblen injustificades, innecessàries i horribles, i desitjo que la persona que les va ordenar dimiteixi. Per la tarda vaig passejar per la plaça i impressionava. Feia falta ser una pedra perquè no se t’aturés la respiració de tant en tant de l’emoció. Hi havia poca gent, nervis, il·lusió, càmeres, mòbils, cremades solars, morats i, finalment, eufòria quan la manifestació per la sanitat pública que venia de Colom va arribar. Vaig haver de marxar. Després, al vespre, vaig tornar a la plaça i l’ambient havia canviat, ara la gent era molt més abundant i variada que abans, ara més aviat hi havia grups, parelles i famílies; també em va semblar misteriosament impressionant i euforitzant.

El problema és que dies abans havia arribat a la conclusió que em semblava pretensiós pensar que la via assembleària d’un grup de persones oferís la possibilitat de ser més fiable i representativa que el resultat de donar l’oportunitat a tota la societat d’emetre un vot lliure. Si quan votem, no ho veiem gaire clar, com ens hem de refiar d’algú que ni tan sols ha estat escollit? D’altra banda, la proliferació de manifestos penso que caldria analitzar-la. És fàcil estar d’acord amb un text, especialment si aquest text només té deu punts. Llegiu qualsevol manifest. No és fàcil estar-hi d’acord? I després què passa?

L’altre problema que tinc és que les concentracions, les acampades, les assemblees i les comissions a ciutats, pobles, barris i places em semblen càmpings amb aires de festival de música. Aquest pensament em sembla una falta de respecte però confesso que algun cop em passa pel cap i em faig angúnia a mi mateixa. No tinc clar què en penso de tot plegat. A estones m’agrada i a estones no. Potser és perquè em fan una mica d’enveja. O molta. O potser és que no els crec. Només he dormit en una tenda de campanya en un festival de reggae que es feia a Torelló fa molts anys. Tampoc no vaig participar en les acampades del 0,7% quan tenia 17 anys i m’hauria agradat molt fer-ho. Aquest petit anecdotari personal no serveix per treure ni mitja conclusió de res.

Un altre problema. Em passejo pel meu barri i és ple de gent que intueixo (i intuir és un verb molt Shakira) que viuen d’esquenes a tot això i el meu barri, la meva estimada Zona Franca, em sembla salvatge i de veritat, mil vegades més real i autèntica que el que veig a les acampades. Però és que la meva percepció de “salvatge” i “autèntic” vol dir alguna cosa? No estic jutjant un llibre per les seves tapes en tots dos “escenaris”? No estaré carregada de prejudicis?

Continuen els problemes. Em sembla un error dir que això no és democràcia quan sí que ho és. Per què diuen que no ho és? No tenim l’opció d’anar a votar els nostres representants polítics? No ho vam fer ara fa exactament una setmana? Altra cosa és que no ens agradi l’oferta de partits, la llei electoral, els resultats electorals, la gestió que fan els polítics i l’administració, els diners que tenim al banc, els impostos que paguem, el sou que rebem, la nostra parella, la feina que tenim o la que podem fer.

És frustrant saber que fem el que fem només podrem aspirar a un canvi d’amo. També és frustrant saber que morirem. Em semblen pretensiosos els partits polítics i els seus discursos. Penseu que es podria fer millor? Si fos tan fàcil, no ho hauria fet algú ja? Tot plegat em sembla tan trist i pretensiós com l’home que a l’autobús arregla el món a crits carregats d’ignorància mentre la seva dona diu que sí a tot mirant per la finestra sense escoltar-lo. I no és pretensiosa també aquesta dona quan decideix no escoltar el seu home? També sóc pretensiosa jo quan escric, quan parlo o quan decideixo no dir res i no fer res. Què ens passa a tots plegats?

I els problemes creixen (mítica sèrie de televisió dels anys vuitanta). També em sembla pretensiós suposar que qualsevol iniciativa nova de la qual no tinguem experiència o exemples semblants amb què comparar-la estigui condemnada directament al fracàs. Per què ha de ser així? La capacitat de sorpresa és inherent a la història humana i la capacitat de l’ésser humà de predir el futur tendeix a zero. Tant que diria que fa riure o plorar.

D’experiències en tenim per donar i per vendre i la capacitat per preveure l’abast i el desenvolupament d’idees o de tendències no sembla el nostre punt fort malgrat la temptació tan simpàtica que tenim d’explicar-nos l’inexplicable amb la teoria que diu que tot és cíclic. Em pregunto: què es “tot” i de quin “cicle” estem parlant?

El fet de no poder imaginar una cosa no vol dir res. Qui es pot imaginar que qualsevol imperi no serà per sempre? Qui pot imaginar que una dictadura ha de durar més d’un segon en el deliri del cervell d’un boig? Qui es pot imaginar que les dones no puguin votar? Qui es pot imaginar la revolució industrial? Qui es pot imaginar la televisió? Qui es pot imaginar pegar un nen? Qui es pot imaginar la bomba atòmica? Qui es pot imaginar un gulag? Qui es pot imaginar una bona pel·lícula? Qui es pot imaginar l’emoció d’un petó? Qui es pot imaginar ignorar una persona que dorm al carrer? Qui es pot imaginar l’holocaust? Qui es pot imaginar la bombolla immobiliària? Qui es pot imaginar cap guerra? Qui es pot imaginar la pobresa? Qui es pot imaginar l’estat del benestar? Qui es pot imaginar la tortura?

Cal que continuï? La història no és un camí de roses ni un llibre d’autoajuda. Llegiu Bouvard i Pécuchet. Flaubert ja es va desesperar i la desesperació i el fracàs -com a conceptes grandiosos i abassegadors-  van poder amb ell.

I encara no he acabat. Més contradiccions incòmodes. Perdoneu-me. Em sembla pretensiós ocupar un espai públic i em sembla pretensiós dir que un espai públic no es pot ocupar. Busquem al diccionari la paraula “públic”, busquem al diccionari la paraula “espai” i llegim Georg Simmel una altra vegada. Tenim tot el temps del món per donar voltes al voltant d’una cambra. Totes les qüestions que van sortint aquests dies i que tracto de seguir em semblen importants i difícils i ara no culparem ningú per no saber arreglar allò que en tants anys d’història sempre ha funcionat malament.

Valoro, això sí i molt, que algú s’atreveixi a plantejar problemes i possibles solucions i que ho posi tot damunt d’una mena de taula pública que és aquesta suma estranya i brillant de places farcides de gent i de xarxes socials farcides d’informació. I aquí el fet que tot plegat tingui  l’aparença d’un càmping es torna quelcom totalment secundari i una observació frívola. No m’agrada qui arrufa el nas contra tot això. Per què arrufeu el nas? De què teniu por? Què és això que us sembla tan malament? Hi ha altres maneres més efectives de fer les coses? Me les ensenyeu? Definiu-me “efectiu” i definiu-me “coses”.

No tinc cap idea clara de res però el cervell em bull per bé i per mal. Observo mentre noto que m’observen segurament amb desconfiança. No passa res. No sóc ni dels uns ni dels altres. Més enllà de les grans afirmacions útils per caure bé en un sopar amb amics d’amics, hi ha moltes realitats que conviuen a la vegada sense acabar de lligar bé del tot, aquella cosa imperfecta que ens acompanya i acompanyarà tota la vida. Prendre consciència de les trampes dels discursos de la vida quotidiana -dels meus i dels altres- no és simpàtic ni ajuda a l’hora de fer amics però tenir curiositat és més agradable que negar-ho tot per sistema i, sí, també aquesta és una actitud pretensiosa; és pensar que tu observes i que els altres fan. I és mentida.

Tots participem. Tu també participes. Quedar-se al marge també és participar. Quedar-se al marge és quedar-se al marge. Tu pots no tenir-ho clar però algú et llegirà i et situarà a una banda o a una altra. T’etiquetaran. Et classificaran com tu classifiques. Tots apareixerem a la fotografia uniformats d’alguna manera. Cal acceptar-ho. La part positiva és que sempre tenim l’oportunitat d’estar atents i de fer-nos preguntes; no necessitem ningú, només cal no tenir por de qüestionar-ho tot encara que tot tremoli. Això ara ho podem fer en veu alta, amb públic i amb certa transcendència: les xarxes socials posen en contacte interlocutors que abans difícilment podien interaccionar. Aquesta és la novetat.

Si hagués de concloure alguna cosa, només diria que és interessant veure i intentar analitzar què té d’especial, d’interessant i d’únic aquest moment. Potser sí que és el primer cop que s’ajunten certes circumstàncies. “I no passa sempre això?” podria dir-me algú que segurament em faria definir “primer cop” i “circumstàncies”. D’acord. Tots tenim una visió limitada. Però qui sóc jo per carregar-me res des del sofà de casa (jo que en tinc, de sofà i de casa)? I qui sóc jo per suposar res des de la plaça?

Tots tenim un coneixement fragmentari de la realitat i amb això fem el que podem segons el nostre bagatge cultural, les nostres intencions, les nostres capacitats, les nostres possibilitats i el moment en què ens trobem. Uns i altres fem això. Gaire més voleu dir que es pot fer ara mateix? Necessitarem anys per llegir què està passant.

I pel que fa a les emocions, em sento orgullosa de les persones que van moure fitxa quedant-se quietes el divendres i ahir al vespre i també em sento orgullosa de les persones que es mostren  o se senten crítiques. No totes les crítiques han de ser destructives. No sabem què passarà però mentre el senyor Millet sigui a casa seva, que ningú no em vingui amb hòsties. Les característiques del canal a través del qual es transmet el missatge és  la novetat. Pel que fa a tota la resta, estaré atenta. Malgrat tota aquesta saturació de pretensions, intencions i incomoditats, em sembla molt millor tot aquest moviment que l’antic i estèril silenci constant.”

Què s’ha mogut des del 2011? Tot, excepte en Millet. O res, igual que en Millet. Necessitem més anys per saber més coses. De moment, diria que la vergonya europea simplement ens ofega a tots en un bassal de merda i de mala consciència mentre la vida, impassible, continúa.

Sense cap intenció avui em trobo recordant on era fa vint anys, on era fa sis anys, on era abans d’ahir i especulant sobre les diferents combinacions possibles dels meus companys de viatge en un exercici d’entreteniment com qui fa els mots encreuats del diari. També recordo en quins moments qui i com ha passat de l’exhibició i de l’escalf de compartir un posicionament a l’acció.

Adéu, raspall, adéu

raspallHe estat fidel a un home. Suposo que si portés vint anys casada amb el mateix home em semblaria emocionant -potser- pensar en altres homes però el fet d’haver acumulat tanta antiguitat en relacions clandestines i sense exclusivitat em sembla que m’ha fet trobar súper emocionant ser fidel a un home i punt. Demano disculpes des d’aquí als meus antics amants habituals que han estat dos anys buscant-se la vida en aquest món difícil per trobar altres companyes tan encantadores com jo. Espero de tot cor que els hagi anat bé, que hagin gaudit molt i que no m’hagin enyorat gaire. Pel que fa a mi, estic bé.

Estic bé. Sí, estic bé. Si faig una mica de mala cara és només perquè m’ha entrat una brossa a l’ull esquerre, o al dret, o potser perquè m’ha passat que l’home estimat a qui he regalat una fidelitat total, absoluta, apassionada i súper sexi m’ha posat unes banyes enormes. Unes banyes d’aquelles que veu tothom -cambrers, coneguts, veïns, botiguers- i, fins i tot, jo mateixa perquè tenen lloc a menys d’un quilòmetre de casa i que somatitzes d’una manera ridícula; en el meu cas, amb un immens gra al front. Sí, amics, durant els últims temps m’ha acompanyat gairebé sempre un gra al front, tots l’heu pogut veure, el meu gra, el meu amic.

La pífia és meva, n’assumeixo la responsabilitat. Ara trobo que hauria pogut sospitar del fet que a la major part de les diferents activitats socials on m’he deixat caure últimament hagi estat el meu gra, i no pas el meu estimat, qui m’ha acompanyat però sóc tan moderna que volia pensar -i de fet, penso- que no cal anar pel món enganxat a la parella, que mentre et trobis on vols, quan vols i ve de gust, n’hi ha prou i és satisfactori.

Que si he patit la síndrome de l’amant fantasma o del nòvio inexistent? Doncs tenia por d’això i he fet equilibris per aconseguir que vuit persones (gairebé un equip de futbol) ens hagin vist junts caminant pel carrer o atipant-nos de menjar o d’alcohol en algun espai públic o privat. Ara, ningú no ens ha vist mai abraçar-nos, ni morrejar-nos, ni exhibint ni suggerint cap tipus de sensualitat de parella i, clar, no estic tranquil·la del tot. Només els meus gats (que no parlen) i els meus llençols (que tampoc no parlen) són testimonis de la meva finalment dissortada història de sexe.

Podria semblar que ens trobéssim davant d’un cas de justícia kàrmica en veure’m a mi mateixa com la pobra dona enganyada però el guionista de la meva vida és un paio divertit i resulta que no he estat cap dona enganyada perquè, de fet, el meu home estimat i respectat no ha estat mai la meva parella. No? No. Una altra pífia.

Per una confusió infantil i/o un desajustament hermenèutic, a partir d’acostumar-me a veure el seu raspall de dents a casa, vaig interpretar que érem una mena de parella (com un parell d’ous, un parell de gallines o un parell de bolígrafs) i que estàvem per damunt d’acords verbals o contractuals i que érem una d’aquelles parelles meravelloses, universals i eternes de qui tothom escriu coses lluminoses. Però no. És per tot això que us dic, ànimes càndides i innocents, que no us refieu mai d’un raspall de dents ronyós instal·lat al lavabo de casa vostra; pot no voler dir res.

Temps per a tot

trenc-dalba-carreteraSovint anar de bòlid és una manera molt efectiva de protegir-te de de pensar i de mirar-te al mirall més de deu segons seguits. Avui estàs emprenyada. Has fet moltes coses i no has obtingut els resultats que esperaves. Frenes. Vius per obtenir resultats? Realment creus que les teves accions poden modificar els sentiments, els pensaments i la vida dels altres al teu gust? Hi ha dies que passen coses de tot tipus. No passa res. És normal estar trist després d’un esdeveniment trist. Tan normal és lluitar com quedar-se sense ser capaç d’actuar davant d’una agressió. Les coses es poden mirar i veure de moltes maneres diferents. El punt de vista i la mare que el va parir. Hi ha rols assumits, inventats i fingits, hi ha traïcions, hi ha veritat, hi ha mentides, hi ha merda i hi ha sang. Aquest és el resum del que ha estat acompanyar el meu pare a l’hospital durant 7 nits: merda i sang. No hi ha hagut gaire res més que un esforç autòmata per simular de dia una vida normal i un cop el periple ha acabat i ell s’ha recuperat simplement em sento profundament trista. L’esgotament i la por a la mort van transmutar-se en una mena d’eufòria hiperactiva accelerada que crec que cap amfetamina m’hauria pogut provocar. Ara no hi ha res. Bé, sí, música, molta música. I el plaer de viure la meva vida petita, lliure, endreçada i plena d’il·lusions, reptes i persones estimades. També queden uns deures fets, un curs acabat, una veritat que farà mal i que arribarà, un quilo de lliçons sobre llibertat individual, egoïsme, confessions i més aviat poca capacitat d’estimar i de ser estimat. Aquesta és una ferida que molts arrosseguem per dins. Per fora semblem força convincents però la buidor és gairebé total. La part més trista de la història és un farcell de mentides i la mentida no literària és una puta merda. Cada traïció, cada abandonament, cada menyspreu pot destrossar l’ànim de qualsevol persona, de cop i a cop d’engrunes de vidre esmolat. Veient les imatges d’Alep em pregunto per què no ens extingim d’una vegada. Puc plorar llàgrimes inútils. Igualment les plantes de casa, les del balcó i les de dins, creixen i és hivern i penso en una força vital que ens sosté. No hi ha ningú a casa avui però tinc salut, paraules i somnis. Pel balcó veig 15 estrelles. Per ser a ciutat és un regal que agraeixo.

Les pinces de depilar

Us diré la veritat. El gos no és el millor amic de la dona. El millor amic de la dona són les pinces de depilar. No cal entrar en detalls. El que vull comentar és una cosa que em passa i que no sé si només em passa a mi. Periòdicament he de comprar unes pinces noves de depilar perquè perdo les que faig servir. I quan m’hi trobo sempre em sorprèn veure com el departament d’innovació de les cases que fan pinces de depilar treballa fort per aconseguir un disseny nou, elegant i trencador que se suposa que aconsegueix uns beneficis maximitzats a l’hora d’arrencar pèls.

M’encanta aquest moment de descoberta i d’esperança i caic, a gust, en la temptació de comprar l’últim model de pinces com qui compra l’últim mòbil de moda. Després a casa passo per un moment de dubte que acostuma a durar uns trenta segons. Realment calia comprar unes pinces que semblen dissenyades per un enginyer de la NASA?

No és hora de penediments. Ja les he comprades. Les provo i ràpidament entro en una fase de confirmació eufòrica íntima. Sí, sí i sí. Confirmo que he comprat les millors pinces del món i experimento una felicitat petita, moderada, discreta, que no compartiré amb ningú, però que no fa mal i que no és massa cara.

Passen els dies, la vida, l’estiu, la tardor, l’hivern, la primavera, l’estiu (una altra vegada) i torno a perdre les pinces i torna a començar el mateix periple. Entremig, per casa sempre corren dos parells de pinces que havien estat de la meva àvia i que mai no he perdut. Em salven la vida però són petites, incòmodes, sense gràcia i van molt pitjor que les noves que no trobo enlloc.

La part positiva és que pensant en les avorridíssimes pinces de depilar m’he adonat que no em passa el mateix amb els amants. Normalment no  perdo els bons i, en canvi, els altres és fàcil que un dia no me’n recordi què n’he fet o me’ls deixi o es perdin i no passi massa res.

Vull suposar que cap dels meus amants no és un cleptòman especialitzat en pinces de depilar i també vull suposar que no existeix un complot secret entre els amants que passen per la meva vida sense pena ni glòria i que siguin ells qui diguin enfadats: m’enduc les pinces, que et bombin!

Però no ho crec. La vida és plena de suposicions que sovint no tenen res a veure amb la realitat i d’evidències que esquivem fent equilibris com si estiguéssim a la recta final d’un procés de selecció per entrar a treballar de trapezistes. A vegades suposem que algú no ens estima. A vegades és evident que no ens estimem algú. A vegades estimem i ens estimen. Hi ha tantes coses que no sabem i que no sabrem mai. L’única cosa que veig més o menys clara ara mateix és que sempre haurem de depilar-nos.

Antídots contra la merda quotidiana (1)

Entro al metro. La meva claustrofòbia i jo entrem al metro. Tanco els ulls quan el metro frena de cop i passen uns segons abans no torna a arrencar. Estàs dreta. Vas deixant passar la gent que es vol moure. Hi ha dos tipus de maneres d’estar dret al metro: quiet com si tinguessis els peus enganxats al terra o mòbil empàtic si vas deixant passar tothom que vol passar. Jo sóc mòbil empàtica. Al metro. El balanç del dia no aporta cap element digne d’ésser comentat. Mals sentiments, bons sentiments, sentiments de túnel d’Ernesto Sabato, sentiments d’esperança de Clementina Arderiu. Entren uns músics al metro, just on ets tu, mòbil empàtica. T’apartes per protegir-te del potencial soroll o per deixar-los estar més còmodes. Ni tu mateixa no saps per què t’has mogut però t’has mogut. Comença la música. Una guitarra, una mica de percussió, dues veus i una rumba. És just la rumba que t’ha salvat la vida en moltes ocasions al llarg de la teva vida. Ets, en el millor dels casos, just a la meitat de la teva vida. No continuaré per aquest camí. Deixes que la rumba et remeni l’ànima. Ho dones tot per intentar canviar les llàgrimes per un somriure. T’adones que ets fàcil de remenar. T’adones que això pot haver estat un perill massa bèstia. T’adones que tens ànima. T’adones que estàs tan viva com quan tenies set anys. T’adones que necessites moure l’ànima i t’adones que la maldat humana és una agressió estúpida que neix d’una merda profunda que no té res a veure amb tu. Deixes que la teva ànima voli una mica. Vas fer un jurament fa uns dies. Sempre donaré diners als músics. Abans de tenir temps de pensar tot això i treure alguna moneda de la bossa, un home dóna diners als músics. Una dona i el seu fill són al seu costat. La dona estava donant de mamar al fill abans que entressin els músics al metro. Potser ell és el pare. Potser la música els deu haver agradat a tots tres. Treus diners. Al mateix temps que fas un moviment amb el braç per donar els diners als músics, un altre braç s’avança i també els dóna diners. Quin èxit aquests músics. El que jo he sentit potser ha estat força compartit en aquest vagó de metro que avança sense pena ni glòria per una ciutat més aviat grissa en un dia gris absolut.

20161004_171814

Un forat a la paret

foratparetUn dia horrorós arribes a casa i veus un forat a la paret del dormitori just a un pam d’on et quedaria el cap si t’estiressis al llit per dormir. És un forat negre, una porta al més enllà, un misteri que fa vertigen cap endins. A terra hi ha trossos de paret. El forat ve de l’altra banda. Què hi pot haver a l’altra banda?

Una amenaça cau damunt teu i t’inquieta intensament: l’element insecte. Els edificis són esquelets farcits d’insectes que conviuen en silenci i agradable discreció amb els éssers humans i els seus animals de companyia. Aquest submón en miniatura a vegades surt d’expedició de nit. El teu cervell es converteix en una calculadora màgica molt potent. Càlcul de probabilitats. Quantes probabilitats hi ha que mentre dorms amb el llum apagat algun cuc o cuca, insecte o bèstia surti pel forat i es passegi i es reproduexi a prop del teu cap, els teus cabells, el teu pijama i els teus llençols?

Et planteges anar a dormir al sofà. No et planteges anar a dormir a la banyera perquè no tens banyera però no manes tu; mana el cansament i l’esgotament del dia et fa quedar-te al llit i resar perquè els teus roncs siguin tan potents i anguniosos que cap insecte, cuc, cuca o bèstia no tingui cap dubte que és una molt mala opció apropar-se al teu llit, almenys mentre tu hi ets. Bona nit.

No pots dormir. Has esmorzat, dinat i sopat cada dia amb la seguretat basada en el no-res que a l’altra banda de totes les parets de casa teva hi havia un mur de pedra de riu carregada des del Ter o des del Fresser per homes de fulla de menta als llavis, pell morena, forts i compactes com un roc. Quina mena de broca enorme ha aconseguit ficar-se fins a dins de casa teva amb aquesta determinació?

Set trenta del matí. Ho diu el despertador ràdio o el ràdio despertador de la tauleta de nit, estàs ben adormida però t’ha despertat un soroll intens. Un trepant. Un trepant percutor a l’altra banda de la paret del teu llit. T’aixeques i el forat negre s’ha convertit en un mirador perfecte per espiar i per ser espiat. A l’altra banda no hi ha cap paret de pedra de riu sinó un maó primet que separa el teu pis d’un altre pis.

Crides. Crides pel foradet. Crides al món. Tens un atac de dignitat i crides a l’univers que, si us plau, qui sigui, que pari de picar que ja t’han fet un forat a la paret de casa. A l’altra banda algú para de picar però no diu ni piu. Surts al balcó, inclines el cap i el cos cap a un costat i veus que tens molt a prop un altre balcó amb un home molt poc sexi que et mira. Quan establiu contacte visual, l’home comença a demanar disculpes. L’home et diu que no t’amoïnis. L’home s’ofereix a venir a casa teva a arreglar-te el forat. És massa d’hora per pensar com un mamífer.

El teu pijama i tu mireu amb desconfiança l’home que parla. La incomoditat són dues persones que coincideixen en el temps i en l’espai però volen coses diferents. Tu demanes el telèfon a l’home que parla i l’home que parla insisteix a venir a casa teva. Aquest diàleg frustrant es repeteix tres o quatre vegades fins que tots dos cediu simultàniament: et donarà el seu telèfon i vindrà a casa teva. Entres cap a dins de casa a buscar un bolígraf i un paper per apuntar el telèfon de l’home. Tot un clàssic! Demanar el telèfon abans. La història s’acaba amb el forat tapat. Després d’això, te’n vas a treballar com si res. Ni tan sols arribes tard.